Procés català: entrevista

Magda Oranich: «L'1-O vaig tornar a recordar que els qui van afusellar Txiqui eren guàrdies civils voluntaris»

L'advocada i activista dels drets humans defensa l'estratègia de Puigdemont i argumenta que "els que diuen que és un covard no van conèixer el franquisme» | Es mostra molt crítica amb el TC i assegura que la va decebre "que fos una magistrada catalana, Encarna Roca, qui dictés una sentència en favor dels toros"

per Pep Martí, 13 de gener de 2018 a les 08:34 |
Magda Oranich | Josep M. Montaner
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Magda Oranich (Barcelona, 1945) rebrà aquest 2018 la medalla del Col·legi d'Advocats després de 50 anys d'exercici professional. Defensora d'antifranquistes durant la dictadura, feminista activa, cofundadora de Nacionalistes d'Esquerres durant la transició, ha estat diputada i regidora de Barcelona. El 21-D va formar part de la candidatura de Junts per Catalunya. Aquests darrers mesos, visitant els Jordis a Soto del Real, se li han fet molt vius els antics records, quan va viure molt de prop els últims i sagnants esbufecs del franquisme.      

- Som a pocs dies de la constitució del Parlament. En quin escenari estem?


- En un moment dur perquè estem encara sota l'aplicació de l'article 155 i, sobretot, perquè estem sota la repressió i hi ha presos polítics i exiliats. Però, per altra banda, veig l'escenari amb optimisme, perquè el sobiranisme ha guanyat les eleccions. S'ha guanyat contra tots els elements en contra. Quan veus que som un poble capaç de fer una cosa com l'1 d'octubre, que crec que encara no l'hem valorat prou, jo crec que podem anar molt més enllà. Mai havíem arribat tan lluny.    

- Creu que una investidura telemàtica és una bona idea o una ocurrència?

- Podria ser una bona idea. La idea és la de reposar allò que ens van treure. A mi em fa molta gràcia que els mateixos que critiquen que es faci una investidura "estrafolària" són els que no permeten que es faci d'una manera normal. Si tot fos normal, el president Puigdemont es presentaria, té els suports per ser elegit i començaria una legislatura nova. En quina democràcia s'és vist que el president d'una nació sense estat, o d'una comunitat, com diuen ells, no pot ser elegit tot i que el poble l'ha votat? Tenim un president a l'exili, un vicepresident a la presó, la presidenta del Parlament processada per permetre un debat... Això és un escàndol.

"Els mateixos que critiquen que es faci una investidura "estrafolària" són els que no permeten que es faci d'una manera normal"

- Però creu que es pot governar des de Brussel·les?

- Un cop feta la investidura, ja és diferent. Pot haver-hi diversos mecanismes. Alguns han demanat que hauria de tornar. Hi ha gent que s'ha atrevit a dir que el president és un covard per no tornar. És molt fàcil dir això. Jo els convidaria a anar a Estremera o a Soto del Real. Els que diuen això no van conèixer el franquisme. El que és important és que el president agafi l'acte de diputat, perquè l'ha de tenir per ser president. I es pot fer més des de l'exili que des d'Estremera.   

- Com a jurista, de tot el que ha vist, què l'ha impressionada més?

- Hi ha moltes coses al·lucinants. Ara, la resolució més increïble de les que hem vist els catedràtics és la que decideix que el vicepresident continués a la presó, que admet que no és violent ni ha comès res violent, però que podia pensar que si es votava, l'Estat hauria d'utilitzar la violència. Llegint aquella interlocutòria, quedes astorada.    
 

Magda Oranich, al seu despatx professional. Foto: Josep M Montaner

 
- Ha estat a Soto del Real a visitar Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Com va anar la visita?

- Va ser aquest desembre, abans del 21-D, en plena campanya. Vaig demanar de veure'ls junts i no hi van posar cap inconvenient. Vaig estar-hi quasi dues hores. Els tenen separats, no de cel·la, de mòdul. O sigui que quan surten, sigui al pati, sigui al menjador, no es troben. Allí, els ritmes són diferents i el temps passa d'una altra manera. El fet de rebre una carta, la importància que té a la presó no la té fora. Ells no poden mantenir cap contacte i això és molt dur. En canvi, a Estremera estan junts. Això sol ser criteri del director de la presó. Compartir cel·la en una presó ja és mitja vida.  

"Sànchez i Cuixart no poden mantenir cap contacte i això és molt dur [...] Compartir cel·la en una presó ja és mitja vida"

- Com els va veure?

- Bé, forts. Un pres polític, a diferència dels comuns, té una cosa que dona molta força: saps que hi ets per unes conviccions. Ja sabien que declaraven l'11 de gener, per tant, ja sabien que no els deixarien lliures pel Nadal.

- L'ha assaltat el record d'un passat potser no tan llunyà?   

- El que no em podia imaginar és que el 2017 aniria a visitar presos polítics, i a presons de fora de Catalunya. Això sí que era inimaginable. Quan fas activisme polític contra una dictadura, una cosa tens clara: si t'enxampen, vas a la presó. Ja ho saps. Però ningú es pot imaginar que això passi en una democràcia. Dit això, les presons són totes iguals. Amb diferències, clar. A Suècia són una altra cosa. Jo he estat als Estats Units i canvia en funció dels estats. A Minnesota -que és d'influència nòrdica perquè molta gent prové d'allí-, el sistema penitenciari té trets similars al suec. Però algunes presons dels estats més durs són terribles.    

- Vostè va ser a la presó. Va ser una de les 113 persones detingudes de l'Assemblea de Catalunya. Aleshores va conèixer el sistema penitenciari espanyol.

- Sí, la tardor del 1973. Ja el coneixia com a advocada, però llavors ho vaig conèixer com a presa. Fins i tot vaig fer "consulta" dins perquè moltes preses em coneixien com a advocada i em demanaven assessorament.

- Quina presó era?

- Trinitat, la que després va ser de joves. Les preses polítiques i les comunes estàvem separades. Vam entrar-hi divuit. Era el 28 d'octubre de 1973, un dia inoblidable perquè va ser el primer dia que jugava Cruyff. La primera nit ens van dur al menjador. Les comunes estaven apartades d'on érem nosaltres, tret de les que ens portaven el menjar. Algunes eren minyones que havien fet algun robatori. Recorda que una de nosaltres va preguntar a una de les comunes que ens servia el dinar per què estava allí. I la Rosario, que es deia així, va dir: "Porque envenené a los señoritos". No vam tornar al menjador. Ens duien el menjar a la cel·la.
 

Oranich al seu despatx d'advocada. Foto: Josep M Montaner


- I la relació amb els funcionaris?

- Nosaltres teníem unes monges, les Cruzadas de Cristo Rey. La directora era germana de Pilar Careaga, que era l'alcaldessa de Bilbao, una ultra. La monja era molt dura, no podíem portar pantalons, no podíem parlar català. I feia un fred! El Col·legi d'Enginyers ens va enviar una estufa. Però el pitjor dia va ser quan vaig sortir. Em van deixar sortir la vigília de Nadal per anar a l'enterrament del pare, que va morir d'un infart als 57 anys. Imagina't. Això sí, em van dir que ja no tornés.

- Quina acusació afrontava?

- Ens van detenir per "reunión ilegal". Després ens van posar unes multes per "lucha contra el gobierno español" i "fomentar la discordia entre los españoles", que no vam voler pagar i vam tornar a entrar a presó. Recordo el primer que em va dir un dels meus fills al tornar a casa: "Que t'han torturat?".    

- Va formar part de l'equip de defensa de Salvador Puig Antich i de Jon Paredes Manot, Txiqui, un dels darrers afusellats pel franquisme.

- Del cas de Puig Antich, només vaig ser una més del grup de defensa, però no hi vaig participar perquè jo era a la presó durant el procés. Quan vaig sortir, em vaig incorporar i sí que vaig estar la nit abans de l'execució al Col·legi d'Advocats, quan vam passar les hores fent un munt de trucades. Vaig trucar Nacions Unides, el Vaticà... Feia molts anys que no hi havia execucions. Ja a la matinada, vaig acompanyar les germanes davant de la presó, al bar Modelo. Ara, amb la fi de la presó, s'ha pogut veure el lloc on es va fixar el garrot, que era on les famílies duien els paquets pels presos. En el cas en què sí que vaig participar activament va ser en el del Txiqui, al costat de Marc Palmés.        

