07
de gener
del
2018
Actualitzat
el
08
de gener
a les
14:25h
El món encara un 2018 que serà ple d'incerteses. De les feixugues negociacions del Brexit –que semblen, per ara, encarrilades- a la crisi permanent que acompanya l'administració Trump, el conflicte de l'Orient Mitjà, ara agreujat per la decisió de Washington de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem, les protestes a l'Iran, el poder de la Xina o la situació a la península coreana, dibuixen un escenari global amb molts punts calents.
El 2018 conformarà també una nova correlació de forces polítiques a l'Amèrica Llatina, amb eleccions crucials a països com el Brasil, Mèxic i Veneçuela. A Europa, els italians votaran el maig vinent, en un procés que serà un termòmetre de la temperatura del projecte europeu en una UE on París i Berlín s'aboquen a preservar el seu pes en el lideratge internacional.
1. Cap a un Brexit soft
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i la primera ministra britànica, Theresa May, van anunciar el 12 de desembre passat un principi d'acord sobre les condicions del Brexit, acord que es farà efectiu l'octubre vinent. L'entesa ha suposat que el procés del Brexit hagi entrat en una via de negociació més serena i que s'estigui consolidant un "soft Brexit". Una May encerclada per les divisions internes en el Partit Conservador i després d'unes eleccions on va guanyar per la mínima, ha hagut de rebaixar el to envers Brussel·les.
A grans trets, Londres s'ha compromès a pagar una factura que oscil·larà entre els 40.000 i els 60.000 milions d'euros per satisfer els compromisos pressupostaris amb la UE, així com a assegurar que la frontera amb Irlanda és cosa del passat, espantant així el fantasma d'un retorn als anys de plom a l'Ulster. May també ha garantit els drets dels ciutadans de la Unió al Regne Unit.
2. El lideratge de la UE, sota pressió i mirant Itàlia
L'apaivagament de la tensió pel Brexit no treu pressió al lideratge de la UE. L'eix Berlín-París haurà de reforçar-se si vol que Europa continuï sent un actor destacat en el món. Emmanuel Macron, a França, i Angela Merkel a Alemanya, han de respondre a les expectatives. Macron, arribat a l'Elisi a la primavera, veu qüestionada la seva política d'ajust liberal. A Berlín, Merkel va guanyar el setembre, però el seu partit, la CDU, ha perdut sòl i ha de tancar un acord de govern, tot indica que altre cop amb els socialdemòcrates de l'SPD. El projecte europeu no desferma passions i continua vivint amb l'ai al cor. Nova cita important de les urnes: Itàlia, 20 de maig, amb el populista Beppe Grillo partint com a favorit.
A Europa, el 2017 va començar amb una derrota de l'extrema dreta a Holanda, però s'acomiada amb el xenòfob FPO (Partit de la Llibertat) entrant en el govern austríac, que encapçala el democristià conservador Sebastian Kurz. El nazisme va tenir el seu bressol a Àustria –on va néixer Hitler- i és des de Viena que arriben ara males notícies. Malgrat tot, el cicle electoral de l'any que se'n va ha dibuixat també un sostre per a les formacions ultres, que es va evidenciar a les eleccions franceses.
3. El poder omnímode de Putin
Les relacions entre Moscou i la UE i els Estats units continuaran sent un element de tensió. El que sembla que no trontolla al seu país, però, és el poder personal de Vladimir Putin. El president rus afronta unes eleccions presidencials el mes de març que té pràcticament guanyades. De ser reelegit, estarà al Kremlin sis anys més, fins al 2024. D'aquesta manera, Putin coronarà una era que va començar el 1999, quan va succeir Boris Ieltsin. Des d'aquell moment, com a president o com a primer ministre, ha regnat sense oposició, al capdavant d'un sistema autoritari, i retornant a Rússia al centre de l'escaquer mundial. Pragmàtic i implacable, quan va anunciar la seva candidatura, va treure rellevància a les sancions econòmiques contra Rússia, atribuint els mals de l'economia del seu país a factors aliens, com la caiguda del preu del petroli.
4. Israel-Palestina, més tensió amb Trump
La decisió de l'administració Trump, el desembre passat, de traslladar l'ambaixada dels EUA a Israel de Tel Aviv a Jerusalem ha enrarit encara més el clima polític a l'Orient Mitjà. Només el govern de Beniamin Netanyahu va aplaudir la decisió, que va desfermar una onada de protestes a tot el món musulmà, i va incendiar Palestina. Fins i tot països aliats de Washington, com l'Egipte del general al-Sisi o l'Aràbia Saudita del rei Salman, van criticar la mesura, que el monarca saudita va qualificar de "provocació". Jerusalem és considerada la tercera capital islàmica després de la Meca i Medina, i pel poble palestí és la capital de la seva terra. També en el conflicte àrab-israelià, Trump ha fet de piròman.
