Najat El Hachmi: «Les dones no són estrangeres pel fet de migrar, sinó pel fet de ser dones»

Ens trobem en una taula parada, amb pa de totes menes, mel, mantega i oli fet a casa de la mare de la Najat El Hachmi (Nador, 1979). Un esmorzar típic rifeny que ens acosta als plaers saborosos que poblen la nova novel·la de l'autora, Mare de llet i mel (Destino / Edicions 62), que comença, precisament, amb la protagonista reunida amb les seves germanes davant d'una tetera. Una manera de viure que ens diu moltes coses i que serà el motor d'aquesta història precisa, atenta als detalls i a l'interior de les cases, més que al defora.
 
Amb L'últim patriarca i La filla estrangera, on la narradora ja anuncia la intenció d'escriure una història sobre la mare, aquesta nova història forma una mena de tríptic. Ara, l'obra se centra en les vivències d'una dona del Rif ­–­la Fatima– en ple món rural. Una protagonista que dona veu a un conjunt de dones que massa sovint passen desapercebudes o bé són oblidades. "És una novel·la feminista –precisa Pilar Beltran, l'editora al català– que recull la tradició oral de l'amazic i les històries que l'autora ha sentit".
 
"Trobar la veu de Fatima no ha estat gens fàcil", detalla El Hachmi, que també ha explicat que porta treballant molts anys amb la idea de la novel·la, en un procés final d'escriptura que l'ha mantingut ocupada els darrers tres anys. "Un cop acabada La filla estrangera em va ser més fàcil abordar la figura de la mare. Però, per mi, durant molts anys ha estat difícil de mirar-me aquesta realitat de les dones de la meva generació i de totes les dones amb qui vaig conviure".
 
Escriure sobre allò "resultava molt difícil" i afegia a l'autora un sentiment de càrrega, de deute "amb aquell patiment inabastable de tantes dones. Em sentia impotent, creia que em seria impossible dir-ne res". Però El Hachmi posa fil a l'agulla i fa "l'únic que puc fer: explicar aquelles històries, relatar l'entorn rural del Rif i unes condicions de vida dures per a tothom. Parlem d'una zona que acumula una sèrie de greuges i que sempre ha estat molt castigada i maltractada".
 
Un retrat de l'interior de les cases del Rif
 
A la novel·la, però, Najat El Hachmi no s'encarrega tant d'aquest aspecte, sinó d'allò que troba a l'interior de les cases. "Hi vaig créixer fins als vuit anys i em pensava que ho entenia. Però, escrivint la novel·la he pogut veure de què anava tot aquest sistema. I m'he adonat que les dones no són estrangeres pel fet de migrar, sinó pel fet de ser dones. Això ho condiciona tot. Quan les dones venen a Catalunya, per molt precari que sigui el lloc on van, hem de pensar que és el primer lloc que és seu realment. Les nostres mares han arrelat molt més del que des de fora pot semblar. De fet, tal com diu la Fatima, 'som del lloc d'on són els fills'".
 
En aquest sentit, trobar la veu de la seva protagonista va ser la clau. "Les dones que explicaven històries és part d'un paisatge real de la meva infantesa, un món ple de relats". I també feien poemes a les festes, textos on aprofitaven per parlar de temes tabús, com el sexe. "És un món que vam perdre quan vam arribar aquí. La meva mare no tenia amb qui explicar-se històries... i es va fer el silenci. M'enyoro molt d'aquell món que teixia vincles, i he intentat recuperar-lo escrivint. I no és gens fàcil, fer-ho en català".
 
Una novel·la que és el desig d'entendre la mare i de fer les paus. "Tots hem d'entendre el nostre origen. El masclisme és universal, però a cada lloc es manifesta de maneres diferents i hem de fer l'esforç d'entendre com es produeix l'engranatge a cada lloc, cada família, com és la repressió als cossos de les dones i el desconeixement del propi cos. El més important, en aquest sentit, és que el canvi del feminisme sigui col·lectiu", afirma El Hachmi, que no es limita a retratar un aspecte singular de la immigració, sinó que la converteix en una experiència universal en cada obra que presenta.