- Va ser un dels cinc darrers afusellats pel franquisme. Vostè va assistir al moment de l'execució, a Collserola. Què recorda d'aquell 27 de setembre de 1975?

- Va ser un horror. Vaig estar amb ell les dotze hores darreres, quan estava en capella, que es deia. Encara conservo dos dels casquets de bala que vaig recollir. La majoria li vaig donar a la mare, que me'ls va demanar.  
 

Magda Oranich assegura que "assistir a una execució et marca de per vida". Foto: Josep M Montaner


- Tenien alguna esperança?

- Sí, van intervenir el Papa i moltes personalitats per demanar l'indult. En la darrera nit, volíem enviar un telegrama a Franco suplicant el perdó, però no ens van deixar sortir, i va ser l'advocat militar, el capità Coronado, que es va portar molt bé, qui va poder sortir per enviar el telegrama. Però res. Franco ho tenia claríssim. Volia matar a tres llocs, Madrid, Bilbao i Barcelona. Era un sumaríssim. A nosaltres van venir a casa a notificar-nos que hi havia petició de mort a les dotze de la nit, i la defensa acabava a les quatre del matí. El dia que va sortir la sentència es va fer pública a les cinc del matí, i a les set acabava el termini de les al·legacions en contra.

- Assistir a una execució et marca de per vida?

- Jo crec que sí. En tots els aspectes. Personal, com a jurista, i ideològicament també, sobretot si ets contrari a la pena de mort. El piquet el va formar un grup de voluntaris de la Guàrdia Civil. Jo ja me n'havia oblidat, però ho he tornat a recordar aquests dies, veient com colpejaven a la gent pels pobles. Ell confiava que serien soldats ("no me querrán matar"). És l'únic que li vaig amagar fins al darrer moment. Primer, Franco volia aplicar garrot i va venir el botxí. És que és horrorós. Però hi havia cinc condemnats sense indult i només dos botxins. I van ser afusellats. A Madrid van ser membres de la Policia Armada. Aquí, guàrdies civils. I recordo que n'hi havia un que estava rient.

- És dur això.

- Me'n recordaré tota la vida. Es girava cap a on estàvem nosaltres, amb Mikel, el germà, i reia. Duia els cabells llargs, cosa estranya, que em va fer pensar després que podia ser algú dels serveis d'informació que s'introduïa en els grups clandestins.

- Van demanar que fos un afusellament?

- Fins a la nit abans temíem que seria garrot. Vam fer un escrit mostrant que érem contraris a la pena de mort i a l'execució, però que si aquesta es produïa, fos afusellat. L'advocat Manuel Castells ho va redactar a la basca, i va demanar que si havia de morir, ho fes com un gudari. La que es va organitzar! Fins i tot se'ns va obrir diligències militars.   
 

Oranich complirà aquest 2018 els seus 50 anys de dedicació a l'advocacia. Foto: Josep M Montaner


- Com a advocada, com valora l'actuació del Col·legi d'Advocats en els darrers mesos, davant l'empresonament de dirigents sobiranistes i dels Jordis?

- El Col·legi es manté en una actitud de no pronunciar-se. Jo crec que hauria de definir-se més en tots els temes de conculcació de drets. Però la junta té el criteri de no pronunciar-se. Amb tot, sí que hi ha comissions de la institució, com la de drets humans, que sí que intervenen. Jo vaig aprendre democràcia al Col·legi d'Advocats perquè a fora hi havia dictadura i l'entitat funcionava democràticament.

- Quina opinió té del paper dels magistrats catalans del Tribunal Constitucional?

- La presència catalana no s'ha notat massa, tret de l'àmbit del dret civil català. Quedava el darrer llibre, el sisè, que ens l'havien impugnat, com tot. I el Constitucional ha refermat que ho havíem fet bé. El Codi Civil català és una eina d'estat. Al TC hi ha dos magistrats catalans. Joan Antoni Xiol, que va ser company meu de promoció i el conec molt, sí que ha fet molts vots particulars en defensa de drets. D'Encarna Roca millor no parlar-ne. És la que va fer la sentència dels toros, dient que no es podien prohibir, quan Catalunya té competència en espectacles. Ara, la seva sentència no tindrà cap efecte perquè els toros aquí no tornen.    

