​Josep Cuní retorna en plena forma

«Els qui el coneixem una mica li detectàvem les ganes terribles de tornar a l’arena, de portar la veu cantant»

Un fragment del reportatge dirigit per Josep Cuní
Un fragment del reportatge dirigit per Josep Cuní | Cuatro
26 de gener del 2018
Actualitzat a les 12:21h
Per què seixanta-cinc milions de nord-americans van votar Donald Trump? Una pregunta que ja fa un any que a qui més qui menys li ronda pel cap. Se’ns han donat algunes explicacions, convincents o forçades, aproximatives o concloents. Per què algú masclista, classista, elitista, maleducat, groller, racista, xuleta i fatxenda és el que s’acostuma a dir “home més poderós del món”. És un tema que li encanta a Josep Cuní, periodista que al contrari del que molts deuen pensar, li encanta voltar, trepitjar el terreny, anar a trobar les persones que li expliquin històries.

He de reconèixer que tenia moltes ganes de retrobar-me amb ell. Des que va acabar la seva etapa al 8aldia de 8TV l’hem pogut veure en algunes entrevistes, fent de tertulià a la ràdio, comentant a TV3 la nit electoral del 21 de desembre i escrivint també articles per premsa. Se’l veia còmode però els qui el coneixem una mica li detectàvem les ganes terribles de tornar a l’arena, de portar la veu cantant, de ser ell i no els altres el periodista actiu que sempre ha sigut. Dimarts es va estrenar a Cuatro el reportatge La América de Trump, que Cuní ha dirigit i conduit amb la seva productora Broadcaster.

És un treball àgil, narrat amb molt ritme i bastant entretingut. Es preocupa per explicar de manera senzilla i efectiva -sense que això vulgui dir que estigui renyit amb el bon contingut periodístic- la varietat de factors que poden explicar la presidència de Trump, amb especial incidència a la immigració i a la crisi econòmica. El millor són les fonts, variades i substancials, a les qui Cuní fa parlar amb el seu habitual estil directe i sense embuts, perquè tots els públics ho entenguin. 

Entrevista una senyora a qui un eventual mur a la frontera amb Mèxic li passaria pel mig de casa seva. I hi estaria disposada sense problema. Entrevista la propietària d’una empresa de transports amb una flota de tres-cents camions que cada dia travessen la frontera. Entrevista una predicadora convençuda que la victòria de Trump es deu a la providència divina. Entrevista una advocada de Miami que vol fer carrera política i que opina que el més important del món són els diners. Entrevista un vell combatent a la crisi de la Badia de Cochinos de 1961, atroç anticomunista i feroç antiglobalització. Els fa parlar amb habilitat i sense renunciar a posar de manifest les seves contradiccions.
 
Se’n va a Gillette, el poble de Wyoming que és on més gent va votar Trump en tot el país: un 90% del vot. Per què? Perquè Hilary Clinton volia tancar les mines de carbó que donaven feina a gran part de la seva població. I doncs, per què va guanyar Trump les eleccions? Per motius com aquest. Especialment interessant és l’entrevista a la Stacey, que treballa en una de les mines de la zona. Va votar l’actual president però considera que des que mana no compleix amb “la responsabilitat moral” que el seu càrrec exigeix. No el tornarà a votar. Home! I abans de votar-lo no tenia pistes sobre quina era la moralitat d’aquest individu?

El senyor Peter Aras, que habita en una masia al mig de la gran planura de Wyoming, té claríssim els motius del seu vot a Trump: “Estem farts dels polítics professionals”. Sobre els vividors professionals, però, no sembla tenir formada una opinió tan clara. La part final del reportatge se centra en les armes, tema eternament espinós. Cuní parla amb l’Austin, que dispara les seves vuit o nou armes per fer esport, perquè així es relaxa i desconnecta. “Us provoca mala consciència vendre armes”, els pregunta als encarregats d’una armeria. “No”, responen a l’uníson. 

La América de Trump és un treball eficaç, molt eficaç, rodat amb bon pols i amb l’ofici del periodista que sap què vol explicar. No s’empatolla, sap donar les dades precises i una bona narració, sap fer apunts amb sentit de l’humor i fusiona bé el relat dels testimonis i dels temes amb el context de fons necessari. Impecable. L’únic que potser grinyola una mica és el doblatge d’algunes de les converses. Hauria quedat més autèntic amb subtítols. Un detall menor sens dubte, que no fa ombra a aquest retorn d’un Cuní en plena forma que ens demostra que ni molt menys s’ha cansat del periodisme. Ja tinc ganes de més.
 
Arxivat a