Blanca Busquets publica «La fugitiva»: «La maldat sempre té un punt d'esperança»

Dos anys després de la publicació de Jardí a l'obaga, Blanca Busquets (Barcelona, 1961) reprèn alguns dels personatges d'aquella obra a La fugitiva, publicada de nou a Proa. Un llibre que confirma l'autora com una de les escriptores catalanes amb més capacitat de seduir i commoure els lectors. A la nova novel·la, ho fa amb un nou personatge fascinant i ple de secrets, la Mireia, una dona de més de noranta anys que viu sola en un pis de Barcelona i que es mostra cada dia més esquerpa.
 
"Amb la Mireia he fet una dolenta. Però jo no crec en els dolents-dolents: ho són per les circumstàncies, i per això m'agrada que tinguin un raig de llum. Aquí n'hi ha", subratlla Busquets. "La Mireia em serveix per explicar que hi ha coses que marquen de per vida. I com fins i tot ella també es trencarà, per deixar passar escletxes de llum. I acabarem entenent per què s'ha tornat així", avança, amb la prevenció de no dir res de la intriga, perfectament mesurada, que mou la història.
 
"La Mireia té un forat a dintre que és impossible d'emplenar". Els camins que ens condueixen per una novel·la que explora la relació entre pares i fills, que mostra com el pas del temps afecta a les persones, que ens remou per un passat molt cru i que, al capdavall, indaga en el silenci i en la gent que no pot fer altra cosa que callar. "Tots en tenim, de secrets. I està bé que en tinguem, perquè ens enriqueixen. En una novel·la són essencials perquè la història tingui grapa i perquè, al final, el lector els descobreixi, si és que no ho fet abans".
 
"A totes les presons hi ha sadisme"
 
Blanca Busquets té la facilitat de posar-se a la pell de personatges tèrbols, amb peripècies on passat i present acaben enllaçats, i amb una esclatant fascinació pel misteri que hi ha en qualsevol vida anodina, combinant-ho amb una notable vivacitat narrativa. Com a autora, també té el do de fer personatges molt versemblants amb qui els lectors s'acaben o bé reconeixent, o bé reconeixent algú altre. Res més lluny de la realitat, però: "només faig ficció", puntualitza, malgrat la vivesa de les històries que escriu.
 
"Has de ser una mica actriu per posar-te a dins de cada personatge. Te'ls has de creure", explica. "Malgrat que no tinguin res a veure amb tu, al final segur que l'encertes si parles de la vida, que és el que jo procuro fer". En aquest sentit, Busquets no pot defugir un moment vital clau, tant per a ella, com per a la novel·la: l'estada que va fer a la presó com a voluntària, durant un any i mig. "A La fugitiva hi ha un parell de capítols que passen a la presó. Allà hi vaig aprendre tot el que no he après en una vida. El món que hi ha a dins d'una presó és el mon a punt per ser servit, per observar-lo en tota la magnitud".
 
Una experiència que li val per reflexionar sobre què som i com actuem. Per posar el dit a la nafra, i no callar "Ens preocupem molt dels conflictes al Iemen, però no del que passa a dins de les presons de casa nostra. Llocs on, si en passa alguna, no pots parlar. Si ets voluntari, et treuen; si ets treballador, et fan fora; si ets pres, t'envien al mòdul especial. Hi ha funcionaris que intent donar un cop de mà, però n'hi ha alguns que són uns sàdics. Puc dir que a dins de les presons hi ha sadisme, i una gran massa que calla i atorga. Com a totes les organitzacions que són d'aquesta mena".
 
"La maldat, però, sempre té un punt d'esperança". En aquest cas és la Sònia, la neta de la Mireia, l'única persona amb qui s’entén mentre rememora una vida accidentada, amb una filla que l'evita i un fill que no li parla. Vivències que la reclouen en l'amargor del pas del temps, en una manera de viure, sempre fugint. "No tenia clar el títol fins que em vaig adonar que la Mireia porta tota la vida fugint. Escapa d'allò que li ha provocat ser com és". Un secret que mou la nova novel·la de Blanca Busquets, una autora capaç de convertir en universal el detall més minúscul de la vida més local.
 

Una autora amb el favor del públic

Blanca Busquets Oliu és escriptora, periodista i filòloga. Viu a cavall entre Barcelona i Cantonigròs, treballa a Catalunya Ràdio des del 1986 i ha treballat a Televisió de Catalunya durant set anys. Aquí podeu llegir els articles que publica a NacióDigital. Amb l'editorial Proa ha publicat Presó de neu (2003) i Jardí a l’obaga (2015), amb un gran èxit. Entremig, va publicar a Rosa dels Vents El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013) i Paraules a mitges (2014). Les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües, entre les quals el castellà, el francès, el rus, l’alemany, l’anglès o l’italià. El desembre del 2015 va rebre a Roma el prestigiós premi de literatura i periodisme Alghero Donna.