Filiprim: anàlisi

​L'absurda fi de Merlí i la memòria de Serrat

«Empescar-se que el millor final possible és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada»

per Toni Vall , 19 de gener de 2018 a les 10:45 |
Una imatge de la sèrie «Merlí» | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Ja van matar J.R. Ewing a l’últim capítol de Dallas. Ja va resultar que tota la història de Los Serrano era un somni. Ja ens van colar el final de Perdidos en què resultava que tots estaven morts i es retrobaven en un delirant purgatori. Vols dir que calia matar Merlí a l’últim episodi? Ja ho hem vist abans això. Què ens aporta més enllà d’assegurar-se que és el final de la sèrie i que no hi ha possible quarta temporada? I ni així, apa que no hi ha hagut resurreccions impossibles en unes quantes sèries! 

Empescar-se que el millor final possible de Merlí és enviar el protagonista al sot sona a sopar de duro, francament, a mandra de pensar alguna cosa més elaborada. De sobte li fa mal el cap, té un vessament cerebral i apa adeu. De veritat? Què ens aporta això? A què obeeix? Proposa algun valor afegit, té alguna connexió amb res que hagi passat abans a la sèrie? Potser es volia concloure de manera tan radical i fatalista en favor d’un hiperrealisme mal entès que porti a l’extrem la vivència de “l’ara i aquí” que sempre ha guiat el protagonista. Potser com que sempre ha sigut tan desastre per les relacions personals reservar-li aquesta conclusió té alguna cosa de suposadament coherent. 


A algú se li va eriçar ni un sol cabell veient les reaccions dels seus alumnes a la luctuosa notícia? Poc creïbles, mecàniques, fredes

Hi poden haver moltes explicacions, potser algunes fins i tot contenen certa lògica, però no semblen gaire convincents. Una decisió argumental prescindible i, sobretot, mancada d’interès. I d’emoció també. A algú se li va eriçar ni un sol cabell veient les reaccions dels seus alumnes a la luctuosa notícia? Poc creïbles, mecàniques, fredes. Tot semblava justificar-se pel salt endavant de set anys en què els amics es retroben al bar que ha muntat l’Oliver. Un terç final agradable però sense excessiva vida verdadera. Ens era igual que la Tània estigués embarassada, que el Marc fos un actor d’èxit i que la Berta treballés a la perruqueria familiar. Només alguna espurna d’emoció per a explicar-nos que el Pol i el Bruno acaben junts. 

 
El final de Merlí ha fet justícia al seu trajecte de tres temporades: voluntat de transcendència i d’aprenentatge vital en les trames i els personatges, ocasional capacitat d’aprofundiment real i autèntic i un excés de complaença en el retrat de l’adolescència precisament per poder arribar massivament al públic adolescent. I com s’acaba això? Doncs cap a l’altre barri! Home...


Aquesta mateixa setmana, també a TV3, hem vist un Sense ficció bastant diferent del que el programa ens té acostumats últimament. Fa un parell de setmanes van emetre el famosíssim 1-O, que hores d’ara només els deu faltar repetir al canal Super3 a l’hora de berenar, editar-lo en DVD i Blu-Ray i regalar-lo cada dia amb el 20 minutos. N’han fet un gra massa i em sembla en deuen ser conscients. Però bé, aquest dimarts van emetre un nou reportatge de Lluís Permanyer, aquesta vegada centrat en els primers vint anys de vida de Joan Manuel Serrat. Em va saber greu, d’entrada, veure que Permanyer no passejava per Barcelona sinó que anava dins d’un cotxe recorrent el Paral·lel. M’encantaven aquells plans seus, amb el seu caminar inconfusible i la càmera seguint-lo, potser amb la seva veu en off escoltant-se i ell aturant-se de tant en tant i parlant a càmera. 

El reportatge es deia Serrat, el noi del Poble Sec, no s’hi van trencar gaire el cap amb el títol, i era exactament això: el cantant entrevistat per Permanyer i fent memòria sobre la seva infància, els paisatges reals i imaginats que la van poblar, la seva família, el seu carrer Poeta Cabanyes, el Paral·lel amb el seu color i la seva gent, les botigues del barri, les marquesines dels cines, les primeres descobertes, les olors, la personalitat en formació, la primera fiblada de la música, la passió pel Barça... Els dos, protagonista i periodista, van traçar un recorregut molt agradable, pausat i colorista. Vam conèixer de veu de Serrat alguns episodis i alguns tons de la seva vida que ell està més acostumat a cantar que no pas a relatar.

Protagonista i periodista, van traçar un recorregut molt agradable, pausat i colorista

El relat era senzill i còmode, però també intens i sincer. Permanyer preguntava de manera planera, sense trampes ni dobles intencions, amb total blancor. I Serrat somreia i deixava brollar el seu sentit de l’humor, i feia alguna broma mentre repassava els seus records. Records, sí, memòria i una fletxa de nostàlgia. Estranyament aquest programa podia molestar ningú. Tan sols potser als quatre arreplegats que van demanar boicotejar-lo perquè no els deu semblar bé que Serrat opini això o allò de la situació política catalana. Se n’ha de tenir de poca feina. Se n’ha de ser d’ignorant. El noi del Poble Sec va tenir molt bona audiència. Amb tota lògica, amb tota normalitat. Els escarafalls són cosa d’altres.
 

Serrat, al «Sense Ficció» de TV3 Foto: TV3

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació