28
de gener
del
2018
Actualitzat
el
29
de gener
a les
11:37h
Com van ser les relacions entre Catalunya i el Vaticà des de finals del segle XIX? Com es veia des de la Santa Seu la realitat catalana des de l'eclosió del catalanisme? Com es van produir els nomenaments de bisbes a Catalunya? Quines pressions van existir des del govern espanyol per situar "bisbes de confiança"? El sacerdot i historiador Ramon Corts suma trenta anys investigant les relacions entre Catalunya i el Vaticà, capbussant-se en els fons vaticans. Es pot dir que la seva obra és una estructura d'Estat.
El març vinent presentarà el llibre La qüestió catalana en l'Arxiu Secret vaticà: de la Restauració a Primo de Rivera, 1875-1923, que publica l'Ateneu Universitari Sant Pacià. Una aportació fonamental per conèixer amb material de primera mà l'intent de l'Estat d'"espanyolitzar" l'Església catalana. Es tracta del primer volum d'una recerca que tindrà continuïtat en els períodes de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), la República i la Guerra Civil. El primer volum comprèn el període 1875-1923, que correspon al règim de la Restauració a Espanya, amb els regnats d'Alfons XII i Alfons XIII, fins que es produeix el cop d'estat militar del general Primo de Rivera.
"La qüestió catalana"
Ramon Corts explica a NacióDigital com ha anat avançant el seu treball: "He anat a remolc dels diversos pontificats perquè només es pot accedir al fons dels papes a partir de cinquanta anys després de la seva mort". Corts assenyala que després d'aquest llibre, tan sols dels anys del règim de Primo de Rivera, ja n'apareixeran tres volums més. Treballant a l'arxiu, Corts va trobar una documentació oceànica sobre el que al mateix Vaticà anomenava "la qüestió catalana", i que no tothom veia igual a Roma. I sobre els intents per part del govern espanyol d'assegurar la designació de bisbes no catalanistes. Una pretensió que, com explica Corts, era ben clara: "Empraven l'expressió "espanyolitzar" d'una manera explícita".
La batalla pel nomenament dels bisbes
Les tensions entre -i dins- l'Església catalana, el govern espanyol i el Vaticà es perceben sobretot en el nomenament dels bisbes. Unes "batalles" que es van succeint enmig dels esdeveniments polítics i socials d'aquells anys: la puixança del catalanisme polític, la Mancomunitat, la Setmana Tràgica, els anys del pistolerisme, la Campanya per l'Autonomia (1918-19), la vaga de la Canadenca (1919)... A Roma, se succeïen els papes: Pius X (1903-14), Benet XV (1914-22), Pius XI (1922-39). I com explica Ramon Corts, "el Vaticà seguia amb molt d'interès els esdeveniments a Catalunya i la nunciatura informava a Roma de cada fet rellevant que es produïa".
Barrar el pas a Torras i Bages
La principal lluita ideològica en el si de l'Església catalana en aquells anys va ser entre catalanistes i espanyolistes. Corts documenta l'esforç de Madrid per impedir que Josep Torras i Bages, considerat el principal exponent del catolicisme catalanista, fos bisbe de Barcelona a la mort de Josep Morgades. Torras i Bages es va haver de "conformar" amb la seu de Vic. Després, hi va haver diversos intents per traslladar-lo fora de Catalunya.
Aleshores, el govern espanyol tenia el privilegi -que mantindria fins a la mort de Franco- de presentar una terna de noms a Roma quan s'havia de nomenar un bisbe. La terna era negociada amb la nunciatura, l'ambaixada vaticana a Madrid. Això donava una gran influència al govern en la configuració de l'episcopat.
Vidal i Barraquer, un gran protagonista
En la recerca de Ramon Corts, brilla la figura de Francesc Vidal i Barraquer, el prelat que va convertir-se en símbol de l'Església compromesa amb el país. Defensor ferm de la predicació en català, des que va arribar com a bisbe a la seu de Solsona va ser objecte d'una forta pressió del sector més espanyolista dels seus companys d'episcopat i del règim espanyol. Les seves relacions amb el nunci papal, Federico Tedeschini, que ho seria entre 1921 i 1936, van ser pèssimes en els primers anys. "Tedeschini no entenia res de la realitat catalana i va venir amb molts prejudicis -explica Corts-. Coincidia en això amb el secretari d'Estat vaticà, Pietro Gasparri. A Roma, un sector considerava que tota expressió de catalanisme cultural era independentista".
