Joan Tapia: «El discurs del rei el 3 d'octubre indica que l'Estat no és tan fort com presumeix»

Joan Tapia (Barcelona, 1946) és periodista i analista polític. Va militar de jove en la branca del socialisme català liderada per Josep Pallach. Assessor de Miguel Boyer, el primer ministre d'Economia dels governs de Felipe González, es va especialitzar en informació econòmica i va ser director de Relacions Externes de la Caixa. Durant tretze anys (1987-2000), va ser director de La Vanguardia, d'on va ser cessat vuit dies després de la victòria de José María Aznar per majoria absoluta. Després va dirigir Barcelona TV. Crític amb el procés, se situa en els rengles de la tercera via i no amaga inquietud per un possible enquistament del conflicte polític.    

- S'acaba de conèixer la sentència del cas Palau. Quina significació té?

- És una sentència important perquè Convergència Democràtica és el partit que ha governat Catalunya més anys en democràcia, tret dels set anys del tripartit. Ha estat un partit de centre dreta bastant raonable, homologable amb el que són aquests partits a Europa. Però tenia dos problemes greus: el partit ha tingut una estructura leninista de lideratge, amb un Jordi Pujol manant molt, i després sempre s'havia dit que tenia un finançament poc ortodox. La sentència demostra que aquest finançament poc ortodox era veritat. El que passa és que CDC avui pràcticament ja no existeix. No se sap què passarà amb el  PDECat ni la relació entre Junts per Catalunya i el PDECat. És a dir, que la sentència té un valor més aviat històric. I la marxa de Mas crec que respon a això. Mas ha preferit marxar dos dies abans que dos dies després.    

"Veig voluntat d'enfrontament, tant entre els sobiranistes com a Ciutadans"

- Després del 21-D, va escriure que tot s'havia complicat.

- A Catalunya es torna a constatar un empat permanent. Les eleccions del 2012, el 2015 i el 2017 mostren que a Catalunya hi ha un 47% de nacionalisme, que ha derivat en independentisme, i com a conseqüència d'això, el partit antiindependentista, que és Ciutadans, passa de 3 diputats a 36. Obté 3 diputats contra un Pasqual Maragall i un Montilla vistos com a massa nacionalistes, 9 diputats contra Mas el 2012, passen a 25 contra el Mas independentista, i han estat 36 contra la declaració d'independència. És una Catalunya partida en dos.  Els independentistes tenen la legitimitat per governar, amb la majoria absoluta al Parlament però no la majoria de vots. Això pot ser un focus de conflicte si no estan disposats a trobar fórmules de consens. No veig que es vulguin buscar fórmules de compromís ni entre els dirigents sobiranistes ni a Ciutadans. Veig més aviat una voluntat de continuar l'enfrontament.

- Una de les sorpreses del 21-D ha estat el resultat del PSC. Que la seva aliança amb Units per Avançar només hagi servit per incorporar Ramon Espadaler al Parlament ha suposat un error de càlcul?

- Crec que en unes circumstàncies de gran polarització, el PSC ha resistit, i fins i tot ha pujat, tot i que molt poc. Ha fet una oferta electoral menys dogmàtica i en un ambient de polarització molt gran, ha estat un cert èxit. Amb dirigents empresonats, s'ha produït una gran polarització i un moviment de protesta. Hi ha hagut un vot útil en tots dos blocs. Això ha perjudicat el PSC i ha fet retrocedir els comuns, que ja van considerar que el resultat del 2015 era dolent.
 
- La reculada dels comuns com l'explica?

- Per la seva indefinició. Davant la independència, ha vingut a dir que vol que el poble de Catalunya voti, però sense definir el seu vot.

- Quin creu que ha estat el principal error dels independentistes?

- Potser no adonar-se que al convertir un objectiu que és propi d'un programa de màxims, com és la independència, en un programa electoral per a demà mateix, provocarien una reacció contrària. Afirmar que tens un mandat democràtic per culminar la independència quan tens un 47% dels vots l'únic que fa és mobilitzar tot el sector que no és independentista.

- En algun moment ha elogiat el PNB d'Urkullu. L'independentisme hauria d'adoptar la manera de fer dels dirigents bascos respecte a l'Estat?  

- Aquesta és una pregunta clau. El PNB va intentar, amb el lehendakari Ibarretxe i amb aliança amb Batasuna, forçar les estructures de l'estat espanyol. Això li va portar a perdre el poder a Euskadi perquè es va il·legalitzar Batasuna, tot i que el PNB es va mantenir com a primera força. Però va acceptar, sense gaires escarafalls, que Patxi López fos lehendakari amb el suport del PP. Després van concloure que si havien perdut el poder, potser havien comès errors. Ibarretxe, que havia resistit l'ofensiva de Mayor Oreja el 2001, va ser substituït discretament per Iñigo Urkullu. I van recuperar el poder. També van saber esperar que el PP perdés la majoria absoluta. La lectura que va fer CiU de la pèrdua del poder va ser diferent el 2003. Les paraules de Marta Ferrusola dient que era com si els haguessin fet fora de casa seva va delatar com ho van viure els dirigents convergents.   

"Si hem de jutjar pels resultats de les seves polítiques, el PNB té un excel·lent i els sobiranistes catalans un suspens"

- CiU va actuar també de manera diferent al PNB quan va tornar al govern.

- Sí. Un retorn del pacte del Majestic s'hagués pogut produir en altres circumstàncies, però no va ser possible perquè quan CiU va tornar al poder, Mas no tenia majoria absoluta, i Rajoy sí que va guanyar per majoria absoluta. Mas depenia del PP per governar Catalunya i Rajoy no depenia de CiU a Madrid. I el tracte que va donar el PP a Catalunya va ser despectiu. La resposta de Mas va ser aleshores la inflexió sobiranista. Però si hem de jutjar pels resultats de les seves polítiques, el PNB té un excel·lent i els sobiranistes catalans un suspens.
 
- Però hi juguen altres factors en l'evolució sobiranista del catalanisme.

- Sí, hi ha altres elements que m'agradaria esmentar. És veritat que en el moment en què CiU torna al govern, hi ha una crisi econòmica global i és cert que al PNB li va resultar més fàcil resistir perquè disposava d'una forta autonomia fiscal. També hi ha, com ja s'ha dit moltes vegades, el desengany profund i la ràbia provocada per la sentència del TC contra l'Estatut, laboriosament negociat a Catalunya i a Madrid, retallat i finalment aprovat. Un TC que després d'unes lluites pornogràfiques en el seu si va emetre una sentència que va ser vista com un insult.     

- Com valora el paper del rei en la passada tardor, amb el seu discurs del 3 d'octubre?

- Crec que el 6 i 7 de setembre, l'independentisme es va equivocar perquè es va situar al marge de la Constitució però també de l'Estatut. Aquest error va portar al 155. Des de la lògica d'un governant espanyol, probablement no tenia altra opció. Però la Corona no és el govern d'Espanya, és una institució ha de ser més arbitral i el màxim d'equànime. No sé si el més intel·ligent per la monarquia era fer el paper que havia de fer el govern. Això pot complicar el seu paper arbitral en el futur. El que ha de governar és el govern. Potser això vol dir que l'Estat espanyol no és tan fort com presumeix i el rei va haver d'adoptar unes posicions que havia d'haver assumit el govern. Però potser el govern del PP no té prou consens ni autoritat moral a Espanya i va haver de recórrer al rei. Pensant a llarg termini, és possible que el discurs del rei hagi estat una equivocació. Des del punt de vista de cimentar el nacionalisme espanyol, ha anat bé, és clar, equiparant-ho amb el paper de Joan Carles davant del cop d'estat del 23-F.

"Si Carles Puigdemont hagués convocat eleccions, ara el president seria Oriol Junqueras"

-  Com valora que es titlli de cop d'estat la declaració d'independència?

- És una altra equivocació. No és el mateix un sector de l'exèrcit que es rebel·la contra un govern -la història d'Espanya n'està plena- que un govern de la Generalitat trenqui amb la legalitat amb el suport de la meitat de la ciutadania catalana.  

"Crec que Carles Mundó es va retirar perquè no vol que es repeteixin els mateixos errors i no està segur que no es repeteixin"

- A quins polítics catalans veu amb més recorregut?

- Home, si Carles Puigdemont hagués convocat eleccions, avui dia Oriol Junqueras, molt probablement, seria president de la Generalitat. No hi hagués hagut 155. Avui, té futur polític però més diluït. Carles Mundó s'ha retirat. Una retirada que jo crec que obeeix al fet que no vol que es repeteixin els mateixos errors, i potser no està segur que no es repetiran.  
 
- I Puigdemont?

- Puigdemont juga a l'aventura i no crec que l'aventura convingui a Catalunya, ni que sigui possible. Puigdemont ve a demanar que es continuï fora de la llei, però de manera ja no directa sinó obliqua.

- I fora del camp independentista?

- Hi ha dues figures, Miquel Iceta i Inés Arrimadas. Iceta hauria d'ampliar la seva base electoral, i això ara per ara requereix que baixi la polarització. Arrimadas, per consolidar el seu lideratge, necessitaria no voler encapçalar només l'altre 47% de Catalunya.

"No sabem què hagués fet Pallach ni què diria ara, però sí que no hagués estat independentista per perdre"

- Va conèixer de molt a prop Josep Pallach, un dels líders històrics del socialisme català. Què creu que diria si visqués ara?

- Pallach va morir el gener del 1977, en un món completament diferent. Ha estat l'únic polític amb qui he sentit una sintonia quasi total. Ell va arribar a unes conviccions socialdemòcrates a través de l'experiència de la Guerra Civil i molts anys d'exili. Jo el vaig conèixer al congrés del Moviment Socialista de Tolosa, el 1965, sent un jove militant, i em va sorprendre la seva anàlisi de la societat espanyola, que veia que estava desenvolupant unes classes mitjanes. A diferència del que sostenien molts dirigents de l'oposició, ell va dir que el règim no s'ensorraria. Em va sobtar que un polític a l'exili fos més realista que molts de l'interior. No sabem què hagués fet ni què diria ara. Però tinc la sensació que no seria independentista per perdre. Tampoc crec que s'hagués equivocat sobre la situació a Europa.

- I vostè, continua sent socialdemòcrata?

 - Sí. El meu cor continua sent-ho, i la meva convicció també. Crec que el progrés econòmic necessita anar de la mà del progrés social. Altra cosa és que la societat ha canviat molt, el paper dels estats ha canviat i la Unió Europea no és un estat, és encara un "ovni" per emprar una expressió de Jacques Delors. S'han de repensar coses. La política fiscal té les seves limitacions. I no coincideixo en la crítica que l'esquerra s'hauria de radicalitzar. Estem veient que la globalització i la immigració genera elements de radicalització, però no necessàriament cap a l'esquerra. A Alemanya, el centre esquerra i el cendre dreta col·laboren, i podria ser que a Itàlia es vagi també a una gran coalició.     
 
- Va ser assessor del ministre d'Economia Miguel Boyer, en el primer govern del PSOE, director de Relacions Externes de la Caixa, director de La Vanguardia durant tretze anys... Vostè coneix el poder. Què n'ha après?

- La meva etapa a prop de Boyer, que va començar el dia abans de l'expropiació de Rumasa, i va acabar el juliol de 1985, em va fer conèixer l'ambient polític de Madrid, el funcionament del govern i també l'economia internacional. Va ser una classe pràctica del que és la política. Vaig veure com Felipe González, entre el model del socialisme francès i l'alemany, va triar aquest segon. Que no era només ser més moderat, sinó admetre que l'economia de mercat, amb intervenció pública, donava més progrés.    

- Va ser substituït al capdavant del rotatiu de la família Godó poc després de la majoria absoluta del PP d'Aznar. No va passar molt de temps.  

- Vuit dies.

- La seva sortida de la direcció il·lustra les difícils relacions entre premsa i poder polític?

- Les pressions polítiques sempre han existit. Ara es resisteixen menys perquè ha baixat la publicitat, que era sempre una garantia d'independència. I també ha baixat la venda. A La Vanguardia vaig ser director tretze anys, vaig aprendre molt i vaig intentar que el diari el pogués llegir tothom. Pressions n'hi va haver des del primer dia, però per part de tots els governs i de tots els sectors socials. És normal. En el meu cas, el fet que hi hagués a Catalunya un govern convergent i a Madrid un de socialista i més tard, un del PP, durant la primera legislatura, feia que hi hagués pressions de tots costats, i això potser va permetre resistir-les.

- Fins que Aznar va tornar a guanyar el 2000.

- La coincidència de dates hi és, sí. Potser en aquell moment en què el PP va guanyar per majoria absoluta les pressions es van accentuar. En l'inici de la meva etapa, però, recordo que el president Pujol va dir que si La Vanguardia tenia un altre director com Galinsoga, també el farien fora.
 
- El va substituir com a director Pepe Antich. L'ha sobtat l'evolució de Pepe Antich?

- Home, amb Pepe Antich, La Vanguardia va adoptar una línia molt favorable a l'independentisme que sí que em va sorprendre. He de dir que jo vaig fitxar els dos directors que em van succeir, Antich i Màrius Carol, i en aquest sentit.

- Manté relació amb la família Godó?

- Molt correcta, però ara els veig menys, és clar. Potser els veig un parell de cops a l'any.

"De fake news n'hi ha hagut sempre i no crec que es pugui  regular el que és veritat i el que és mentida"

- Què n'opina del fenomen de les fake news que ara agita el panorama mediàtic i polític? Creu que és un fet només propi de les xarxes?

- Les fake news han existit sempre. Altra cosa és que a través de les xarxes tinguin més penetració. A Catalunya n'hi ha hagut moltes en el passat. Recordo quan fa anys es va fer córrer que Pasqual Maragall era un alcohòlic. Molta gent ho sabia de "bona font" i era molt abans d'internet.

- Alguns mitjans escrits també hi han caigut. Fins i tot premsa "seriosa". Quan un diari com El País titula sobre una manifestació sobiranista a Brussel·les que "el separatismo pasea su odio por Bruselas"...

- Jo no em centraria en els titulars d'un dia o d'un diari concret. Crec que, a mida que el procés ha anat avençant, ha crescut la incomprensió per part de la premsa madrilenya de tot el que passava a Catalunya.   

- El president Macron proposa legislar per perseguir les fake news.

- Jo sóc escèptic envers aquestes mesures. Ja existeix una regulació legal contra els insults o les injúries, que a vegades no s'aplica. Ara, regular el que és veritat i el que és mentida és entrar en un terreny molt arriscat.