- Va ser una sentència sorprenent.

- Sí. Hi havia en molts temes tres vots particulars progressistes, que eren el de la magistrada basca Adela Asua, Xiol i Fernando Valdés Val-Ré, que ha fet algunes de les millors sentències que jo he vist. Ara, que fos una magistrada catalana la que dictés una sentència dient que la Generalitat no tenia competència sobre els toros em va decebre molt. A més a més, ho va fer fatal. Va esperar sis anys i es va basar en la llei del ministre Wert de declarar els toros patrimoni cultural. El TC ha estat una decepció i ha perdut el prestigi que inicialment va tenir. 
 

Magda Oranich Foto: Josep M Montaner

 
- Va ser diputada d'Iniciativa al Parlament..

- Però jo era diputada independent i venia de Nacionalistes d'Esquerra.

"Moltes de els coses que dèiem a Nacionalistes d'Esquerres el 1980 semblaven utopia, com el matrimoni gai, els drets dels homosexuals la defensa de la natura, i ara s'estan guanyant"

- Exacte. I després va ser regidora de CiU. En les eleccions del 21-D, ha format part de la llista de Junts per Catalunya. Ha canviat molt ideològicament?

- I vaig ser regidora de CiU, però també com a independent. A Junts per Catalunya he anat al final de la llista, només per donar un suport. Canviat? No, mai. Jo vaig estar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra l'any 1980, amb Lluís Llach i tota una colla de gent, i continuo pensant exactament el mateix. Amb una alegria: que moltes de les coses que nosaltres dèiem, semblaven una utopia, i s'estan guanyant. Per exemple, en el dret dels homosexuals i el matrimoni gai, que aleshores ens deien que si estàvem sonats, la defensa dels drets de la dona, de la natura, dels animals i moltes més.  

"No crec que hi hagi ara més morts per violència masclista, però abans no es comptabilitzaven"

- Sí que deu recordar el nombre de dones assassinades per les seves parelles el darrer any.

- Crec que van ser 49, però pot variar en funció de diferents criteris.

- Creu que l'assassinat de Diana Quer serà una inflexió en aquest combat contra la violència masclista?

- La societat ja està molt conscienciada. No crec que hi hagi ara més morts que abans. El que passava és que no es comptabilitzaven, no es veia. Però avui dia se segueix, hi ha el delicte de violència de gènere. En el tema de Diana Quer el que hem d'evitar és que hi hagi massa morbositat. Sí que farà que se'n parli molt, però la societat ja està sensibilitzada, que és un dels èxits assolits. S'ha avençat molt en aquest tema perquè abans la violència a casa era un assumpte privat.

"El Barça ens torna a fer contents perquè l'alegria d'un culer és que el Barça vagi molt bé i el Madrid molt malament"

- Ha estat a la junta del Barça en els anys de Joan Laporta. Com veu el club?

- Home, ho estem guanyant tot! Anem primers a la Lliga, a setze punts del Madrid, anem bé. El Barça, que fa pocs mesos semblava afluixar, des del punt de vista del joc, ens torna a fer contents. I l'alegria d'un culer és que el Barça vagi bé i el Madrid molt malament. Pel que fa a pronunciaments de la junta, és evident que m'agradaria una actitud diferent. En la llista de Junts per Catalunya hi anava també un membre dimitit de la junta, el doctor Monés -per cert, una eminència de metge-, perquè l'1-O el Barça no va adoptar una actitud prou ferma. El Barça té una dimensió internacional espectacular i és molt important la posició que adopti.   

- Que li sembla que es facin fitxatges astronòmics com el de Coutinho?

- Home, ho trobo horrorós. Però no que ho faci el Barça, sinó que hàgim arribat a aquells nivells. Si ho fa un club, ho han de fer els altres.
 

Oranich, en un instant de la conversa. Foto: Josep M Montaner

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació