Llibert Ferri: «Els processos contra els dirigents sobiranistes em recorden els de l'antiga Unió Soviètica»

- Va ser corresponsal a Moscou durant vint anys. Coneix el món i moltes de les seves claus. Això dona molta perspectiva. Com veu el moment que viu Catalunya?

- Sembla que hi ha un dilema entre el pragmatisme i el martirologi, i s'ha d'evitar. Crec que s'ha de plantar cara a un Estat que ha entrat en procés de descomposició. Però al mateix temps s'ha de tenir prou sentit pragmàtic per ser conscients que no es té ni la força ni la majoria social. Entrar en una estratègia de martirologi que porti més gent a la presó crec que no porta enlloc. El discurs de Torrent anava per aquí. Al mateix temps, voldria dir que jo vaig votar Puigdemont i ho tornaria a fer.

"Vaig votar Puigdemont, és un home intel·ligent i sabrà quin és el límit"

- Com valora el seu paper?

- Crec que el seu paper ha estat important com a símbol de legitimitat i ha internacionalitzat el conflicte. És un home intel·ligent i sabrà quin és el límit.
 
- Què hauria aconsellat als dirigents sobiranistes avui processats i empresonats?

- L'obligació de qualsevol persona perseguida per malfactors o per instàncies oficials que en una deriva autoritària es creuen en el dret de detenir-te és no posar-se sota el seu control. Has d'intentar esquivar la urpada repressiva.

- No deixar-se detenir?

- No vull que això s'entengui com un retret de res, però a mi em va saber greu que molts dels qui van marxar a Bèlgica tornessin. Va ser un error anar a l'Audiència Nacional. Haurien d'haver fet com Puigdemont. Els processos contra els polítics sobiranistes em recorden als que es feien a l'antiga Unió Soviètica: el paper de la fiscalia, dels jutges, el tipus de jutjat. No els van portar a un jutjat de zona, sinó a l'Audiència Nacional, hereva de l'antic Tribunal d'Ordre Púbic, que és hereu del Tribunal de Repressió del Comunisme i la Maçoneria, que és una rèplica dels jutjats especials creats a Europa durant el nazisme i sota l'ocupació estalinista a l'altre costat del continent.  

- Li recorda aquest tipus de tribunals?

- Hi ha una pel·lícula de Costa-Gavras, Secció especial, que li recomano i que explica com el règim de Vichy a França, aliat de Hitler durant l'ocupació alemanya, que es considerava la França lliure i on teòricament hi havia separació de poders... Però Berlín va exigir que es formés una secció especial als tribunals per perseguir els opositors. A Espanya, l'Audiència Nacional equival a la secció especial dels tribunals de Vichy.          
 
- Hi ha similituds entre la política espanyola i la política russa?

- No vull fer analogies. Sí que hi ha un tret que s'hi assembla: quan un país ha estat un imperi, en el seu imaginari es dibuixa com una missió especial en la vida dels pobles. A l'URSS era allò de: "Proletaris de tot el món, uniu-vos!". A Espanya queda aquella frase de José Antonio [Primo de Rivera]: "Espanya és una unitat de destí en l'universal". Aquests estats, que són presons de pobles, tenen comportaments que s'assemblen. Quan la Unió Soviètica ja s'estava esquerdant, va aparèixer un llibre, L'Après-communisme, de Jacques Lesourne i Bernard Lecomte, que deia que l'URSS cauria a trossos perquè era hiperestable. Era el moment de la perestroika i l'estructura no podia suportar els imputs que s'estaven produint.

"L'Estat espanyol està com l'URSS d'inicis dels vuitanta, quan el Gosplan ja començava a manipular les estadístiques"

- Veu el règim espanyol en una situació similar a la de l'URSS en l'etapa final?

- No. No està a l'any 1989 o 1990, però potser sí a inicis dels vuitanta. Era quan el Gosplan ja es veia obligat a manipular les estadístiques i s'intentava tapar la corrupció. Per tot això arriba la perestroika.

- Però sembla que el conflicte territorial a Espanya està focalitzat a les perifèries i el bloc central aguanta.

- Aguanta, però està corcat per la corrupció. Mentre hi hagi un problema com el de Catalunya, poden apartar el focus de la corrupció. Però han de moure jutges i fiscals per evitar que un cas com el Gürtel vagi cap a un punt irreversible.

"A la Unió Europea, Catalunya està passant de ser una molèstia a fer por"

- I l'actitud d'Europa pot canviar respecte Catalunya?