Primo de Rivera, contra el català
La situació va empitjorar amb l'arribada de la dictadura del general Manuel Primo de Rivera, el 1923. La pressió -i repressió- per espanyolitzar la societat catalana va ser enorme. Tedeschini va arribar a demanar fer fora de Catalunya Vidal i Barraquer i a l'abat Marcet de Montserrat, monestir que ja era vist com un focus nacionalista. A finals dels vint, l'intent de Madrid i del nunci va aconseguir que la Santa Seu aprovés cinc decrets contra la predicació en català i perquè la llengua pròpia desaparegués dels seminaris. Els decrets es van començar a aplicar, però, curiosament, mai van arribar a ser publicats a l'Acta Apostolicae Sedis, el "BOE" vaticà.
Pacelli, futur Pius XII, aliat de Vidal i Barraquer
Les coses van canviar bastant amb la sortida de Gasparri de la secretaria d'Estat, el 1930, i el nomenament d'Eugenio Pacelli, el futur Pius XII. Pacelli va ser sempre més comprensiu amb la realitat catalana i tenia bona relació amb Vidal i Barraquer. Amb la República, les coses van entrar en una dinàmica diferent. Mentre Vidal i Barraquer va adoptar una actitud de diàleg envers el nou règim, en aquest cas amb el suport de Pacelli i del mateix Tedeschini, un sector de l'episcopat espanyol va mostrar una posició d'hostilitat manifesta contra el govern republicà.
En general, l'actitud del Vaticà envers la realitat catalana, segons Ramon Corts, va ser de respecte a tot el que fos expressió de la llengua i la cultura, i alhora de rebuig a les manifestacions més polítiques del catalanisme. En tot cas, la recerca de Corts aportarà molta més informació sobre aquests aspectes i caldrà seguir-ho amb interès. Els qui vulguin llegir el llibre el podran trobar a Sant Pacià Books, a l'edifici del Seminari Diocesà de Barcelona (Diputació, 231).
El març vinent presentarà el llibre La qüestió catalana en l'Arxiu Secret vaticà: de la Restauració a Primo de Rivera, 1875-1923, que publica l'Ateneu Universitari Sant Pacià. Una aportació fonamental per conèixer amb material de primera mà l'intent de l'Estat d'"espanyolitzar" l'Església catalana. Es tracta del primer volum d'una recerca que tindrà continuïtat en els períodes de la dictadura de Primo de Rivera (1923-30), la República i la Guerra Civil. El primer volum comprèn el període 1875-1923, que correspon al règim de la Restauració a Espanya, amb els regnats d'Alfons XII i Alfons XIII, fins que es produeix el cop d'estat militar del general Primo de Rivera.
"La qüestió catalana"
Ramon Corts explica a NacióDigital com ha anat avançant el seu treball: "He anat a remolc dels diversos pontificats perquè només es pot accedir al fons dels papes a partir de cinquanta anys després de la seva mort". Corts assenyala que després d'aquest llibre, tan sols dels anys del règim de Primo de Rivera, ja n'apareixeran tres volums més. Treballant a l'arxiu, Corts va trobar una documentació oceànica sobre el que al mateix Vaticà anomenava "la qüestió catalana", i que no tothom veia igual a Roma. I sobre els intents per part del govern espanyol d'assegurar la designació de bisbes no catalanistes. Una pretensió que, com explica Corts, era ben clara: "Empraven l'expressió "espanyolitzar" d'una manera explícita".
