11
de gener
del
2018
Actualitzat
a les
11:32h
Poc es pensava Carme Forcadell i Lluís (Xerta, 1956) la primavera del 2012 que al cap de només tres anys i mig seria escollida presidenta del Parlament i, gairebé dos anys de ççdesprés, el 9 de novembre del 2017, passaria una nit a presó acusada de rebel·lió, sedició i malversació. Ni que repetiria com a diputada enmig d'un context polític i judicial extremadament complex i incert per l'encausament d'una desena de diputats més, tres d'ells en presó preventiva i cinc a l'exili.
Tampoc es devia imaginar, en el seu moment, que s'acabaria convertint en una de les cares imprescindibles d'un moviment, l'independentisme, que ha edificat la seva hegemonia a les urnes a través de grans mobilitzacions al carrer. Provinent de la Plataforma pel Dret a Decidir i amb un passat com a regidora d'ERC a Sabadell, Forcadell va ser triada l'abril del 2012 com a primera presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). La seva primera crida semblava difícil de fer-se realitat: omplir els carrers de Barcelona per la Diada d'aquell setembre.
Aquell dia, aquesta lingüista i funcionària del departament d'Ensenyament va arribar d'hora a la capital catalana. Venia de Sabadell, des d'on fa una pila d'anys que viu amb el seu marit, enginyer de carrera. Observant els carrers perpendiculars a la Gran Via ja flairava que aquella jornada seria històrica. "Hi havia gent que tenia problemes fins i tot per trobar entrepans!", recorda quan se li pregunta per aquesta qüestió. Desenes d'autobusos arribats de tot el territori nodrien Barcelona de manifestants que assistien a una marxa fonamental en la història recent del país.
El lema -Catalunya, nou Estat d'Europa- era prou ampli per unir l'independentisme i aquells partits, com CiU, que encara no havien fet el gir. L'èxit esclatant d'aquella marxa, seguida per l'aleshores president Artur Mas des del seu despatx, va generar un seguit de moviments en cadena: el pacte fiscal va ser enterrat en la reunió de Mas amb Mariano Rajoy i al cap de poc es van convocar eleccions anticipades. CiU i ERC van pactar anar junts fins a la consulta amb el suport extern dels republicans, i les entitats vetllaven pel compliment d'aquesta entesa. Les pressions, des de dins i des de fora, algunes discretes i d'altres que deixaven rastre, no eren precisament aïllades.
Un duet inseparable
Des del moment en què va ser escollida presidenta de l'ANC, Forcadell i Muriel Casals -des del 2010 al capdavant d'Òmnium Cultural- van formar un tàndem que no es va separar fins que aquesta última va morir de forma inesperada. La lingüista feia el paper d'oradora arrauxada, mentre que l'economista exemplificava el seny català que havia fet el trànsit cap a l'independentisme. Des de tots els racons del país se les reclamava per fer xerrades i, molt sovint, es quedaven a sopar. Forcadell, més de parlar que d'escoltar, i Casals, més d'escoltar que de parlar, són les dues cares de la mateixa revolució.
El punt culminant d'influència política de Forcadell arriba en la manifestació independentista del 2014, en plena efervescència cap a la consulta del 9-N. L'estiu havia estat mogut: Mas ja defensava en privat la possibilitat de celebrar unes eleccions plebiscitàries davant del veto de l'Estat als plans del Govern i començava a tenir al cap un projecte de llista unitària inicialment rebutjat pels actors de l'independentisme. És en aquest context que encara ressonen les paraules de Forcadell a la plaça de les Glòries: "President, posi les urnes!". A Palau encara hi ha qui no li perdona.
Forcadell va participar en bona part de les reunions entre Mas, Oriol Junqueras i les entitats sobiranistes per trobar una sortida a l'atzucac en què havia entrat el procés després del 9-N. En aquestes trobades també hi era Josep Maria Vila d'Abadal, en aquell moment president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). A Forcadell, Casals i Vila d'Abadal se'ls va caracteritzar com les Teresines al Polònia de TV3 i això les va disparar encara més com a protagonistes del circ polític del país.