- A vegades, quan el deute és enorme és més fàcil aguantar que quan el deute és petit. Els creditors pensen que, segons el que passi, cauen tots. És el que passa amb el suport al govern de Rajoy per part de la Comissió Europea, tot i la repressió. Una Comissió que prové, des dels temps de Durao Barroso, d'una gran miopia i mediocritat, i que amb Jean-Claude Juncker ja sembla una taverna. Hi ha també un altre factor: Merkel està preocupada perquè els seus bancs cobrin i que no es retorni a polítiques inflacionistes. Això forma part de l'imaginari alemany, que recorda els efectes de la inflació de finals dels anys vint. Per tant, el tema de Catalunya és una molèstia. Ara bé, ja comença a fer por. Per Alemanya, no és el mateix tenir problemes dins de la UE, amb la família Kaczynski a Polònia, amb els refugiats, amb Turquia, que són greus, que sorgeixi un problema gruixut dins de la zona euro.        
 
- Quins errors creu que s'han comès des del sobiranisme?

- No crec que s'hagin de fer retrets, però si hagués de dir coses, potser un ha estat el "tenim pressa". Un altre és voler fer un full de ruta mil·limetrat. Calia tenir una majoria social clara, que no és pressuposar que tenim un 47% clar, i si comptem el vot captiu dels comuns, arribarem al 50%. I una altra cosa que s'ha fet ha estat infravalorar la capacitat violenta de l'Estat hereu del franquisme. The Economist ja ha anunciat que Espanya pot perdre la valoració de democràcia plena a una mena de democràcia imperfecta.

- Pot tenir significació aquesta valoració de The Economist?

- Jo crec que sí. Aquesta idea comença a agafar cos entre sectors molt qualificats de l'opinió pública.  

"Putin té la UE en el punt de mira, tots els problemes que pugui tenir, des del Brexit als refugiats, són positius"

- Els cercles governamentals espanyols han acusat Rússia de donar suport al procés. En alguns moments, aquesta acusació ha recordat el "¡Rusia, culpable!" dels primers anys de franquisme. Què hi pot haver de cert?

- Jo mantinc que Putin, per diferents motius, té la UE en el punt de mira. Tots els problemes que pugui tenir la Unió, per a ell són positius: el Brexit, que hagués guanyat Le Pen (l'altre candidat seu era Fillon), el problema de refugiats... Els serveis d'informació van veure que la situació de Catalunya s'anava complicant, i era al bell mig de la zona euro. Quan els humoristes de Sputnik truquen la ministra De Cospedal...
 
- A Putin li interessa desestabilitzar Espanya?

- Timothy Garton Ash explica com va conèixer Putin, quan el va escoltar en una conferència quan era tinent d'alcalde de Sant Petersburg, a inicis dels noranta, i va quedar impactat. Putin va parlar de la humiliació patida per Rússia i que això tindria conseqüències. Garton Ash va parlar aleshores de la teoria del ressentiment que bategava a Rússia. S'ha vist a Crimea. La tensió entre Espanya i Rússia ha tingut elements contradictoris perquè Madrid estava donant avituallament a la flota russa que passava per Ceuta i Melilla (cosa que irritava l'OTAN). I de cop i volta, la situació es gira i es troben amb un Putin que sembla més Stalin en el temps de la Divisió Blava. I Madrid s'espanta, i envien tropes a Letònia, dins del contingent de l'OTAN. En fer-ho, Espanya vol cobrir tots els flancs, ja que Letònia podia haver estat un dels països a reconèixer una República catalana.

- Rússia seria una bona aliada d'una Catalunya independent?

- Si la UE s'esberlés, potser Moscou podria aprofitar-ho perquè és una zona de la Mediterrània que li interessa molt. Ja té Crimea. També li podria interessar a la Xina, amb la nova configuració de la ruta de la seda. Ara, si em pregunta si el putinisme seria un aliat en el sentit d'assumir la qüestió catalana en la seva globalitat, no. Moscou mateix té problemes de secessionisme dins de Rússia. Mirem el Tatarstan, on hi ha una ofensiva de russificació que vol eradicar l'ensenyament i l'ús de la llengua pròpia a l'escola i els mitjans. Per cert, amb una intervenció molt intensa de la fiscalia. Rússia dona suport als secessionismes que li interessen.     

- Va viure la perestroika i la caiguda de l'imperi soviètic. És dels catalans que millor coneix l'Europa de l'est.

- La meva generació va aprendre de política internacional i del món de l'est de manera autodidacte. No havíem tingut mestres que ens ho haguessin transmès. Vam llegir el que podíem i hem fet el que hem pogut, però ens quedem curts en comparació al que podien fer a altres països. A mi em va ajudar molt una secció que vaig fer a MundoDiario, una pàgina en català de societat i cultura, que em va permetre conèixer Montserrat Roig, Víctor Alba i persones que provenien d'aquells països com Teresa Pàmies o Josep Maria Poblet.  

- Putin s'encamina cap a una nova reelecció, el març vinent. Com veu el futur de Rússia?

- El de Rússia és un problema cíclic. Malestar social, explosió des de baix, brot democràtic i reconducció del procés des de dalt. Com van fer els bolxevics. I d'aquí es passa a una dictadura pura i dura, com va ser l'estalinisme. D'aquí a l'estancament, pèrdua d'estímuls, baixa de la producció, i torna una altra vegada des de dalt a un brot democràtic, que va ser la perestroika. I ara estem a un nou període d'enduriment.
 
- Com definiria Putin?

- És un Stalin postmodern. Ell juga amb dos imaginaris: un és el de la Santa Rússia, el nacionalisme rus. L'altre és la reconstrucció de l'imperi per fer pagar a Europa tot el mal que ha fet a Rússia. Però no aposta a un canvi de model econòmic i productiu. Tot és guerra exterior, comerç d'armes i venda de matèries primeres. No hi ha producció pròpia en un país riquíssim. I es reprodueix aquest sentiment de molta gent de dipositar totes les seves esperances en un gran lideratge.

- Sempre hi ha d'haver un Pere el Gran...

- Totalment. Ieltsin no podia ser-ho perquè era un alcohòlic, com tampoc Breznev, que era menyspreat. També era menyspreat Gorbatxev, perquè era una persona normal.  

- Una figura que va ser un mite i després va desaparèixer, com si mai hagués existit.

- Ell té la Fundació Gorbatxev, que és l'únic lloc de Rússia on encara es pot fer una xerrada sense patir censura i amenaces. Gorbatxev és d'aquelles personalitats que simbolitza la sensatesa, el sentit democràtic, cert esperit crític. Quan hi ha la revolta a Tbilisi, a Geòrgia, on es produeixen morts, ell hi va i no entén com hi ha pogut haver repressió. Quan està reunit amb els dirigents locals, entra el cap del KGB, Vladimir Kriutxkov, el mira i diu: "Has estat tu, estàs fent el mateix que vas fer a Budapest el 1956". Kriutxkov va quedar clavat. Que algú tingui els nassos per dir això, és admirable.

- Aquest va ser un dels qui va intentar després derrocar Gorbatxev.

- Sí, li tenia jurada des d'aleshores. Per mi, Gorby és entranyable.   
 
- Sobre el paper de la premsa espanyola, l'ha comparada recentment amb el que va veure a Sèrbia abans de la guerra de Iugoslàvia. Hi ha una mirada sèrbia sobre Catalunya des de la premsa espanyola?

- És constatable l'existència, com hi va haver a Sèrbia, d'un periodisme d'Estat pel qual la unitat d'Espanya està per damunt de qualsevol altra veritat. I això és així i a Sèrbia el paper dels mitjans i dels intel·lectuals va ser crucial. Recordem que, abans de la guerra de Iugoslàvia, l'Acadèmia de Sèrbia va emetre un document que feia l'apologia de la violència per resoldre el conflicte iugoslau. Això va fer molt de mal. Jo no puc concebre el silenci de molts intel·lectuals espanyols. Fins i tot hi ha hagut acadèmics que han signat documents dient que el que s'ha dit sobre l'1-O ha estat una exageració o que les imatges es van manipular.

"Javier Marías ha comparat Forcadell amb Marine Le Pen, i s'ha quedat tan ample"

- Com es pot explicar això?

- Això té molt a veure amb la pervivència d'un franquisme sociològic que ha estat heretat per tot un seguit de generacions. Hi havia més preocupació per la situació a Catalunya els anys seixanta que ara. Aleshores hi havia un Julián Marías que va escriure Consideración de Cataluña, que no anava molt més enllà de la "conllevancia". Però ara tenim el seu fill, Javier Marías, ha comparat Carme Forcadell amb Marine Le Pen, i s'ha quedat tan ample.   

- La memòria és un dels seus temes. Què està preparant?

- Estic preparant una crònica, en forma de dietari, que comprèn de 1939 a 1989, per fer memòria de la vida que he viscut jo i que hem viscut molts. Jo el 1939 encara no hi era, però recupero records del meu pare, que aquell any surt del camp de concentració de Saint Ciprien, i mor el 1989, pocs dies abans de la caiguda del mur de Berlín. Cinquanta anys entre dos moments històrics. Hi ha coses viscudes en directe (del servei militar a l'estat d'excepció de 1969) i vivències del pare, un home il·lustrat que havia estat del CADCI, en un barri popular com la Barceloneta. Ho estic treballant ara i voldria que sortís el 2019, quan farà vuitanta anys de la fi de la Guerra Civil, de l'inici de la Segona Guerra Mundial i 30 anys de la caiguda del mur. Segons Hobsbawm, el segle XX acaba amb la caiguda del mur, però crec que encara estem arrossegant restes del segle XX, i la situació que vivim a Catalunya ho recorda.