La batalla pel nomenament dels bisbes
Les tensions entre -i dins- l'Església catalana, el govern espanyol i el Vaticà es perceben sobretot en el nomenament dels bisbes. Unes "batalles" que es van succeint enmig dels esdeveniments polítics i socials d'aquells anys: la puixança del catalanisme polític, la Mancomunitat, la Setmana Tràgica, els anys del pistolerisme, la Campanya per l'Autonomia (1918-19), la vaga de la Canadenca (1919)... A Roma, se succeïen els papes: Pius X (1903-14), Benet XV (1914-22), Pius XI (1922-39). I com explica Ramon Corts, "el Vaticà seguia amb molt d'interès els esdeveniments a Catalunya i la nunciatura informava a Roma de cada fet rellevant que es produïa".
Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, a qui Madrid no el va voler a Barcelona. Foto: Bisbat de Vic
Barrar el pas a Torras i Bages
La principal lluita ideològica en el si de l'Església catalana en aquells anys va ser entre catalanistes i espanyolistes. Corts documenta l'esforç de Madrid per impedir que Josep Torras i Bages, considerat el principal exponent del catolicisme catalanista, fos bisbe de Barcelona a la mort de Josep Morgades. Torras i Bages es va haver de "conformar" amb la seu de Vic. Després, hi va haver diversos intents per traslladar-lo fora de Catalunya.
Aleshores, el govern espanyol tenia el privilegi -que mantindria fins a la mort de Franco- de presentar una terna de noms a Roma quan s'havia de nomenar un bisbe. La terna era negociada amb la nunciatura, l'ambaixada vaticana a Madrid. Això donava una gran influència al govern en la configuració de l'episcopat.
Vidal i Barraquer, un gran protagonista
En la recerca de Ramon Corts, brilla la figura de Francesc Vidal i Barraquer, el prelat que va convertir-se en símbol de l'Església compromesa amb el país. Defensor ferm de la predicació en català, des que va arribar com a bisbe a la seu de Solsona va ser objecte d'una forta pressió del sector més espanyolista dels seus companys d'episcopat i del règim espanyol. Les seves relacions amb el nunci papal, Federico Tedeschini, que ho seria entre 1921 i 1936, van ser pèssimes en els primers anys. "Tedeschini no entenia res de la realitat catalana i va venir amb molts prejudicis -explica Corts-. Coincidia en això amb el secretari d'Estat vaticà, Pietro Gasparri. A Roma, un sector considerava que tota expressió de catalanisme cultural era independentista".
Primo de Rivera, contra el català
La situació va empitjorar amb l'arribada de la dictadura del general Manuel Primo de Rivera, el 1923. La pressió -i repressió- per espanyolitzar la societat catalana va ser enorme. Tedeschini va arribar a demanar fer fora de Catalunya Vidal i Barraquer i a l'abat Marcet de Montserrat, monestir que ja era vist com un focus nacionalista. A finals dels vint, l'intent de Madrid i del nunci va aconseguir que la Santa Seu aprovés cinc decrets contra la predicació en català i perquè la llengua pròpia desaparegués dels seminaris. Els decrets es van començar a aplicar, però, curiosament, mai van arribar a ser publicats a l'Acta Apostolicae Sedis, el "BOE" vaticà.
Pacelli, futur Pius XII, aliat de Vidal i Barraquer
Les coses van canviar bastant amb la sortida de Gasparri de la secretaria d'Estat, el 1930, i el nomenament d'Eugenio Pacelli, el futur Pius XII. Pacelli va ser sempre més comprensiu amb la realitat catalana i tenia bona relació amb Vidal i Barraquer. Amb la República, les coses van entrar en una dinàmica diferent. Mentre Vidal i Barraquer va adoptar una actitud de diàleg envers el nou règim, en aquest cas amb el suport de Pacelli i del mateix Tedeschini, un sector de l'episcopat espanyol va mostrar una posició d'hostilitat manifesta contra el govern republicà.
En general, l'actitud del Vaticà envers la realitat catalana, segons Ramon Corts, va ser de respecte a tot el que fos expressió de la llengua i la cultura, i alhora de rebuig a les manifestacions més polítiques del catalanisme. En tot cas, la recerca de Corts aportarà molta més informació sobre aquests aspectes i caldrà seguir-ho amb interès. Els qui vulguin llegir el llibre el podran trobar a Sant Pacià Books, a l'edifici del Seminari Diocesà de Barcelona (Diputació, 231).