El capità de les victòries amargues entrega el timó

"La gent ens ha enviat un missatge: això no ho podrem fer sols". Artur Mas se n'havia anat a dormir tocat, la nit del 25 de novembre del 2012. Havia avançat les eleccions després de la irrupció del procés català al carrer, i aspirava a obtenir una majoria excepcional per comandar la nova etapa política. No se'n va sortir, i se'n lamentava el matí següent davant de l'òrgan de direcció més restringit de CiU. L'escena, decorada amb tocs d'incredulitat i de certa tristor, defineix la trajectòria de Mas: sempre va sortir guanyador de les urnes, es va imposar en -quasi- totes les negociacions, però el regust que li quedava acostumava a tenir un sabor amarg. Massa, per al seu gust.

Alumne de l'Aula, home cartesià, acostumat a parlar a un volum baix, del dirigent nacionalista va plegar ahir de l'últim càrrec en actiu que li quedava: la presidència del PDECat. Feia mesos que ho meditava, segons assenyalen cinc veus del partit a NacióDigital. "No acabàvem de trobar el moment", sosté un membre de la direcció. "A l'agost ja ho tenia tot perfilat amb la Marta Pascal, només calia fer-ho públic", destaquen a la sala de màquines. "Fins i tot s'havia decidit explicar-ho en un esmorzar de Tribuna Catalunya", manté un exconseller que va asseure's amb ell durant dues legislatures. Al final, superat el 21-D, Mas i Pascal van convenir que aquesta setmana -prèvia a la constitució del Parlament i a la sentència del cas Palau- era la millor.

La decisió final es va prendre diumenge. Dilluns es va reunir el comitè nacional del PDECat per primera vegada en tot l'any, i allà ja hi va deixar anar unes paraules de comiat subtil: "Si per eixamplar la base cal fer renúncies, no seré jo qui se'n desmarqui". "El partit ja no el necessita, i encara menys després de veure que hi ha hagut un bon resultat electoral", sosté un dirigent del partit. "La maquinària funciona", mantenen a l'entorn de Pascal i David Bonvehí, màxims dirigents executius de la formació. Mas era ja una figura més simbòlica que útil, i havia disminuït molt la presència pública.

Entre bambolines seguia sent influent -forma part de totes les reunions en les quals es decideix suspendre la declaració de la independència, el 10 d'octubre- i seguia mantenint autoritat moral. "Però ell ja és d'una altra generació, i cada vegada tenia menys ascendència interna", manté un alt dirigent local. Serà la primera vegada en almenys dues dècades que no forma part de cap negociació com la que s'està teixint aquests dies per la nova legislatura. "I mira que les negociacions eren el seu fort, només la CUP el va tombar", rememora un membre del seu entorn governamental.

Del pujolisme a liderar el procés

Mas sempre serà recordat com el president que buscava l'encaix amb l'Estat a través del pacte fiscal, una proposta que va negociar amb Mariano Rajoy en un munt de reunions discretes que no van prosperar. En paral·lel, l'expresident de la Generalitat calibrava el gir sobiranista de Convergència, concretat en un congrés a Reus on es va posar rumb a l'anomenat "estat propi". En privat, Mas assenyalava que estava disposat a anar a la presó "per impulsar la Hisenda pròpia".

La seva trajectòria l'ha dut a ser inhabilitat pel 9-N -la principal medalla de la seva carrera política-, a ser investigat pel Tribunal de Comptes per la mateixa jornada de participació i a ser imputat pel Tribunal Suprem en relació a l'estratègia de l'independentisme per celebrar l'1-O.

Què hauria passat si ell hagués estat l'habitant de la Generalitat en els últims dos anys? Com hauria anat el país si no hagués cedit, fa exactament dos anys, el testimoni a Carles Puigdemont? La resposta no la coneix ningú, però un exconseller li retreu una sèrie d'errors que han condicionat el desenvolupament del procés. El relat que fa és el següent: "Primer es va equivocar avançant les eleccions del 2012, en les quals CiU va perdre dotze escons. Després, ja superat el 27-S, no va encertar amb la declaració de sobirania que li exigia la CUP. L'error final és cedir davant dels anticapitalistes: hauria estat millor tornar a les urnes". No és l'únic exconseller que ho pensa.

Fill del pujolisme, encarregat de pujar al poder al costat d'un "pinyol" -David Madí, Oriol Pujol Ferrusola, Francesc Homs i Germà Gordó- distanciat des de fa anys, Mas emprendrà ara una nova etapa marcada pel que surti de la sentència del Palau i pel futur judicial de les causes relacionades amb el procés. L'edat li ha fet trobar espais més enllà d'una política que li ocupava tota la jornada laboral, i no és estrany veure'l passejant les nétes prop de casa, acompanyat de la dona. Al seu despatx del Palau Robert, des del qual veu la confluència del Passeig de Gràcia i la Diagonal, hi guarda una rèplica del decret de convocatòria del 9-N al costat de fotos familiars.

Mas deixa la primera fila després d'una campanya, la de Junts per Catalunya, en la qual no ha tingut cap intervenció en mítings grans. "El PDECat no es presenta a les eleccions", recalcaven a l'equip de campanya. L'expresident no ho portava bé, perquè amb els anys havia desenvolupat un gust per als pavellons. S'hi trobava més còmode que en els despatxos de l'establishment que, des del gir sobiranista, li han anat tancant progressivament les portes. El que li pesarà més, malgrat això, serà haver guanyat cinc eleccions -2003, 2006, 2010, 2012 i 2015- i haver estat només cinc anys a Palau.