20
de gener
del
2018
Actualitzat
el
21
de gener
a les
14:50h
El muntacàrregues del carrer Nicaragua és lent, molt lent. I quasi sembla fet expressament. Folrat amb fotografies en blanc i negre, pujar-hi és un trajecte pels quasi 40 anys de la història d'un partit sense el qual no es podria entendre la política catalana. Va des dels soterranis de l'imponent edifici, a la mítica quarta planta, la del poder. Un recorregut que dibuixa a la perfecció com entre aquelles parets el PSC ha acaronat èpoques de glòria, però també moments de tocar fons a nivell polític i dolorosos pels que ja no hi són.
Aquest cap de setmana, el muntacàrregues farà els seus darrers serveis per al partit, que a partir de dilluns deixa enrere l'antiga fàbrica de làmpades i components per a l'automòbil de Sants per iniciar una nova etapa amb l'obertura de la nova seu al carrer Pallars 189-191, al Poblenou, on abans hi havia una altra fàbrica de components electrònics. El formiguer de caixes de cartró ha estat una constant just després del Nadal. Unes caixes on també es precinten un munt de records i anècdotes que els dirigents socialistes tenen ben vius en ple trasllat.
Dels moments "vibrants" a les grans derrotes
"Records, el primer, les llistes de les primeres eleccions al Parlament de l'any 1980 es van fer a Nicaragua, quan encara l'espai no estava habilitat del tot, però es van voler fer allà ja", explica l'actual líder del partit, Miquel Iceta. El seu antecessor, Pere Navarro, relata com la primera vegada que va anar a la seu del partit va ser l'any 1982 com a responsable de campanya de les joventuts socialistes, una època en què ell mateix es dedicava a enganxar cartells electorals.
Els dirigents del PSC recorden les "victòries més vibrants". Iceta, per exemple, menciona la del 99, quan "va poder ser i no va ser" perquè, tot i guanyar les eleccions, Pasqual Maragall no va ser president; i la del 2003, quan sí van fer Govern de la mà d'ERC i ICV. La diputada Assumpta Escarp afegeix la de les generals del 2004. "Ens vam carregar Aznar i el carrer estava ple de gent", recorda.
Però també hi ha hagut, com menciona l'alcalde de Cornellà de Llobregat, Antoni Balmón, moments de "frustració" o, en paraules de Navarro, de "decepció". Com la caiguda del Govern de José Montilla l'any 2010. O els 16 diputats del 27-S del 2015, quan el partit va haver d'encaixar els seus pitjors resultats. Escarp hi afegeix el moment de desconcert total de l'any 2014, quan Pere Navarro va anunciar la seva dimissió i es donava per fer que Núria Parlon agafaria la batuta del partit. "Començava el consell nacional i, en paral·lel, Parlon anunciava just a fora que no seria primera secretària", relata.
Tot en aquella tercera planta que encara conserva l'estructura de nau industrial. La de les reunions del màxim òrgan del partit entre congressos o, en els últims anys, seu de nits electorals dures. Però també l'espai que acollia els sopars de Nadal de dirigents i treballadors, que organitzaven actuacions musicals per amenitzar la vetllada.
De Carme Chacón a Ernest Lluch
No hi ha cap dirigent consultat que oblidi els moments de dolor. Especialment els més traumàtics. La recent mort de Carme Chacón el 9 d'abril de l'any passat, quan la seu va rebre milers de persones que volien acomiadar-se de la jove exministra, o la d'Ernest Lluch, assassinat per ETA l'any 2000. Balmón té aquella nit de 21 de novembre clavada a la memòria: "A la una de la matinada vaig recollir Montilla i vam passar a la seu tota la nit". Amb l'expresident de la Generalitat entrava també a primera hora del matí al número 75 del carrer Nicaragua aquell 11 de març del 2004, quan el terrorisme jihadista va colpejar Espanya. "Van tallar el carrer i Montilla i jo vam entrar sols a la seu. Sí, recordo molt aquella solitud", rememora.