Retorn a primera fila
Dona d'acció, més partidària de la improvisació que de llegir discursos, va mantenir-se en segon pla quan va deixar l'ANC en mans de Jordi Sànchez. Coneixia al detall els moviments de Mas per bastir una llista conjunta i, finalment, s'hi va sumar. Va ser convocada, juntament amb Casals, a una reunió a Palau en què se li va proposar ser la número dos per Barcelona. L'activista, la que empenyia el Govern, passava a ser part de les institucions. Tant és així que, amb el pas del temps i en plena negociació quasi fratricida entre Junts pel Sí i la CUP, va ser el nom proposat per ERC per presidir el Parlament. El dia de la seva investidura va deixar clares les intencions: "Volem passar d'un parlament regional a un parlament nacional amb plenes atribucions".
Les crítiques de l'oposició no van trigar a arribar. Des de la presidència de la cambra ha vist com les tensions legals afloren a mida que s'avança el procés. En el seu mandat ha deixat el càrrec Pere Sol, secretari general del Parlament -a qui va demanar que es mantingués en el lloc quan ella va entrar-, i com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) la citava a declarar per desobediència greu i prevaricació. El seu entorn l'ha vist "tranquil·la", però la processó va per dins. L'independentisme que ha fet el salt del carrer a les institucions afronta ara les conseqüències en primera persona, especialment per la tramitació de la desconnexió.
"Defensarem sempre el Parlament", va dir fa mesos en una conferència a Campdevànol. Les escenes prèvies i posteriors expliquen bé el personatge: es va fer la foto de rigor amb els representants institucionals, però la cara se li il·luminava quan parlava amb la gent que l'esperava fora. El mateix contrast existia amb el discurs. La part que duia escrita era funcionarial, impol·luta a nivell formal però sense punch; les seccions improvisades, amb missatges cap a l'Estat, tenien grapa. La mateixa que la presó no li ha fet perdre.
Tampoc es devia imaginar, en el seu moment, que s'acabaria convertint en una de les cares imprescindibles d'un moviment, l'independentisme, que ha edificat la seva hegemonia a les urnes a través de grans mobilitzacions al carrer. Provinent de la Plataforma pel Dret a Decidir i amb un passat com a regidora d'ERC a Sabadell, Forcadell va ser triada l'abril del 2012 com a primera presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). La seva primera crida semblava difícil de fer-se realitat: omplir els carrers de Barcelona per la Diada d'aquell setembre.
Aquell dia, aquesta lingüista i funcionària del departament d'Ensenyament va arribar d'hora a la capital catalana. Venia de Sabadell, des d'on fa una pila d'anys que viu amb el seu marit, enginyer de carrera. Observant els carrers perpendiculars a la Gran Via ja flairava que aquella jornada seria històrica. "Hi havia gent que tenia problemes fins i tot per trobar entrepans!", recorda quan se li pregunta per aquesta qüestió. Desenes d'autobusos arribats de tot el territori nodrien Barcelona de manifestants que assistien a una marxa fonamental en la història recent del país.
El lema -Catalunya, nou Estat d'Europa- era prou ampli per unir l'independentisme i aquells partits, com CiU, que encara no havien fet el gir. L'èxit esclatant d'aquella marxa, seguida per l'aleshores president Artur Mas des del seu despatx, va generar un seguit de moviments en cadena: el pacte fiscal va ser enterrat en la reunió de Mas amb Mariano Rajoy i al cap de poc es van convocar eleccions anticipades. CiU i ERC van pactar anar junts fins a la consulta amb el suport extern dels republicans, i les entitats vetllaven pel compliment d'aquesta entesa. Les pressions, des de dins i des de fora, algunes discretes i d'altres que deixaven rastre, no eren precisament aïllades.
