Alejandro Fernández: «Tabàrnia és un advertiment al sobiranisme de no continuar pel camí de la divisió»

Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) és llicenciat en ciències polítiques i diputat del Partit Popular. Ha estat portaveu del seu grup al Parlament en la darrera legislatura. És un unionista dur i desacomplexat. Amb neguit intel·lectual i amant del món de les idees,  considera Reagan i Thatcher com a referents polítics, i no amaga cert menysteniment per la nova política, que considera enganyosa i efímera. Defensa replantejar el missatge del PP català abans d'entrar en travesses de lideratges. En aquesta entrevista amb NacióDigital, també parla de Tabàrnia. Avisa que no és cap broma.    
  
- El PP va celebrar junta directiva dilluns passat. En la seva intervenció davant del partit, Mariano Rajoy no va fer autocrítica, tot i els mals resultats a Catalunya. No l'hauria d'haver feta?

- Sí. El que passa és que jo tinc algunes confusions amb el concepte d'autocrítica. És autocrítica, no exocrítica. Entenc que si la crítica la fas del tipus de flagel·lació pública, dones massa avantatge a l'adversari polític. I és obvi que no estem per donar massa avantatge als adversaris. L'autocrítica s'ha fet.

- L'autocrítica s'ha fet tant a Barcelona com a Madrid?

- S'ha fet. També els dic que nosaltres tenim diversos òrgans de direcció. En alguns, les explicacions es fan de manera oberta i, en d'altres, en privat. Quan tens un resultat tan dolent, si no fas autocrítica, estàs condemnat a repetir-ho.

- I què creu que ha fallat en la campanya catalana del PP?

- És evident que pràcticament la meitat del nostre electorat ha decidit que el vot útil en aquestes eleccions era Ciutadans. Sobre les raons per les quals molts votants han decidit que el vot útil no érem nosaltres, em permetran que me les reservi en aquests moments. Per allò de no donar avantatge als adversaris.  

- Vostè hauria començat la campanya electoral amb la frase "¡a por ellos!"?

- No hem de confondre l'anècdota amb la categoria. Allò era una arenga
interna als afiliats que va agafar certa volada, però això no ens ha de fer perdre la perspectiva.
 
- Reconegui'ns algun error en la política del PP respecte a Catalunya, més enllà dels problemes de comunicació que sovint s'esmenten.  

- Diria que durant trenta anys, no només el Partit Popular, sinó que els diversos governs d'Espanya, no sempre han abordat el tema del nacionalisme de manera idònia. Temo que la meva opinió respecte a això és molt diferent a la de vostès. Entenc que el nacionalisme com a ideologia és molt perniciós, perjudicial per a qualsevol societat. I en tenim exemples històrics a Europa. També a Espanya. A Espanya hi va haver una època de nacionalisme espanyol, en què s'identificava la llengua amb el projecte nacional. En canvi, l'Espanya constitucional aplega quatre o cinc llengües, depenent de les valoracions que es puguin fer. És una Espanya plural. El nacionalisme, allà on s'ha aplicat, implica un pensament romàntic que identifica la cultura i la llengua amb la nació, i acaba provocant conflictes.

"Hi ha un nacionalisme espanyol, però és residual i el trobem a Montjuïc"

- Ara no n'hi ha de nacionalisme espanyol?

- No. I explicaré perquè. Hi ha un nacionalisme espanyol, però és residual. El trobem a Montjuïc, on es troben quatre senyors. Imaginin ara vostès que algú sortís parlant de la unidad de destino en lo universal, o digués que l'Argentina i l'Uruguai és Espanya perquè es parla espanyol. Això només ho diuen quatre radicals.

- El 21-D vam sentir gent cridant allò de "yo soy español, español, español".       

- Però això no és nacionalisme. Això és una altra cosa. Hem de ser curosos en els termes. Això pot ser espanyolisme, o patrioterisme. El nacionalisme és el que identifica la llengua, o altres factors més, amb l'Estat. Nacionalista seria aquell que encara creu que Espanya hauria de tenir un imperi on es parlés espanyol.

- Però en el llenguatge emprat des de l'Estat envers Catalunya, no es delata certa idea mítica d'Espanya, una idea essencialista d'Espanya?

- Jo no ho veig.

- Quan s'ataca la immersió lingüística, s'introdueix el tema de la llengua en el debat polític.

