Laia Marull: «Les agressions masclistes són cosa de tots, no només de les dones»

Laia Marull (Barcelona, 1973) es va convertir en un rostre molt popular gràcies a l'Ester d'Estació d'enllaç. Només tenia 21 anys i aquell personatge va ser la porta d'entrada al món de l'actuació, on sempre ha destacat per posar-se a la pell de personatges de gran intensitat emocional. Ho va ser la Pilar de Te doy mis ojos, Conxa de Plata a Sant Sebastià i Goya a millor actriu. Abans, la Tony de Fugitivas (Goya a Millor actriu revelació) i, després, la Pauleta de Pa negre (Goya a Millor actriu de repartiment).

Fins fa ben poc, també ho era la Nawal d'Incendios, una obra "on la gent surt tocada de veritat" i on ha pogut compartit escenari amb una gran dama de les taules com Núria Espert. Obres que ens parlen del denominador comú que uneix els papers que Marull ha anat fent al llarg de la seva trajectòria, amb una potència escruixidora que traspassa els límits de la quarta paret i de la càmera. "És cert que tots aquests papers comparteixen una força dramàtica, però els personatges estan plens de matisos. Per mi, són molt diferents".

Així ho explica l'actriu catalana, que enguany ha obtingut la seva primera nominació als Gaudí pel paper a Brava, de Roser Aguilar. De nou, un personatge d'alt voltatge emocional: la Janine és una dona que sembla que tingui la vida arreglada, amb tot al seu lloc. Fins que un assalt al metro fa trontollar els seus fonaments i la percepció que té d'ella mateixa. "El personatge té una part de foscor, de culpabilitat extrema i de por, provinents de l'atac".

La duresa de constatar que el món no és tal i com es pensava. "El que trobo més interessant del personatge és el viatge interior que fa al llarg de la pel·lícula. En part, també és un tema d'apoderament, de saber-se desubicada i voler-se trobar", constata Marull. En aquest sentit, l'estrena de Brava no podia ser més oportuna, en ple debat a l'opinió pública pel que fa als casos d'abusos de poder i assetjament sexual denunciats per diverses actrius.

Un moment propici per "agitar consciències"

"Hem d'aprofitar el moment per agitar consciències, per parlar-ne i, fins i tot, per incomodar", afegeix Marull. "Quan parles d'aquest tema les crítiques acostumen a ser instantànies, és un aspecte que genera moltes reaccions. Per això és important que en parlem i que deixem clar que les agressions masclistes són una cosa de tots, no només de les dones. Fins que no ho fem així, no aconseguirem canviar aquestes dinàmiques".
 
"Roser Aguilar ha fet de Brava una història molt potent", afegeix Marull, en aquest sentit. "Sense ser volgudament reivindicativa, entra al món interior d'una dona i en una problemàtica que existeix i que està molt bé que s'hagi explicat". Una reivindicació feta de manera natural i que sembla subratllar el propi curs cinematogràfic català, amb les dones ocupant un espai central indiscutible. De Carla Simón a Elena Martín, passant per Roser Aguilar, Bruna Cusí, Núria Prims o la pròpia Marull.
 
"Les dones tenim molts coses a dir –afegeix–. Per desgràcia, estem més silenciades o ens costa més fer-nos sentir. És molt complicat que una dona pugui tirar endavant una pel·lícula, però aquest any tenim grans històries explicades per dones. Això és fantàstic, perquè tenim molt a dir". De moment, l'Acadèmia del Cinema Català ha aconseguit fer visible aquest talent amb els guardons a Millor direcció per a Mar Coll –amb Tres dies amb la família, 2010– i Neus Ballús –amb La plaga, 2014–. En 90 edicions, els Oscar només han premiat una dona.
 
"És una gran desproporció. Per sort, aquí sí que s'està aconseguint que hi hagi veus femenines i, almenys, una mica més d'equilibri". Una constatació que Laia Marull fa sonar convincent, convençuda del pes de cada paper que ha hagut d'interpretar. Potser sigui aquest nova dona lluitadora –la Janine de Brava– qui li permeti sumar al seu brillant palmarès un dels únics guardons que li encara no té: el Gaudí de Millor actriu. Sortirem de dubtes aquest mateix diumenge.