Un duet inseparable
Des del moment en què va ser escollida presidenta de l'ANC, Forcadell i Muriel Casals -des del 2010 al capdavant d'Òmnium Cultural- van formar un tàndem que no es va separar fins que aquesta última va morir de forma inesperada. La lingüista feia el paper d'oradora arrauxada, mentre que l'economista exemplificava el seny català que havia fet el trànsit cap a l'independentisme. Des de tots els racons del país se les reclamava per fer xerrades i, molt sovint, es quedaven a sopar. Forcadell, més de parlar que d'escoltar, i Casals, més d'escoltar que de parlar, són les dues cares de la mateixa revolució.
Carme Forcadell i Muriel Casals a la Via Catalana, l'any 2013 Foto: Josep M. Montaner
El punt culminant d'influència política de Forcadell arriba en la manifestació independentista del 2014, en plena efervescència cap a la consulta del 9-N. L'estiu havia estat mogut: Mas ja defensava en privat la possibilitat de celebrar unes eleccions plebiscitàries davant del veto de l'Estat als plans del Govern i començava a tenir al cap un projecte de llista unitària inicialment rebutjat pels actors de l'independentisme. És en aquest context que encara ressonen les paraules de Forcadell a la plaça de les Glòries: "President, posi les urnes!". A Palau encara hi ha qui no li perdona.
Forcadell va participar en bona part de les reunions entre Mas, Oriol Junqueras i les entitats sobiranistes per trobar una sortida a l'atzucac en què havia entrat el procés després del 9-N. En aquestes trobades també hi era Josep Maria Vila d'Abadal, en aquell moment president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI). A Forcadell, Casals i Vila d'Abadal se'ls va caracteritzar com les Teresines al Polònia de TV3 i això les va disparar encara més com a protagonistes del circ polític del país.
Retorn a primera fila
Dona d'acció, més partidària de la improvisació que de llegir discursos, va mantenir-se en segon pla quan va deixar l'ANC en mans de Jordi Sànchez. Coneixia al detall els moviments de Mas per bastir una llista conjunta i, finalment, s'hi va sumar. Va ser convocada, juntament amb Casals, a una reunió a Palau en què se li va proposar ser la número dos per Barcelona. L'activista, la que empenyia el Govern, passava a ser part de les institucions. Tant és així que, amb el pas del temps i en plena negociació quasi fratricida entre Junts pel Sí i la CUP, va ser el nom proposat per ERC per presidir el Parlament. El dia de la seva investidura va deixar clares les intencions: "Volem passar d'un parlament regional a un parlament nacional amb plenes atribucions".
Carme Forcadell, passant revista als Mossos com a flamant presidenta del Parlament Foto: Adrià Costa
Les crítiques de l'oposició no van trigar a arribar. Des de la presidència de la cambra ha vist com les tensions legals afloren a mida que s'avança el procés. En el seu mandat ha deixat el càrrec Pere Sol, secretari general del Parlament -a qui va demanar que es mantingués en el lloc quan ella va entrar-, i com el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) la citava a declarar per desobediència greu i prevaricació. El seu entorn l'ha vist "tranquil·la", però la processó va per dins. L'independentisme que ha fet el salt del carrer a les institucions afronta ara les conseqüències en primera persona, especialment per la tramitació de la desconnexió.
"Defensarem sempre el Parlament", va dir fa mesos en una conferència a Campdevànol. Les escenes prèvies i posteriors expliquen bé el personatge: es va fer la foto de rigor amb els representants institucionals, però la cara se li il·luminava quan parlava amb la gent que l'esperava fora. El mateix contrast existia amb el discurs. La part que duia escrita era funcionarial, impol·luta a nivell formal però sense punch; les seccions improvisades, amb missatges cap a l'Estat, tenien grapa. La mateixa que la presó no li ha fet perdre.