5.-Desgel a la península de Corea?
Malgrat l'intercanvi de missatges provocatius entre el president nord-americà i el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, alguna cosa s'està movent a la península coreana. El discurs de cap d'any de Kim, mostrant algun gest d'apropament a Seül, com la possible participació del seu país en els Jocs Olímpics d'Hivern de Corea del Sud, han estat vistos positivament per la comunitat internacional. Un factor nou s'ha produït els darrers mesos: la victòria del progressista Moon Jae-in a les eleccions sud-coreanes. Es tracta d'un dirigent progressista que vol refer ponts amb Corea del Nord i baixar la tensió.
6. L'Iran: nova prova per al règim xiïta
El foc de les protestes s'ha tornat a encendre a l'Iran dels aiatol·làs. El règim xiïta afronta una revolta popular, arran de l'increment dels preus de primera necessitat. A diferència de la que es va produir el 2009 (amb el suport de les classes mitjanes que reclamaven una democratització), aquesta no sembla tenir un lideratge clar i sorgeix del país profund, molt ferit per la situació econòmica. Les protestes, que ja han provocat més de vint morts, qüestionen el poder religiós, encarnat pel guia suprem, Ali Khamenei, però també les reformes insuficients del president reformista Rohani. A la regió, Tel Aviv i Riad, enemics de Teheran, observen.
7. L'Amèrica Llatina, pendent del Brasil
Aquest 2018 serà crucial per veure com es decanta políticament Amèrica Llatina. Diversos països celebren eleccions determinants: el 27 de maig, Colòmbia votarà amb l'acord de pau amb les FARC com a gran tema. L'1 de juliol, els mexicans decidiran si el PRI continua en el poder, i a l'octubre, el veneçolà Nicolás Maduro es jugarà la reelecció. Però de totes les batalles electorals, la brasilera -també a l'octubre- serà decisiva. Lula da Silva aspira a tornar al poder liderant el Partit dels Treballadors, però ha de superar un seguit d'obstacles judicials que volen torpedinar, amb l'alè de la dreta política, el seu retorn. Entremig, sortirà d'escena un nom mític: Raúl Castro abandonarà la presidència de Cuba a l'abril.
8. Pequín reforça el seu lideratge internacional
La Xina està reforçant la seva presència en països del sud-est asiàtic fins ara del tot alineats amb els EUA, com Tailàndia o Filipines. La política exterior de Pequín ha mostrat un perfil alt, amb voluntat d'intervenir com a mediadora entre l'Afganistan i el Pakistan, o de subratllar l'aposta per l'obertura de mercats mentre els EUA apunten més aïllacionisme. En clau interna, el 19è congrés del Partit Comunista celebrat la tardor passada, va consagrar el lideratge del president Xi Jinping, que advoca per reforçar ideològicament el sistema, amb més referències, potser retòriques, al socialisme, i a un major control del partit sobre la societat, en aquest cas gens retòric.
9. L'amenaça terrorista amb el Sahel de fons
La regió del Sahel, entre el Magrib i l'Àfrica subsahariana, s'ha convertit en un focus de conflicte i un territori on brolla l'amenaça gihadista, que té en l'Al-Qaeda del Magrib o Boko Haram les seves organitzacions més actives. El Sahel, una de les regions més pobres del planeta, és camp de guerra amb una presència creixent de forces militars. A les de l'anomenat G-5 format pels països de la zona (Mauritània, Mali, Níger, Txad i Burkina Faso), auspiciat per la UE i l'Organització per a la Unitat Africana, s'han d'afegir les de les Nacions Unides i la intervenció militar francesa (els prop de 3.000 soldats de l'operació Barkhane enviats el 2014). Però, mentrestant, el desenvolupament econòmic del Sahel encara espera la seva hora.
10. La consolidació o no de Trump
La polarització política continuarà als Estats Units, on Donald Trump afronta un any difícil, amb uns índexs de popularitat molt baixos. El 3 de febrer es produirà el relleu a la Reserva Federal: la demòcrata Janet Yellen deixa el càrrec per ser substituïda pel republicà Jerome Powell i caldrà veure l'efecte que això pot tenir en l'economia. La reforma fiscal aprovada pels republicans al Congrés -amb rebaixes d'impostos pels més rics- han delatat fins on arriba el populisme de Trump. El 6 de novembre hi ha eleccions legislatives, que es presenten complicades després que els demòcrates hagin dit adéu al 2017 amb victòries importants a Virgínia i a Alabama.