- Però la immersió lingüística no és l'únic sistema educatiu allà on conviuen dues o més llengües. Al País Basc no hi ha immersió, i algú dubta que els nacionalistes bascos ho són menys que els catalans? Hi ha tres sistemes en l'àmbit educatiu per abordar aquesta qüestió: el bilingüisme o trilingúisme, les línies diferenciades, com al País Basc, i la immersió. A Catalunya és l'únic lloc on es fa la immersió. És un sistema que a mi no m'agrada, però té el suport d'una majoria parlamentària i és legal.
 
- Però el tema de la llengua al País Basc no és equiparable al cas de Catalunya. Allí fins i tot hi ha nacionalistes que no coneixen l'euskera.

- Però em diuen si anar contra la immersió és nacionalisme espanyol. Doncs no. Jo defenso un model trilingüe, d'altres proposen dues línies diferenciades. No pot ser que en una societat democràtica hi hagi un tema del qual no es pot discrepar. Ara, des del moment que el Tribunal Constitucional va dir que la immersió era constitucional i legal, ho acceptem.

- Deia abans que molts governs espanyols no han sabut atendre determinades realitats. La campanya que es va fer a tot l'Estat de recollida de signatures contra l'Estatut no va ser un error?  

- Va ser un resultat acció-reacció del pacte del Tinell, que ens va impedir poder debatre sobre l'Estatut a les institucions catalanes. Va ser una etapa molt desafortunada i qui va llençar la primera pedra van ser els responsables del pacte del Tinell. Ho ha explicat moltes vegades Josep Piqué. És que no vam poder participar en aquell Estatut. Per tant, l'única manera era presentar un recurs d'inconstitucionalitat. Admeto que hi va haver expressions molt desafortunades.

- Però el PP no va recórrer altres estatuts que eren calcats del català.

- Sí, però és que en els altres va poder participar. És evident que va ser una etapa negativa per part de tothom.

- Comparteix el que s'ha repetit durant la campanya catalana, que a les escoles s'adoctrina?

- Sempre explico el que ha estat la meva experiència personal per dir que són casos aïllats però que existeixen. Vaig estudiar a l'escola pública, al col·legi de Sant Pere i Sant Pau de Tarragona, i després a l'institut Pons D'Icart, i a la Universitat Autònoma de Barcelona. A l'escola i a l'institut mai em va voler adoctrinar ningú, però a la universitat em vaig trobar tres professors que ho podien haver fet millor. Jo mateix he estat deu anys professor de ciències polítiques a la universitat, en una matèria sensible, i l'alumnat no era precisament simpatitzant del meu partit i vaig tenir una molt bona avaluació per part d'ells.  
 
-  Però admeti que durant la campanya electoral s'ha fet, i no només des de la seva força política, més encara des de Ciutadans, una generalització del suposat adoctrinament a les escoles. Me'n pot citar algun exemple?

- En van sortir molts casos. Com un que encara s'està analitzant judicialment, d'un alumne fill d'un guàrdia civil. Hi va haver fotos d'aules plenes d'estelades. Una aula no és espai per banderes de caire polític.

"Abans d'entrar en travesses de lideratges, cal replantejar el projecte del PP a Catalunya"

- Parlem del PP català. El futur del partit està entre el seu lideratge o el de la ministra Dolors Montserrat?     

- Això sempre són travesses que es fan quan hi ha hagut un mal resultat electoral. A mi m'agradaria traslladar, en primer lloc, el respecte que mereix Xavier García Albiol, que sempre ha posat per davant els interessos del partit als seus personals. I és el que continuarà fent. S'ha guanyat el dret de gestionar aquesta etapa com cregui convenient i tindrà el meu suport. Segona qüestió: abans d'entrar en travesses de lideratge cal replantejar el projecte del PP a Catalunya, i això requereix un procés, no tan llarg com el que hem viscut a Catalunya, més racional i més breu, però d'uns mesos.

- Vostè sap què és el que ha de canviar el PP de Catalunya?

- Tinc unes idees, però no sóc tan presumptuós de pensar que amb tres idees meves això es resoldrà. I no sóc l'únic que les té. Una de les coses que em sap més greu dels resultats electorals és que hem perdut alguns dels millors diputats, reconeguts per adversaris i periodistes.

- L'unionisme no necessitaria, com a Irlanda del Nord, salvant les distàncies amb aquella realitat, un David Trimble? És a dir, un líder disposat a pactar seriosament amb els republicans o sobiranistes?

- Tot això seria necessari i possible en un cas: que es recuperés la confiança mútua. Si altre cop, des del separatisme, s'aposta per la il·legalitat, les suposades astúcies i per vulnerar drets dels diputats, no hi ha Trimble que valgui. Cal recuperar una estabilitat i una confiança. M'agrada explicar que en la meva trajectòria política, he pactat amb Convergència a la Diputació i a l'Ajuntament de Tarragona, fins i tot vam tancar un acord al Consell Comarcal amb diversos partits en què hi havia Iniciativa, i ara governem Tarragona amb el PSC.
 
