12
de gener
del
2018
Actualitzat
a les
19:58h
Fa uns quants dies que m’estic posant en bucle un vídeo. No puc deixar de mirar-lo i malgrat que ja està una mica desfasat volia comentar-lo amb els lectors de NacióDigital. És un fragment d’Espejo público, programa matinal d’Antena 3. Després de les campanades de fi d’any i poc abans de la cavalcada de Reis van tenir la gran idea de trucar Miquel Puig per a fer-li una entrevista en directe. Bé, millor dit, ells el gènere de l’entrevista no el treballen, no saben ni què és, els agrada molt més el cinc o sis contra un. En aquesta ocasió, com abans amb Vicent Sanchis, el tret els va sortir per la culata i van fer, un altre cop, un ridícul colossal. Puig se’ls va menjar, literalment, amb patates.
El van convidar en qualitat d’exdirector de TV3 –ho va ser entre 2000 i 2002- i ell els ho va contradir tot amb la seva habitual habilitat dialèctica i retòrica. És un crac en aquest terreny i, esclar, si al davant et posen una colla d’indocumentats que només s’interessen per la propagació compulsiva de mentides, un es pot posar les bótes. Primer va ser amb la cavalcada de Reis, que per què TV3 emetia la de Manresa amb els llacets grocs. I ell els responia que no és una decisió de TV3 sinó de l’ANC que polititza la manifestació que escull l’emissora, tant se val la ciutat on sigui.
A Albert Castillón –pobre noi- el va deixar ban planxat. Ell estava entossudit en afirmar que només es retransmeten cavalcades en ciutats catalanes afins a l’’independentisme. Mentia, com quasi sempre. Aquest programa és un viver de mentiders compulsius. A Puig només li va faltar tenir amb ell un paperet amb les ciutats escollides per TV3 dels últims vint anys per a la transmissió de cavalcada. Llavors el KO ja hauria sigut total i incontestable.
Després tocava carregar-se el paper de Quim Masferrer durant les campanades. “Usted lo ha visto o habla de oídas?”, li va etzibar Puig a la tertuliana que hi havia. “No se puede gustar a todo el mundo”, va concloure. A un tal Antonio Naranjo li va clavar també una bona allisada. El senyor es va posar tan nerviós que va arribar a dir: “Yo tengo razón y él no”. Al convidat -obligat a lidiar també amb el mal retorn del so- se li escapava una mica el riure e tant en tant. Tots els tertulians van acabar muts escoltant les seves eloqüents respostes. Vans saber detectar la manifesta superioritat que els deixava en el més absolut dels ridículs. Però en realitat els era igual perquè l’endemà van tornar a l’atac, i l’endemà, i l’endemà, i ahir i avui i demà. Els és igual tot. És el seu estil, és el seu nivell. No saben què és el periodisme, no els interessa. Porten al plató persones de baixíssima capacitat perquè pretenen orquestrar caceres. I a les caceres la subtilitat i la intel·ligència no puntuen, al contrari poden arribar a molestar. Ni tan sols tenen la prevenció d’escollir convidats amb el seu mateix nivell sota terra. Són tan limitats que fins i tot truquen persones que són capaces de deixar-los noquejats amb tan sols quatre rèpliques lògiques.
És el programa que presenta Susanna Griso –aquell dia no hi era perquè estava de vacances- que és una periodista de nivell capbussada cada matí en un pou d’immundícia. I no sembla especialment interessada en sortir-ne. Tinc la sensació cada dia més confirmada que a Espejo público estan encantats sent l’esperpent que són. Ells tenen la seva audiència fidel, aquella audiència que deixa la tele connectada de fons tot el matí perquè li faci companyia, i ja els va bé. És així de senzill. Som els altres periodistes, els que ens preocupem una mica de la nostra professió, els que ens assabentem dels disbarats que s’hi esdevenen i els expliquem. Un entreteniment al cap i a la fi.
Com ho he de fer perquè em truquin un dia en directe per fer-me preguntes? Me’n moro de ganes.
El van convidar en qualitat d’exdirector de TV3 –ho va ser entre 2000 i 2002- i ell els ho va contradir tot amb la seva habitual habilitat dialèctica i retòrica. És un crac en aquest terreny i, esclar, si al davant et posen una colla d’indocumentats que només s’interessen per la propagació compulsiva de mentides, un es pot posar les bótes. Primer va ser amb la cavalcada de Reis, que per què TV3 emetia la de Manresa amb els llacets grocs. I ell els responia que no és una decisió de TV3 sinó de l’ANC que polititza la manifestació que escull l’emissora, tant se val la ciutat on sigui.
No saben què és el periodisme, no els interessa. Porten al plató persones de baixíssima capacitat perquè pretenen orquestrar caceres
A Albert Castillón –pobre noi- el va deixar ban planxat. Ell estava entossudit en afirmar que només es retransmeten cavalcades en ciutats catalanes afins a l’’independentisme. Mentia, com quasi sempre. Aquest programa és un viver de mentiders compulsius. A Puig només li va faltar tenir amb ell un paperet amb les ciutats escollides per TV3 dels últims vint anys per a la transmissió de cavalcada. Llavors el KO ja hauria sigut total i incontestable.
Albert Castillón a «Espejo Público» Foto: Antena 3
Després tocava carregar-se el paper de Quim Masferrer durant les campanades. “Usted lo ha visto o habla de oídas?”, li va etzibar Puig a la tertuliana que hi havia. “No se puede gustar a todo el mundo”, va concloure. A un tal Antonio Naranjo li va clavar també una bona allisada. El senyor es va posar tan nerviós que va arribar a dir: “Yo tengo razón y él no”. Al convidat -obligat a lidiar també amb el mal retorn del so- se li escapava una mica el riure e tant en tant.
Ells tenen la seva audiència fidel, aquella audiència que deixa la tele connectada de fons tot el matí perquè li faci companyia, i ja els va bé
És el programa que presenta Susanna Griso –aquell dia no hi era perquè estava de vacances- que és una periodista de nivell capbussada cada matí en un pou d’immundícia. I no sembla especialment interessada en sortir-ne. Tinc la sensació cada dia més confirmada que a Espejo público estan encantats sent l’esperpent que són. Ells tenen la seva audiència fidel, aquella audiència que deixa la tele connectada de fons tot el matí perquè li faci companyia, i ja els va bé. És així de senzill. Som els altres periodistes, els que ens preocupem una mica de la nostra professió, els que ens assabentem dels disbarats que s’hi esdevenen i els expliquem. Un entreteniment al cap i a la fi.
Com ho he de fer perquè em truquin un dia en directe per fer-me preguntes? Me’n moro de ganes.