El 2018 conformarà també una nova correlació de forces polítiques a l'Amèrica Llatina, amb eleccions crucials a països com el Brasil, Mèxic i Veneçuela. A Europa, els italians votaran el maig vinent, en un procés que serà un termòmetre de la temperatura del projecte europeu en una UE on París i Berlín s'aboquen a preservar el seu pes en el lideratge internacional.
1. Cap a un Brexit soft
El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i la primera ministra britànica, Theresa May, van anunciar el 12 de desembre passat un principi d'acord sobre les condicions del Brexit, acord que es farà efectiu l'octubre vinent. L'entesa ha suposat que el procés del Brexit hagi entrat en una via de negociació més serena i que s'estigui consolidant un "soft Brexit". Una May encerclada per les divisions internes en el Partit Conservador i després d'unes eleccions on va guanyar per la mínima, ha hagut de rebaixar el to envers Brussel·les.
El president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, i la primera ministra britànica, Theresa May, a Brussel·les. Foto: Europa Press
A grans trets, Londres s'ha compromès a pagar una factura que oscil·larà entre els 40.000 i els 60.000 milions d'euros per satisfer els compromisos pressupostaris amb la UE, així com a assegurar que la frontera amb Irlanda és cosa del passat, espantant així el fantasma d'un retorn als anys de plom a l'Ulster. May també ha garantit els drets dels ciutadans de la Unió al Regne Unit.
2. El lideratge de la UE, sota pressió i mirant Itàlia
L'apaivagament de la tensió pel Brexit no treu pressió al lideratge de la UE. L'eix Berlín-París haurà de reforçar-se si vol que Europa continuï sent un actor destacat en el món. Emmanuel Macron, a França, i Angela Merkel a Alemanya, han de respondre a les expectatives. Macron, arribat a l'Elisi a la primavera, veu qüestionada la seva política d'ajust liberal. A Berlín, Merkel va guanyar el setembre, però el seu partit, la CDU, ha perdut sòl i ha de tancar un acord de govern, tot indica que altre cop amb els socialdemòcrates de l'SPD. El projecte europeu no desferma passions i continua vivint amb l'ai al cor. Nova cita important de les urnes: Itàlia, 20 de maig, amb el populista Beppe Grillo partint com a favorit.
A Europa, el 2017 va començar amb una derrota de l'extrema dreta a Holanda, però s'acomiada amb el xenòfob FPO (Partit de la Llibertat) entrant en el govern austríac, que encapçala el democristià conservador Sebastian Kurz. El nazisme va tenir el seu bressol a Àustria –on va néixer Hitler- i és des de Viena que arriben ara males notícies. Malgrat tot, el cicle electoral de l'any que se'n va ha dibuixat també un sostre per a les formacions ultres, que es va evidenciar a les eleccions franceses.
3. El poder omnímode de Putin
Les relacions entre Moscou i la UE i els Estats units continuaran sent un element de tensió. El que sembla que no trontolla al seu país, però, és el poder personal de Vladimir Putin. El president rus afronta unes eleccions presidencials el mes de març que té pràcticament guanyades. De ser reelegit, estarà al Kremlin sis anys més, fins al 2024. D'aquesta manera, Putin coronarà una era que va començar el 1999, quan va succeir Boris Ieltsin. Des d'aquell moment, com a president o com a primer ministre, ha regnat sense oposició, al capdavant d'un sistema autoritari, i retornant a Rússia al centre de l'escaquer mundial. Pragmàtic i implacable, quan va anunciar la seva candidatura, va treure rellevància a les sancions econòmiques contra Rússia, atribuint els mals de l'economia del seu país a factors aliens, com la caiguda del preu del petroli.
La decisió de Washington de traslladar l'ambaixada a Jerusalem ha escalfat la regió. Foto: Europa Press
4. Israel-Palestina, més tensió amb Trump
La decisió de l'administració Trump, el desembre passat, de traslladar l'ambaixada dels EUA a Israel de Tel Aviv a Jerusalem ha enrarit encara més el clima polític a l'Orient Mitjà. Només el govern de Beniamin Netanyahu va aplaudir la decisió, que va desfermar una onada de protestes a tot el món musulmà, i va incendiar Palestina. Fins i tot països aliats de Washington, com l'Egipte del general al-Sisi o l'Aràbia Saudita del rei Salman, van criticar la mesura, que el monarca saudita va qualificar de "provocació". Jerusalem és considerada la tercera capital islàmica després de la Meca i Medina, i pel poble palestí és la capital de la seva terra. També en el conflicte àrab-israelià, Trump ha fet de piròman.
5.-Desgel a la península de Corea?
