Si Puigdemont, que ja acatarà parcialment el que diu el TC demanant al Tribunal Suprem permís per ser investit, no torna a Catalunya per ser físicament al Parlament i bloqueja el recanvi, el ple no se celebrarà demà, el 155 s'allargarà i, quan ho vulgui Rajoy, hi haurà noves eleccions de resultat incert. Si torna, tal com va prometre, paga, com ja han fet altres, un cost personal alt entrant a la presó i la decisió és de doble tall: el president investit i engarjolat fa evident el conflicte i l'excepció (necessària per argumentar el xoc dins i fora del país) i és un malson per Rajoy. També és, però, un altre pas en l'acatament del 155 -que va començar amb el no desplegament de la República i va continuar marxant de les conselleries i el Palau i acceptant el 21-D- i limita els moviments. Sobre la seva posició llegiu la crònica de Joan Serra.
La possibilitat de desobeir el TC i investir Puigdemont encara que no torni és molt remota perquè ni ERC ni Junts per Catalunya volen un escenari que els obligaria a anar des del minut 1 al xoc que es va desestimar el 27 d'octubre per una violència que, si cal, tornarà. Públicament, però, Eduard Pujol no ho descartava i pressionava Roger Torrent. Hi ha també l'opció que el president no torni i faciliti una sortida sacrificant-se. S'arrisca a la irrellevància i la legislatura començaria amb l'acceptació clara de la voluntat de Rajoy, que per una causa o altra haurà apartat de la circulació la pràctica totalitat de l'anterior executiu. La restitució seria més quimèrica encara. Es recuperarien, però, les institucions i aquesta és ara la prioritat, més o menys explicitada, de les angoixades direccions dels partits. Que Puigdemont fes un pas al costat per no bloquejar l'aixecament del 155 ho va exposar fa uns dies Artur Mas i ahir Joan Tardà, molt criticat a les xarxes pels entorns neoconvergents.
En tot cas, l'independentisme, que ha perdut l'estat major que integraven Òmnium i l'ANC a més dels partits i que va ser molt operatiu a la tardor, hauria de ser coherent entre el que faci ara i el que practiqui després. Avui serà clau per saber què fa Puigdemont, que demà a la tarda hauria de ser investit i posar-se mans a l'obra en una legislatura on el més calent és a l'aigüera però que arrencaria amb un tresor: la majoria absoluta, també en les comissions del Parlament, com explicaRoger Tugas. Per apuntalar-la ahir ja van dimitir dos dels quatre consellers de l'exili, els juntaires Lluís Puig i Clara Ponsatí. S'està a l'espera que ho faci la republicana Meritxell Serret. Puigdemont i Toni Comín volen poder mantenir l'acta.
Paritat, política... i bon cinema. La política es va fer sentir, i molt, a la gala dels Gaudí, els premis del cinema català de la que us hem informat puntualment a NacióDigital. La directora de l'Acadèmia, Isona Passola, la veterana actriu Montserrat Carulla i alguns dels premiats van tenir un record per als presos. En l'aspecte cinematogràfic Estiu 1993, la primera pel·lícula de Carla Simón, va ser la gran triomfadora. També van destacar Incerta glòria i Tierra Firme. Us deixo la crònica d'Esteve Plantada de la nit. I una molt bona notícia: la meitat de les premiades, 11 de 22, van ser dones.
La dona que tot ho mana. La vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría i la seva ofensiva jurídica contra el procés posant contra les cordes el TC han estat protagonistes de la setmana que deixem enrere. Per això, en Ferran T.B. ens aconsella per arrencar la setmana una cançó d'Astrud dedicada en ella. És Hay un hombre es España, però podeu canviar el gènere i funciona igual. Per cert que el tema està inclòs en l'àlbum Tot ens sembla una merda, de l'any 2005. Aquí la podeu gaudir. Recordeu que podeu recomanar cançons relacionades amb l'actualitat per arrencar la setmana contestant aquest correu o a eldespertador@naciodigital.cat.
Vist i llegit
L'especulació immobiliària no té escrúpols. Per si de cas ho oblidem cada dia en tenim noves mostres. Els barris de Barcelona, víctimes de la gentrificació que les administracions no són capaces d'aturar, són terreny abonat. La darrera "tendència" és especificar l'edat dels inquilins de renda antiga dels pisos que es venen com a inversió talment com si es tractés d'un compte enrere, més accelerat en el cas del sexe masculí. Ho explicava ahir, en un excel·lent reportatge a El Periódico, Carles Cols. "Es ven pis amb avi de 78 anys" el titulava.
El passadís
El moviment proTabàrnia, que va començar com una broma per "posar l'independentisme davant el mirall", va prenent cos en la mesura que l'independentisme no plega veles i la fractura social (i territorial en aquest cas) apareix com l'única via per encarir el preu del procés. L'entitat, animada per Ciutadans i els seus entorns, fabula amb separar les deu comarques metropolitanes de Barcelona i Tarragona de la resta del país creant una nova comunitat autònoma i té com a portaveu Miguel Martínez. De la seva trajectòria política poca cosa n'ha transcendit. Si us fixeu bé en ell, però, veureu que s'assembla molt al crack del Barça Leo Messi. De fet, el líder tabarnès va saltar a la fama a uns anys quan treballava en una empresa de manteniment de màquines escurabutxaques i va intentar explotar la seva semblança fent de doble de Messi en anuncis. Ho podeu veure en aquest vídeo i llegir en aquesta entrevista. "Llámeme Miguel Messi", demanava. No sabem què en pensa l'autèntic Messi de partir en dos Catalunya.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1981 dimitia "irrevocablement" el president del govern espanyol, Adolfo Suárez. L'home triat pel rei Joan Carles I per fer els canvis que demanaven una majoria d'espanyols i passar, sense traumes, de la dictadura a un sistema democràtic ho deixava cremat per més de cinc anys a la Moncloa i per les divisions del seu partit, la UCD. Leopoldo Calvo Sotelo va ser l'escollit per prendre'n el relleu en una sessió d'investidura que estaria marcada per l'intent de cop d'estat del 23-F, del que encara no s'han aclarit aspectes com la implicació del propi rei. Aquí podeu recuperar el discurs de renúncia d'un ensorrat Suárez, que va provar de sobreviure políticament amb el CDS, que va emetre TVE.
L'aniversari
El 29 de gener de 1985, avui fa 33 anys, va nàixer a Barcelona el jugador de bàsquet Marc Gasol, germà de Pau, que, com ell, juga a la NBA. Marc Gasol va començar al Barça i va jugar al primer equip del club entre 2003 i 2006. El pivot va passar al Bàsquet Girona, on va estar-se fins que el 2008 va fer el pas a la NBA. Va aterrar als Menphis Grizzlies, que també va ser on va aterrar el seu germà uns anys abans, i ha estat escollit millor pivot i integrant de l'All Star en diverses ocasions. Amb Espanya Marc Gasol ha guanyat un mundial i dos europeus. Per saber més de com el bàsquet professional americà va canviar la seva vida i la de la seva veieu aquest Informe Robinson que li van dedicar.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi