Puigdemont reescriu la història de les investidures

El Parlament viu jornades frenètiques des de fa anys. Tot plegat és un reflex de la situació del país, que ens obliga a reflexionar sobre procediments sovint reservats, ja sigui a la formalitat o l’excepcionalitat. En temps d’estabilitat política, el debat d’investidura sol entrar dins la categoria de les formalitats parlamentàries, com ho són la moció de censura o la qüestió de confiança en l’excepcionalitat. La investidura del president que disposa de la confiança de la majoria absoluta de la cambra en solitari o gràcies a una coalició (com ha estat el cas de Pujol 1984, 1988, 1992; Maragall 2003; Montilla 2008; i Mas 2012) sol ser un ple dedicat a exposar el programa de govern.

Puigdemont: parlamentarisme de rècord

Però Carles Puigdemont va camí de batre diversos records. Si lletrats, diputats i responsables de la cambra han hagut de triplicar esforços davant dels reptes del procés, Puigdemont ja acumula diverses novetats. La seva candidatura en un segon ple d’investidura va ser fruit del rebuig en primera votació -amb requeriment de majoria absoluta- i en segona votació -requeriment de majoria simple- de la candidatura d’Artur Mas que, arran de l’empat assembleari cupaire, no va ser capaç d’ampliar el suport inicial dels 62 diputats de JxSí.

Arran del "no" a Mas, es va activar un procediment que no s’havia transitat mai, la proposta d’un segon candidat i la convocatòria d’un segon ple. Tampoc s’havia activat mai la qüestió de confiança, que el president Puigdemont va presentar a la cambra el setembre del 2016 quan aquesta li va tombar els pressupostos. En aquella ocasió, consistia en una maniobra política per renovar la seva legitimitat, òbviament qüestionada per l’oposició, però essencialment per la CUP dins del bloc sobiranista.   
 
Candidats i voltes

Aquesta setmana podríem ser davant d’un tercer episodi, encara per concretar, amb una investidura que promet ser més trepidant que la que va iniciar la legislatura passada. El Butlletí Oficial del Parlament (BOP) publicava aquest divendres la convocatòria del ple d’investidura de Roger Torrent. Una convocatòria que després de la condicions imposades pel TC depèn de les decisions de Llarena i Puigdemont.

En tot cas, aquesta és la tretzena convocatòria a ple d’investidura d’un president del Parlament català des que, després de les primeres eleccions autonòmiques el 1980, Jordi Pujol fos proposat a la cambra catalana per l’aleshores president Heribert Barrera. En aquella ocasió, que encetava l’etapa autonòmica un cop superada la transició i l’establiment provisional de la Generalitat amb el retorn de Tarradellas, Pujol no va assolir la majoria absoluta a la primera volta, però sí que ho va fer a la segona, ja que va rebre el suport de l’antiga UCD i ERC. Una segona volta d’investidura només es va repetir dues vegades amb èxit.
 
El 1995 Pujol va tornar a necessitar suports (només disposava de 60 diputats), però aquest cop en va tenir prou amb el pas d’ERC a l’abstenció per superar el segon debat. El 1999 no va caldre arribar a la segona volta ja que, tot i que CiU no havia recuperat les antigues majories absolutes, el context polític del "peix al cove" amb la primera legislatura d’Aznar li va permetre trobar el vot favorable del PP (que també havia tingut el 1984) a canvi de no iniciar una reforma estatutària.

Si el 2003 i el 2008 els pactes tripartits van permetre investidures a la primera votació; una investidura exitosa a segona volta ja només es va repetir quinze anys més tard, el 2010, amb Artur Mas. En aquella ocasió, els 62 diputats de CiU també van ser suficients per a Mas. El PSC es va abstenir en segona volta; però Joaquim Nadal va aclarir que el seu grup no donava suport al Govern de Mas i li va recordar que li faltaven 6 diputats per a la majoria absoluta.  
 
Camí d’una investidura a primera volta?

A banda de les dificultats parlamentàries habituals que hem observat a les darreres dotze investidures, resulta evident que en el cas actual hi ha com a mínim dos obstacles addicionals. D’una banda, la capacitat del candidat proposat pel president del Parlament d’arribar a la investidura, presencialment (i amb "permís" judicial o no); de l’altra, el vot de diversos diputats. Les dificultats que travessa la investidura ha cohesionat les tres forces independentistes que sumen 70 vots al Parlament; de manera que la investidura, en cas de produir-se i poder-la culminar, la podrien assolir a la primera volta amb una majoria absoluta.

De fet, 70 diputats és aproximadament la mitjana de suports obtinguts pels candidats investits des del 1980. Si manqués el vot de dos diputats, la majoria absoluta necessària es mantindria. Si en faltessin més, el sobiranisme disposaria d’un marge ampli en una segona volta suposant que la resta de forces polítiques actuessin de la manera que han anunciat: Catalunya en Comú (8 diputats) s’abstingués, i Cs, PSC i PP votessin en contra (57). Recordem que Pujol havia estat investit amb només 60 diputats a la segona volta del 1995.

Una candidatura alternativa?

Ara bé, aquestes majories podrien canviar en un hipotètic segon debat d’investidura en cas que el debat sobre la candidatura de Carles Puigdemont finalment fos impossible de celebrar. Si es reobrís el debat sobre un eventual candidat a la presidència (en un termini de dos mesos després del primer ple d’investidura n’hi poden haver tants com calguin), la CUP ja ha anunciat que es despenjaria de la majoria independentista. Aleshores, JxC i ERC encara sumarien 66 suports als que, en funció de les seves decisions, caldria restar-hi el vot dels diputats absents o que no haguessin pogut delegar el vot.

En aquest context, la pressió seria doble ja que la majoria independentista ja no seria absoluta i el marge de que disposaria per superar un eventual vot negatiu de l’oposició seria més estret. A més a més, caldria refer el consens actual respecte el candidat i aquest cop hauria de ser amb una nova figura que fos capaç d’aglutinar la bancada "juntista" i republicana.