Malgrat l'intercanvi de missatges provocatius entre el president nord-americà i el líder de Corea del Nord, Kim Jong-un, alguna cosa s'està movent a la península coreana. El discurs de cap d'any de Kim, mostrant algun gest d'apropament a Seül, com la possible participació del seu país en els Jocs Olímpics d'Hivern de Corea del Sud, han estat vistos positivament per la comunitat internacional. Un factor nou s'ha produït els darrers mesos: la victòria del progressista Moon Jae-in a les eleccions sud-coreanes. Es tracta d'un dirigent progressista que vol refer ponts amb Corea del Nord i baixar la tensió.
Les protestes tornen a l'Iran. Foto: Reuters/Social Media
6. L'Iran: nova prova per al règim xiïta
El foc de les protestes s'ha tornat a encendre a l'Iran dels aiatol·làs. El règim xiïta afronta una revolta popular, arran de l'increment dels preus de primera necessitat. A diferència de la que es va produir el 2009 (amb el suport de les classes mitjanes que reclamaven una democratització), aquesta no sembla tenir un lideratge clar i sorgeix del país profund, molt ferit per la situació econòmica. Les protestes, que ja han provocat més de vint morts, qüestionen el poder religiós, encarnat pel guia suprem, Ali Khamenei, però també les reformes insuficients del president reformista Rohani. A la regió, Tel Aviv i Riad, enemics de Teheran, observen.
L'expresident del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva. Foto: Flickr
7. L'Amèrica Llatina, pendent del Brasil
Aquest 2018 serà crucial per veure com es decanta políticament Amèrica Llatina. Diversos països celebren eleccions determinants: el 27 de maig, Colòmbia votarà amb l'acord de pau amb les FARC com a gran tema. L'1 de juliol, els mexicans decidiran si el PRI continua en el poder, i a l'octubre, el veneçolà Nicolás Maduro es jugarà la reelecció. Però de totes les batalles electorals, la brasilera -també a l'octubre- serà decisiva. Lula da Silva aspira a tornar al poder liderant el Partit dels Treballadors, però ha de superar un seguit d'obstacles judicials que volen torpedinar, amb l'alè de la dreta política, el seu retorn. Entremig, sortirà d'escena un nom mític: Raúl Castro abandonarà la presidència de Cuba a l'abril.
Un moment del 19è congrés del Partit Comunista Xinès. Foto: Reuters/Thomas Peter
8. Pequín reforça el seu lideratge internacional
La Xina està reforçant la seva presència en països del sud-est asiàtic fins ara del tot alineats amb els EUA, com Tailàndia o Filipines. La política exterior de Pequín ha mostrat un perfil alt, amb voluntat d'intervenir com a mediadora entre l'Afganistan i el Pakistan, o de subratllar l'aposta per l'obertura de mercats mentre els EUA apunten més aïllacionisme. En clau interna, el 19è congrés del Partit Comunista celebrat la tardor passada, va consagrar el lideratge del president Xi Jinping, que advoca per reforçar ideològicament el sistema, amb més referències, potser retòriques, al socialisme, i a un major control del partit sobre la societat, en aquest cas gens retòric.
9. L'amenaça terrorista amb el Sahel de fons
La regió del Sahel, entre el Magrib i l'Àfrica subsahariana, s'ha convertit en un focus de conflicte i un territori on brolla l'amenaça gihadista, que té en l'Al-Qaeda del Magrib o Boko Haram les seves organitzacions més actives. El Sahel, una de les regions més pobres del planeta, és camp de guerra amb una presència creixent de forces militars. A les de l'anomenat G-5 format pels països de la zona (Mauritània, Mali, Níger, Txad i Burkina Faso), auspiciat per la UE i l'Organització per a la Unitat Africana, s'han d'afegir les de les Nacions Unides i la intervenció militar francesa (els prop de 3.000 soldats de l'operació Barkhane enviats el 2014). Però, mentrestant, el desenvolupament econòmic del Sahel encara espera la seva hora.
10. La consolidació o no de Trump
La polarització política continuarà als Estats Units, on Donald Trump afronta un any difícil, amb uns índexs de popularitat molt baixos. El 3 de febrer es produirà el relleu a la Reserva Federal: la demòcrata Janet Yellen deixa el càrrec per ser substituïda pel republicà Jerome Powell i caldrà veure l'efecte que això pot tenir en l'economia. La reforma fiscal aprovada pels republicans al Congrés -amb rebaixes d'impostos pels més rics- han delatat fins on arriba el populisme de Trump. El 6 de novembre hi ha eleccions legislatives, que es presenten complicades després que els demòcrates hagin dit adéu al 2017 amb victòries importants a Virgínia i a Alabama.