- Sempre s'havia repetit el mantra que sense violència es podia parlar de tot. Això no s'ha produït.

- No és veritat, parlar s'ha pogut parlar de tot. De la independència se n'ha pogut parlar. De fet, no s'ha fet altra cosa en cinc anys. Una altra cosa és fer accions unilaterals. Els escocesos van esperar les dècades i dècades necessàries fins que el Parlament britànic ho va acceptar. Tothom sap que una reforma constitucional que permetés un referèndum s'ha de fer al Congrés.  

- Vostè havia mantingut picabaralles dialèctiques amb Oriol Junqueras al Parlament. Ara no es poden repetir perquè el líder d'ERC és a la presó i el Suprem no li permet exercir amb normalitat el dret a la representació política. Creu que des de l'unionisme s'ha mostrat poca empatia amb els presos?

- Jo sempre he dit el mateix. Si he d'esmentar dues persones que han viscut aquesta situació i amb les qual he tingut més tracte directe, serien la Carme Forcadell, sent jo representant del meu partit a la mesa i a la junta de portaveus, i l'Oriol Junqueras, amb el qual he protagonitzat duels a les sessions de control. Si algú pensa que em provoca plaer veure aquesta persona a la presó, doncs s'equivoca. Però també li dic una cosa: el mateix Junqueras es va burlar directament dels requeriments judicials que rebia. Ell sabia perfectament de les conseqüències dels seus actes.

"Junqueras sabia perfectament de les conseqüències dels seus actes"

- S'ha percebut una manca d'empatia personal o, fins i tot, un cert revengisme des dels rengles unionistes davant dels empresonaments.

- Nosaltres hem intentat ser curosos en aquesta qüestió personal. Però ningú pot dir que això els ha agafat per sorpresa. Es feien fotografies rient a les xarxes socials amb els requeriments judicials.         

- En diverses ocasions, ha equiparat el sobiranisme al populisme. Però no veu també elements populistes en el bloc unionista?

- En línies generals, tot allò que s'anomena com a nova política té elements populistes. Unes forces sorgeixen arran del 15-M, d'altres diuen que volen la regeneració, però després en la seva acció política tenen components populistes, amb dos trets: creure que hi ha solucions màgiques a problemes complexos, i l'estigmatització de l'adversari com a enemic i responsable de tots els mals que vivim. Això es pot trobar en el separatisme i es pot trobar, en diversos graus, a totes aquelles formacions que ara es diuen nova política.

"Ciutadans, populista? Totes les forces que es reclamen de la nova política tenen elements populistes"

- Albert Rivera és un líder populista?

- No qualificaré l'Albert Rivera perquè és evident que té un alt concepte de si mateix i no voldria distorsionar.

- Ciutadans seria una formació amb trets populistes, segons vostè?

- Bé, podem aplicar aquí la mateixa resposta d'abans. En general, totes les formacions que porten el segell de nova política, a Europa, tenen tics populistes.   
 
- Han pressionat Ciutadans, no només des de Barcelona, perquè els cedissin un diputat per poder formar grup. Estan dolguts amb la formació d'Arrimadas per no accedir a aquesta petició?

- Dolguts no, perquè a la política s'ha de venir plorat de casa. Era una qüestió d'intentar que tots els constitucionalistes poguéssim tenir el màxim espai polític possible. Aquesta va ser la visió del PP al cedir tres presidències de comissió a Ciutadans i una vicepresidència que no li corresponia pels resultats electorals. I creiem que aquest esperit que vam tenir nosaltres, el podrien tenir ells.   

"La retòrica d'Arrimadas és la que avui està de moda, però en política les coses canvien ràpid"

- Antoni Puigverd el va definir a vostè com "el solista incomprès" i va elogiar el seu discurs com un dels més articulats del Parlament. No tem ser bandejat per la nova retòrica fotogènica i -deia ell- "desnatada" d'Inés Arrimadas?

- Bé, és evident que en el moment actual aquesta retòrica, que no qualificaré com fa el senyor Puigverd, és ara mateix la retòrica de moda. Però també li dic que, en política, les modes canvien molt ràpid. En tenim exemples. Pablo Iglesias ha passat de ser l'última galeteta del paquet a no tenir fans. La nova política és efervescent, és líquida, pot tenir moments molt àlgids, però jo considero que el rigor i la feina ben feta tenen més futur. A llarg termini, és millor fer les coses com tu consideres que sumar-te a determinades modes.