Un nou espai per a una nova realitat
"Sentim nostàlgia, però és oportunitat de canvi. És una palanca per fer noves coses. Els temps han canviat i també la organització dels partits ha de posar-se al dia i funcionar d'una altra manera, ara en un nou espai", explica Iceta. La realitat del partit ha canviat. És més petit i ja no necessita 4.700 metres quadrats. Ara, la seu del carrer Pallars farà un terç d'aquest espai. A més, la venta de la seu de Nicaragua per 10 milions serveix per retallar el deute del partit, d'uns 12.
Inevitable és, però, que els dirigents repassin anècdotes de la quotidianitat viscudes en l'espai que ara deixen. Molts són els que recorden el dia en què l'exdiputat i exsenador Josep Maria Sala es va plantar a la seu amb un arbre fruiter. Des d'aleshores el pati de l'edifici va anar sumant noves espècies. Des d'una prunera a un cirerer. Porta anys cuidant-los. "Diu que es podran traslladar a la nova seu", explica Escarp.
El jove diputat Pol Gibert, que té 30 anys, també recorda com quan fa tres anys va estrenar com a primer secretari de les joventuts socialistes el despatx de la primera planta va rebre amb estupefacció la presència d'un rem a la sala. Sembla ser que data de l'any 2000 i que el va portar un antecessor seu després d'un congrés que es va fer al costat d'un llac amb barques. Des d'aleshores, el rem està penjat a la paret del despatx. "Per suposat que ens l'emportem a la seu de Pallars", explica somrient.
La quarta planta, la del poder
Navarro també recorda com la quarta planta, al principi, era una mena de magatzem ple de llibres que havien recopilat dels trasllats. I "la manguera de la primera planta", aquella que servia per refrescar les totxanes de l'edifici quan no tenia aire condicionat i la calor impedia treballar amb comoditat.
I, com no, la quarta planta. La "noble", la del poder, on és inevitable no veure-hi José Zaragoza com a secretari d'Organització en l'època del trident amb José Montilla i Miquel Iceta. "Els seus crits s'arribaven a sentit des de la segona planta", recorda rient Escarp. Quan va ser primer secretari, Pere Navarro va intentar moure el quadre del comandament del partit a la segona "per estar més a prop de la gent". "Òbviament, va ser un fracàs", resumeix l'exregidora. Amb Iceta, la cúpula va tornar a la quarta. Allà on el muntacàrregues, sempre amb un trajecte feixuc, triga més en arribar.
Aquest cap de setmana, el muntacàrregues farà els seus darrers serveis per al partit, que a partir de dilluns deixa enrere l'antiga fàbrica de làmpades i components per a l'automòbil de Sants per iniciar una nova etapa amb l'obertura de la nova seu al carrer Pallars 189-191, al Poblenou, on abans hi havia una altra fàbrica de components electrònics. El formiguer de caixes de cartró ha estat una constant just després del Nadal. Unes caixes on també es precinten un munt de records i anècdotes que els dirigents socialistes tenen ben vius en ple trasllat.
La seu del PSC al carrer Nicaragua, buida Foto: Anna Maria Sendra
Dels moments "vibrants" a les grans derrotes
"Records, el primer, les llistes de les primeres eleccions al Parlament de l'any 1980 es van fer a Nicaragua, quan encara l'espai no estava habilitat del tot, però es van voler fer allà ja", explica l'actual líder del partit, Miquel Iceta. El seu antecessor, Pere Navarro, relata com la primera vegada que va anar a la seu del partit va ser l'any 1982 com a responsable de campanya de les joventuts socialistes, una època en què ell mateix es dedicava a enganxar cartells electorals.
Els dirigents del PSC recorden les "victòries més vibrants". Iceta, per exemple, menciona la del 99, quan "va poder ser i no va ser" perquè, tot i guanyar les eleccions, Pasqual Maragall no va ser president; i la del 2003, quan sí van fer Govern de la mà d'ERC i ICV. La diputada Assumpta Escarp afegeix la de les generals del 2004. "Ens vam carregar Aznar i el carrer estava ple de gent", recorda.
Però també hi ha hagut, com menciona l'alcalde de Cornellà de Llobregat, Antoni Balmón, moments de "frustració" o, en paraules de Navarro, de "decepció". Com la caiguda del Govern de José Montilla l'any 2010. O els 16 diputats del 27-S del 2015, quan el partit va haver d'encaixar els seus pitjors resultats. Escarp hi afegeix el moment de desconcert total de l'any 2014, quan Pere Navarro va anunciar la seva dimissió i es donava per fer que Núria Parlon agafaria la batuta del partit. "Començava el consell nacional i, en paral·lel, Parlon anunciava just a fora que no seria primera secretària", relata.
Tot en aquella tercera planta que encara conserva l'estructura de nau industrial. La de les reunions del màxim òrgan del partit entre congressos o, en els últims anys, seu de nits electorals dures. Però també l'espai que acollia els sopars de Nadal de dirigents i treballadors, que organitzaven actuacions musicals per amenitzar la vetllada.
Una reunió a la seu del carrer Nicaragua de Barcelona Foto: PSC
De Carme Chacón a Ernest Lluch
No hi ha cap dirigent consultat que oblidi els moments de dolor. Especialment els més traumàtics. La recent mort de Carme Chacón el 9 d'abril de l'any passat, quan la seu va rebre milers de persones que volien acomiadar-se de la jove exministra, o la d'Ernest Lluch, assassinat per ETA l'any 2000. Balmón té aquella nit de 21 de novembre clavada a la memòria: "A la una de la matinada vaig recollir Montilla i vam passar a la seu tota la nit". Amb l'expresident de la Generalitat entrava també a primera hora del matí al número 75 del carrer Nicaragua aquell 11 de març del 2004, quan el terrorisme jihadista va colpejar Espanya. "Van tallar el carrer i Montilla i jo vam entrar sols a la seu. Sí, recordo molt aquella solitud", rememora.
Un nou espai per a una nova realitat
"Sentim nostàlgia, però és oportunitat de canvi. És una palanca per fer noves coses. Els temps han canviat i també la organització dels partits ha de posar-se al dia i funcionar d'una altra manera, ara en un nou espai", explica Iceta. La realitat del partit ha canviat. És més petit i ja no necessita 4.700 metres quadrats. Ara, la seu del carrer Pallars farà un terç d'aquest espai. A més, la venta de la seu de Nicaragua per 10 milions serveix per retallar el deute del partit, d'uns 12.
Inevitable és, però, que els dirigents repassin anècdotes de la quotidianitat viscudes en l'espai que ara deixen. Molts són els que recorden el dia en què l'exdiputat i exsenador Josep Maria Sala es va plantar a la seu amb un arbre fruiter. Des d'aleshores el pati de l'edifici va anar sumant noves espècies. Des d'una prunera a un cirerer. Porta anys cuidant-los. "Diu que es podran traslladar a la nova seu", explica Escarp.
El jove diputat Pol Gibert, que té 30 anys, també recorda com quan fa tres anys va estrenar com a primer secretari de les joventuts socialistes el despatx de la primera planta va rebre amb estupefacció la presència d'un rem a la sala. Sembla ser que data de l'any 2000 i que el va portar un antecessor seu després d'un congrés que es va fer al costat d'un llac amb barques. Des d'aleshores, el rem està penjat a la paret del despatx. "Per suposat que ens l'emportem a la seu de Pallars", explica somrient.
Miquel Iceta, a la tercera planta de la seu de Nicaragua Foto: Josep M. Montaner
La quarta planta, la del poder
Navarro també recorda com la quarta planta, al principi, era una mena de magatzem ple de llibres que havien recopilat dels trasllats. I "la manguera de la primera planta", aquella que servia per refrescar les totxanes de l'edifici quan no tenia aire condicionat i la calor impedia treballar amb comoditat.
I, com no, la quarta planta. La "noble", la del poder, on és inevitable no veure-hi José Zaragoza com a secretari d'Organització en l'època del trident amb José Montilla i Miquel Iceta. "Els seus crits s'arribaven a sentit des de la segona planta", recorda rient Escarp. Quan va ser primer secretari, Pere Navarro va intentar moure el quadre del comandament del partit a la segona "per estar més a prop de la gent". "Òbviament, va ser un fracàs", resumeix l'exregidora. Amb Iceta, la cúpula va tornar a la quarta. Allà on el muntacàrregues, sempre amb un trajecte feixuc, triga més en arribar.
José Montilla, la nit que el PSC va perdre el Govern l'any 2010. Foto: ACN