22
de gener
del
2018
Actualitzat
el
19
de novembre
a les
12:47h
L'Espanya franquista guarda encara molts capítols obscurs. Un d'ells, la guerra d'Ifni, un dels episodis més desconeguts de les peripècies militars de l'Estat, en un conflicte que neix l'any 1934, quan Ifni passa a ser un petit i feréstec enclavament espanyol a la costa meridional del Marroc, no gaire lluny de la colònia del Sàhara. Ocupat pel coronel Capaz en la Segona República, el territori no té cap recurs natural, ni cap interès en la correlació estratègica de forces en el mapa internacional.
Malgrat que no hi havia cap motiu que ens justifiqués una ocupació perllongada, Ifni va jugar un paper important en la vida de l'Espanya que havia de venir, essent el destí inesperat de milers de soldats de lleva al llarg de tres dècades. Malgrat això, el territori fou menystingut pel lobby colonial català i espanyol, més interessat en l’explotació dels recursos que oferia Guinea o el protectorat marroquí, i no pas en les muntanyes gairebé ermes d’Ifni.
Empobrit i aïllat per unes connexions pèssimes amb el propi estat espanyol, però també a nivell continental i internacional, el territori va servir, gairebé en exclusiva, com a camp base de reclutament de forces autòctones –tiradors que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil– i també com a presidi.
I això va ser Ifni: un contundent destí de càstig per a centenars de republicans durant la postguerra. Una colònia perduda, erma i marginada, on s'atiaven els desvaris militars d'un estat megalòman, però pobre, i alhora un indret on enviar-hi reclutes per exercit el servei militar.
Una exposició sobre l'experiència a la colònia
Amb aquest context ben present, arriba l'exposició Ifni. La mili africana dels catalans al Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona. La mostra explora l’experiència viscuda pels joves catalans destinats a aquell enclavatge malaguanyat del sud-oest del Marroc. Amb l'agreujant que a partir de 1957, els reclutes van haver de viure una guerra d’alliberament censurada pel règim franquista, un armistici que va ser silenciat i del qual encara avui en tenim l'autèntica història rere una gran nebulosa.
Sense prèvia declaració de guerra, el novembre del 1957 el Marroc patrocina una invasió de bandes armades a Ifni i el Sàhara amb la intenció de reduir la guarnició espanyola. No van tenir èxit, almenys no en aquell moment. La campanya va durar oficialment fins al juliol del 1958, però va prosseguir de manera encoberta fins a l'any 1969, just quan el govern espanyol va abandonar definitivament la colònia i cedeix el territori al Marroc.
Ara, l'exposició explora l'experiència ambivalent viscuda pels soldats de lleva catalans que foren destinats a Ifni. Fets, imatges i records que ens porten a una reflexió sobre el paper assumit per l’exèrcit dins l’aventura colonial espanyola. Amb la memòria compartida pels antics veterans catalans com a punt de partida, ens endinsarem en les seves històries de la mili a l’Àfrica, en uns relats personals travessats per la rancúnia i la nostàlgia, i en uns testimonis que mantenen unes reivindicacions encara desateses. A l'espera de poder passar pàgina de manera definitiva.
Malgrat que no hi havia cap motiu que ens justifiqués una ocupació perllongada, Ifni va jugar un paper important en la vida de l'Espanya que havia de venir, essent el destí inesperat de milers de soldats de lleva al llarg de tres dècades. Malgrat això, el territori fou menystingut pel lobby colonial català i espanyol, més interessat en l’explotació dels recursos que oferia Guinea o el protectorat marroquí, i no pas en les muntanyes gairebé ermes d’Ifni.
Empobrit i aïllat per unes connexions pèssimes amb el propi estat espanyol, però també a nivell continental i internacional, el territori va servir, gairebé en exclusiva, com a camp base de reclutament de forces autòctones –tiradors que combateren amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil– i també com a presidi.
I això va ser Ifni: un contundent destí de càstig per a centenars de republicans durant la postguerra. Una colònia perduda, erma i marginada, on s'atiaven els desvaris militars d'un estat megalòman, però pobre, i alhora un indret on enviar-hi reclutes per exercit el servei militar.
Reclutes jugant a la guerra davant la càmera. Ifni, 1959-1967 Foto: Col. Enric Martí
Una exposició sobre l'experiència a la colònia
Amb aquest context ben present, arriba l'exposició Ifni. La mili africana dels catalans al Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona. La mostra explora l’experiència viscuda pels joves catalans destinats a aquell enclavatge malaguanyat del sud-oest del Marroc. Amb l'agreujant que a partir de 1957, els reclutes van haver de viure una guerra d’alliberament censurada pel règim franquista, un armistici que va ser silenciat i del qual encara avui en tenim l'autèntica història rere una gran nebulosa.
Sense prèvia declaració de guerra, el novembre del 1957 el Marroc patrocina una invasió de bandes armades a Ifni i el Sàhara amb la intenció de reduir la guarnició espanyola. No van tenir èxit, almenys no en aquell moment. La campanya va durar oficialment fins al juliol del 1958, però va prosseguir de manera encoberta fins a l'any 1969, just quan el govern espanyol va abandonar definitivament la colònia i cedeix el territori al Marroc.
Ara, l'exposició explora l'experiència ambivalent viscuda pels soldats de lleva catalans que foren destinats a Ifni. Fets, imatges i records que ens porten a una reflexió sobre el paper assumit per l’exèrcit dins l’aventura colonial espanyola. Amb la memòria compartida pels antics veterans catalans com a punt de partida, ens endinsarem en les seves històries de la mili a l’Àfrica, en uns relats personals travessats per la rancúnia i la nostàlgia, i en uns testimonis que mantenen unes reivindicacions encara desateses. A l'espera de poder passar pàgina de manera definitiva.
Un milicià posa amb la seva arma als afores de Sidi Ifni, any 1958 Foto: EFE/ Museu Etnològic