Literatura en català

Deu anys d'Adesiara, l'èxit inusual d'una editorial exquisida

El segell celebra l'efemèride amb dos grans títols de la literatura universal: "Els dimonis de Loudun", d’Aldous Huxley, i "L’última temptació de Crist", de Nikos Kazantzakis

per Esteve Plantada, 10 de gener de 2018 a les 14:18 |
Ernest Marcos, Jordi Raventós –editor d'Adesiara–, Dolors Udina i Sam Abrams | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
No és fàcil mantenir una editorial, i encara molt menys fer-ho durant deu anys, des dels marges de la gran indústria i amb un gust exquisit per grans obres i creadors. Des de les acaballes del 2007, aquesta ha estat la divisa d'Adesiara, una editorial comandada per Jordi Raventós –"hi poso l'ànima", diu–, que compleix una dècada de feina. I que ho fa amb l'aval dels lectors més exigents i amb un catàleg que es consolida al mateix temps que creix la nòmina d'autors (Francesco Petrarca, Daniel Dafoe, Apollinaire, Oscar Wilde, i també catalans descatalogats com Cèlia Suñol o Joaquim Miret) i la de traductors (Alba Dedeu, Feliu Formosa, Manuel Forcano o Xavier Pàmies, entre molts d'altres).

La primera dècada d'Adesiara es clou amb 125 títols publicats, en una història d'èxit inusual, lluny de l'èxit fet en base a xifres, a la quantitat de zeros o a la notorietat que donen els focus, sinó d'un èxit que es mesura pel pòsit que deixa en els lectors i per l'aportació que fa a les lletres d'un país. "Una de les idees que he tingut des de principi ha estat la d'obrir la porta als millors traductors de casa nostra, però també d'obrir-la a joves talents acabats de llicenciar", explica Raventós, satisfet de la feina feta. "Treballem de forma molt acurada: reviso tots els textos i deixem temps als traductors per escriure amb tranquil·litat".


L'aposta és un dels trets que expliquen l'essència de l'editorial, i també les darreres novetats, "dos grans noms de la literatura universal" que serveixen "per tancar un cicle". D'una banda, Els dimonis de Loudun, d’Aldous Huxley i traduït per Dolors Udina. De l'altra, L’última temptació de Crist, de Nikos Kazantzakis, traduït per Pau Sabaté, responsable també de L'enemic de la barba, de Julià L'Apòstata, i qui "es consagra amb aquest nou llibre", com subratlla l'editor. "Per a mi, això ja és un motiu de satisfacció, poder veure com es consoliden els joves". En aquest sentit, Raventós recorda molt especialment el cas d'Alba Dedeu, que li va proposar de traduir Emma malgrat tenir ja l'encàrrec fet. Una aposta que va sortir rodona.
 

Aldous Huxley Foto: Wikimedia Commons


Aldous Huxley i els dimonis del present
 

Un món feliç és l'obra que fa transcendir el talent d'Aldous Huxley arreu del món, però també va ser un gran contista, dramaturg, poeta, guionista i cronista de viatges. "Ens trobem davant d'un dels escriptors més importants del segle XX", ressalta Sam Abrams. Per primera vegada en català, Adesiara publica Els dimonis de Loudun (1952), un llibre "de realitats, d'un fet concret: de com rosteixen a la plaça pública un home a qui acusen de ser el pervertidor de tot un convent de monges". El punt de partida promet, amb un personatge "molt insòlit i estrafolari", que Huxley va agafar de diverses cròniques de l'època.

Tothom dona per suposat que Els dimonis de Loudun és un assaig històric i de reflexió, però hi ha una part on entra en escena un narrador que explica coses de la intimitat de les monges, sense documents que ho acreditin. Barrejant-hi biografia, història, ciència política, filosofia, teologia i ocultisme, l'obra és una de les primeres novel·les de ficció sobre un cas real, anys abans que ho fessin Truman Capote o Norman Mailer, i traça un magnífic paral·lelisme entre l'ara i l'ahir. "És molt adequat que la novel·la surti precisament ara. Al llibre, un dels grans dimonis és Richelieu, i el d'avui en dia es diria Trump, Rajoy, Putin o Maduro. És així com volia Huxley que es llegís l'obra: que sabéssim que els Hitlers i Mussolinis de l'època són els Trumps i Rajoys d'ara. I que l'única salvació per la humanitat és reconèixer aquesta identitat fonamental".
 
Dolors Udina s'ha encarregat de la traducció, en una tasca brillant i complexa, ja que l'original conté una barreja estils de diversos segles i és un text que fa molts meandres. En la traducció, l'obra queda com un text unificat, "fent possible que, com a lectors catalans, tinguem la mateixa experiència que els anglesos", destaca Abrams. Udina, al seu torn, assenyala que l'obra ofereix "moltes coses que són molt interessants històricament, com ara els fragments de religió i espiritualitat, on l'autor s'hi abona". Un dels moments més excepcionals del llibre, segons Udina, és quan rosteixen el personatge. "És molt líric. I és alta literatura".
 

Fotograma de «L'última temptació de Crist», de Martin Scorsese, que adapta l'obra de Nikos Kazantzakis


La vida de Jesús, entre l'humà i el diví

"El que fa tan excepcional L’última temptació de Crist, de Nikos Kazantzakis, és que reescriu els evangelis i ens proposa una biografia psicològica de Jesús", tal com explica Ernest Marcos, professor de filologia grega a la Universitat de Barcelona. Normalment, els autors han evitat aquesta visió del fill de Déu, amb una vida sempre relatada a través de testimonis. Aquí, però, l'autor dramatitza els elements per mostrar la lluita de Crist fins a l'última temptació, la felicitat de la vida normal. "A la creu, en un desmai, se li apareix un dimoni que el porta a fer una vida mundana durant 30 anys: té relacions amb Maria Magdalena, es casa amb Maria, la germana de Llàtzer, té una relació a tres bandes, té fills i treballa de fuster. Tot això per, en l'últim moment, ser capaç de dir que no i retornar a la creu".

A la novel·la, Jesús veu la seva divinitat com una trampa. "És la inseguretat en la pròpia identitat, cosa que distingeix aquesta d'altres obres, perquè ho aborda amb una temeritat inusitada. Veiem la lluita que va viure Crist fins a l'extrem", subratlla Marcos. La reescriptura de la història també afecta d'altres personatges, com la Verge Maria, "una mare amargada, que té un fill que li nega els plaers de la vida: nora, néts, la continuïtat i l'estabilitat". Els apòstols tampoc no en surten ben parats: "deixen Crist a l'estacada i es barallen pel seu lloc". Judes, però, capgira el tòpic de la tradició. "Deu necessitava algú que el traís. I el més fidel, l'únic que té la força suficient, és Judes. Per això, esdevé el més estimat per Crist". Una obra de lectura sostinguda, que genera debat. Marca de la casa d'una aposta editorial ben singular.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació