​Les 18 hores dels Beatles a Barcelona

Sento fascinació per la Barcelona dels Beatles, aquella Barcelona de juliol de 1965 que va ser trepitjada per quatre extraterrestres que venien d’altres món civilitzats i que van portar amb ells unes hores de lluminositat i música a una ciutat i un país immersos en tots els matisos de la grisor. He llegit sobre aquella ciutat, m’han explicat el que va passar a la plaça de toros Monumental el dia 3 de juliol al vespre. He parlat amb persones que van ser-hi i que testimonien l’excepcionalitat d’aquell concert. Hi ha literatura, periodisme i mítica sobre l’estada de John, Paul, George i Ringo a la nostra ciutat. 
 
De fanàtics dels Beatles n’hi ha moltíssims. Molts d’ells són erudits en la matèria, col·leccionen tota mena de documents relacionats amb ells, amb la seva trajectòria i la seva vida. Es preocupen per entendre què volien dir-nos, què expliquen les seves cançons, per què van ser un fenomen mundial, com van canviar la història de la música. Tantíssimes aportacions decisives els atribueixen i segur que tenen raó amb totes. Un d’aquests erudits es diu Miguel Navarro, és uruguaià, odontòleg de professió, ha viscut a l’Argentina i l’any 1998 va venir a viure a Barcelona perquè allà on residia la vida era complicada. Als catorze anys va sentir la fiblada dels quatre de Liverpool i ja mai més s’ha pogut desdir de la seva passió. 

Ja en terres llunyanes es va interessar pels dos concerts dels Beatles a Espanya, el del 2 de juliol a Madrid i el del 3 a Barcelona. L’explicació? És l’únic país de parla hispana en què el grup va actuar. I ho van fer de rebot. El franquisme no els volia veure ni en pintura, els consideraven uns melenuts pollosos i revolucionaris. Però algú va fer notar a aquell que li deien el Caudillo que si la reina d’Anglaterra els acabava de condecorar potser no era una bona estratègia europea prohibir-los que vinguessin a actuar. Aquesta és una història sabuda, bastant ben explicada per historiadors i cronistes. El Miguel se la sap de memòria, però no és el que a ell li interessava explicar amb el seu llibre 18 horas de beatlemania en Barcelona.

 Se l’ha autoeditat –“Ho he fet tot a pulmó”– amb la col·laboració de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB) i l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC), que li han permès reproduir les fotos. I arribem al terreny més substancial de la història. Ell qualifica el volum amb una idea molt interessant: “He fet un treball d’investigació fotogràfica”. I el tema té mèrit, sens dubte, a través d’aquesta investigació ha aconseguit un llibre de potent valor fotogràfic, amb noranta fotos, quaranta de les quals són inèdites. Ha comptat amb la complicitat dels fotògrafs Horacio Seguí i Joana Biarnés, que van ser a l’aeroport del Prat, a l’hotel Avenida Palace i a la Monumental. També amb la de Pep Puvill, que llavors encara era fotògraf aficionat fascinat per la música i no va dubtar en anar al concert. Gràcies a l’AFB i l’ANC, el llibre també compta amb les fabuloses instantànies de Xavier Miserachs i Quique Pérez de Rozas. Ha comptat amb l’ajuda inestimable de Gemma Fàbregas en l’edició fotogràfica i maquetació i inclou un facsímil de l’entrada del concert. La peça original és molt preuada i eternament perseguida pels col·leccionistes. 

“Aquest llibre vol ser en essència una manera d’homenatjar Barcelona a través de quatre individus que només hi van ser divuit hores però que van canviar-la”, exclama el Miguel. Contextualitzar el concert de Barcelona és una feina interessant. Després de deixar la ciutat van volar Londres per a l’estrena de la seva pel·lícula Help! i el següent concert és el mític al Shea Stadium de Nova York. És igual que només s’hi estiguessin divuit hores, va semblar que tot continuava igual i en realitat tot es va giravoltar. 

La Barcelona d’avui és la Barcelona d’avui en part gràcies a aquell viatge, a aquell concert, a aquelles fotos en blanc i negre.