- Temen que Ciutadans els pugui arrabassar quadres pel territori?

- Això acostuma a passar més amb exquadres del territori que amb quadres del territori. No crec que passi amb aquelles persones que ara formen part del PP.

- Aquesta setmana s'ha presentat en societat la Plataforma per Tabàrnia. Hi ha dirigents polítics de l'unionisme que han aplaudit el fenomen. Què en pensa?  

- Sobre Tabàrnia, he escrit alguna cosa a les xarxes socials. Recordava el que era absolutament legal, tal com ho vaig plantejar en el seu moment, entre 2010 i 2014, quan nosaltres vam guanyar eleccions a Tarragona: que a través d'un acord de la Diputació provincial, et pots acollir a l'article 143 de la Constitució, i et constitueixes en comunitat autònoma uniprovincial. Aquesta via va ser explorada per Àlaba quan el Pla Ibarretxe, i va ser una de les causes del seu fracàs. El PP tenia majoria a la Diputació foral. A Tarragona era més complicat perquè no teníem prou majoria. Tabàrnia és molt més complicat.

"El separatisme a vegades pensa que Espanya són els votants del PP català i confon la dimensió de l'adversari. o tinc claríssim que abans que es trenqui Espanya es trencarà Catalunya"

- Impossible?

- No, perquè hi ha una altra fórmula: que ho votin una majoria d'ajuntaments, que ara no es dona. El fonamental és, per mi, que continuem units. A mi m'agradaria que la gent de Girona, Lleida i les comarques interiors de Barcelona i Tarragona continuéssim units. Tabàrnia desacredita el concepte de dret a decidir que defensa el sobiranisme. I és un advertiment. Si t'entestes a trencar Espanya, abans es trencarà Catalunya. No ho dubtis. El separatisme a vegades confon els termes. Es pensa que Espanya i la democràcia espanyola som els votants del PP català, i confon la dimensió de l'adversari. Jo tinc claríssim que abans que es trenqui Espanya es trencarà Catalunya.
 
- Per tant, Tabàrnia és una eina per avisar el sobiranisme.

- Jo no en sóc l'impulsor. Per mi, és una eina per avisar que no continuïs pel camí de la divisió perquè t'acabaràs trobant una  Catalunya dividida. Que ja ho està. Avui està més dividida Catalunya que Espanya.      

"Per mi, Thatcher encarna un missatge d'esperança, que una dona filla de botiguera pugui arribar a liderar un partit dominat per homes i nobles"

- En el seu compte de Twitter, hi ha les imatges de Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Els considera uns referents ideològics?

- Jo no sóc molt de Twitter, m'agrada més Facebook. A Twitter li veig masssa dels elements de la nova política que no m'agraden. Facebook permet més reflexió i és menys procliu als insults. Doncs, sí que ho són de referents. N'hi ha d'altres, com Havel o el pensador britànic Roger Scruton. Jo sóc un liberal conservador. El que a mi m'agrada més de Margaret Thatcher és que va encarnar una gran idea: va decidir de jove que lideraria un partit on havies de ser home i noble, i ella era dona filla de botiguera. Per mi, encarna un missatge d'esperança. No va perdre mai una elecció. En lloc de plorar perquè has nascut en una casa humil, marca't un objectiu.

- Thatcher també és la primera ministra de les privatitzacions.

- Sí, però guanyava en els barris humils de Gran Bretanya. I va tenir una altra idea bona: va ser l'incentiu per al naixement d'alguns dels millors grups de rock i punk de la història. És una cosa fantàstica. A mi, per exemple, The Clash m'agraden moltíssim, eren anti-Thatcher, i així puc gaudir de tots dos.

- S'ha de reconèixer que el fet que un dirigent de la dreta espanyola consideri un referent Reagan i Thatcher és un avenç històric.

- És que hi ha determinats prejudicis. La democràcia nord-americana i la britànica són molt dinàmiques. Reagan és avui considerat un dels millors presidents de la història. Tots dos van recuperar l'estat d'ànim del seu país. Els Estats Units i el Regne Unit estaven enfonsats econòmicament i anímica, i ells van aconseguir recuperar el lideratge d'Europa i del món.

- No té referents ideològics europeus?

- Vaclav Havel. I també Adenauer i De Gasperi. Tot i ser democristians, i jo no -sóc catòlic, un mal catòlic, però no democristià- ells van ser els pares d'Europa.