16
de gener
del
2018
Actualitzat
a les
16:10h
Fa uns anys, quan un estudiant de periodisme em deia que no tenia tele i que li semblava el més normal del món no tenir-la, jo m'enfilava per les parets i, intentant mantenir la compostura, pretenia fer-li entendre que això no podia ser. Un periodista que no veu la tele!!! On s’és vist això??? Amb el pas dels anys, entenent millor els avanços tecnològics i sobretot volent comprendre una mica millor les persones, els seus interessos i contradiccions, m’he anat fent a la idea que la tele no és imprescindible per la nostra vida d’avui en dia. Ni tan sols per a un periodista. Ni tan sols per a un aspirant a periodista.
Encendre la tele avui és un exercici de risc. Els informatius? Pocs es poden mirar. Pocs respecten l’espectador com una persona adulta i madura. Si tens ni que sigui una mica de criteri o de sentit crític et sents insultat i vexat amb els continguts que s’hi transmeten. La desinformació és el que hi regna. La manipulació és el que s’hi estila. De veritat vols que els estudiants de periodisme vegin això? I si ho fan s’hi han d’enfrontar no com a ciutadans que volen informar-se sinó com a estudiants a la recerca d’un mètode afegit d’aprenentatge professional, com a classe pràctica per a apuntar tots els matisos de la mala praxi.
Els programes culturals? Ja em direu quins i a quina hora els fan. Els d’entreteniment? Pocs es poden veure i encara menys provoquen connexió amb el públic i fidelització. Les sèries? Si, esclar, però la gran majoria dels consumidors no les veuen en temps d’emissió sinó que recorren a internet i a plataformes digitals. Per dir-ho d’una altra manera: se’m fa complicat entendre el consum televisiu a l’antiga, o sigui pel plaer o la vagància de veure la tele, com una companya de fatigues que t’acompanya i t’aconsella, que et dona refugi quan ho necessites. Avui, l’única manera de veure la tele com a tal és com si tots fóssim crítics de tele, analitzant, detectant la manipulació i la mentida, valorant què diuen i per què ho diuen.
No és que ens hi haguem acostumat però és que no veig altra manera lògica de fer-ho. Però esclar, aquesta suposada lògica ja es veu que és de tot menys sana. Sempre amb la suspicàcia activada, sempre preparat per a ser ensarronat. Ahir, per exemple, si algú volia estar informat de la sentència del cas Palau, què havia de fer? Quin informatiu havia d’escollir? El de TV3, esclar, que malgrat tot el que està passant, continua informant amb uns mínims de versemblança i d’equanimitat. Però el panorama era desolador. Segons la cadena que miressis et trobaves amb esbiaixades informacions que eren simples altaveus dels partits polítics que les provocaven. Bastonades al PDECat, bastonades a Puigdemont i bastonades a Catalunya. Això és el màxim al que podies aspirar.
Nul aprofundiment, nul·la capacitat d’interpretació i d’anàlisi. Doncs perquè m’expliquin això i es limitin fotre llenya –llenya per altra banda merescuda- quina necessitat tinc de veure la tele? Un ja és prou apolític com perquè encara li reguin més el descontentament.
Encendre la tele avui és un exercici de risc. Els informatius? Pocs es poden mirar. Pocs respecten l’espectador com una persona adulta i madura
Encendre la tele avui és un exercici de risc. Els informatius? Pocs es poden mirar. Pocs respecten l’espectador com una persona adulta i madura. Si tens ni que sigui una mica de criteri o de sentit crític et sents insultat i vexat amb els continguts que s’hi transmeten. La desinformació és el que hi regna. La manipulació és el que s’hi estila. De veritat vols que els estudiants de periodisme vegin això? I si ho fan s’hi han d’enfrontar no com a ciutadans que volen informar-se sinó com a estudiants a la recerca d’un mètode afegit d’aprenentatge professional, com a classe pràctica per a apuntar tots els matisos de la mala praxi.
Els programes culturals? Ja em direu quins i a quina hora els fan. Els d’entreteniment? Pocs es poden veure i encara menys provoquen connexió amb el públic i fidelització. Les sèries? Si, esclar, però la gran majoria dels consumidors no les veuen en temps d’emissió sinó que recorren a internet i a plataformes digitals. Per dir-ho d’una altra manera: se’m fa complicat entendre el consum televisiu a l’antiga, o sigui pel plaer o la vagància de veure la tele, com una companya de fatigues que t’acompanya i t’aconsella, que et dona refugi quan ho necessites. Avui, l’única manera de veure la tele com a tal és com si tots fóssim crítics de tele, analitzant, detectant la manipulació i la mentida, valorant què diuen i per què ho diuen.
Ahir, per exemple, si algú volia estar informat de la sentència del cas Palau, què havia de fer? Quin informatiu havia d’escollir?
No és que ens hi haguem acostumat però és que no veig altra manera lògica de fer-ho. Però esclar, aquesta suposada lògica ja es veu que és de tot menys sana. Sempre amb la suspicàcia activada, sempre preparat per a ser ensarronat. Ahir, per exemple, si algú volia estar informat de la sentència del cas Palau, què havia de fer? Quin informatiu havia d’escollir? El de TV3, esclar, que malgrat tot el que està passant, continua informant amb uns mínims de versemblança i d’equanimitat. Però el panorama era desolador. Segons la cadena que miressis et trobaves amb esbiaixades informacions que eren simples altaveus dels partits polítics que les provocaven. Bastonades al PDECat, bastonades a Puigdemont i bastonades a Catalunya. Això és el màxim al que podies aspirar.
Nul aprofundiment, nul·la capacitat d’interpretació i d’anàlisi. Doncs perquè m’expliquin això i es limitin fotre llenya –llenya per altra banda merescuda- quina necessitat tinc de veure la tele? Un ja és prou apolític com perquè encara li reguin més el descontentament.