Un any de bestiari escènic: l'ànec, el cavall, la gossa, el camaleó i la gran pantera

Recordaré el 2017 escènic com un any d’alerta per la davallada de públic als teatres,fins el punt que a Barcelona diferents sales han fet accions comunicatives conjuntes. Ara bé, el fenomen no ha estat, ni de lluny, exclusiu de la capital. El motiu atribuït repetidament, tant per agents del sector com per la majoria de mitjans, ha estat el context polític incert, que hauria provocat ensopiment en els hàbits culturals. És certament una evidència, però caldria afegir complexitat al discurs i multiplicar-ne les causes de cara a un futur que sembla poc optimista. I no parlo de manca de talent artístic, en absolut, sinó d’un context tan precari que, de no fer un tomb, sembla impossible que pugui reeixir. Si no es treballa des de la implantació de polítiques culturals públiques reals, llegiu augment de pressupost urgent i com a primer pas, el fracàs pot ser rotund. Aquest 2017 també caldrà recordar-lo perquè les dones escèniques han alçat la veu per reclamar presència i paritat en un ofici que els és propi. Prenguin nota les institucions, que s’han de comprometre d’entrada a fer aplicar la legislació vigent sobre gènere, exigint-ho especialment a aquells equipaments i esdeveniments (fires, festivals) que reben finançament públic.

És hora ja d’escollir les estrenes de l’any que perduraran en la nostra memòria teatral. L’espectacle colossal d’aquest 2017 és L’ànec salvatge d’Ibsen dirigit per Julio Manrique i per primer cop en català. Dinamita íntima per a l’ànima que el noruec serveix a través del seu concepte “mentida vital”. Adaptació respectuosa, posada en escena d’aquelles que cada element té pes específic i interpretacions meravelloses, on sobresurt el descobriment d’Elena Tarrats i el duel duríssim entre Pablo Derqui i Ivan Benet. El primer Ibsen de Manrique és una maquinària perfecta. També recordarem el debut d’Oriol Broggi dirigint una peça de Federico García Lorca. Bodas de Sangre va capgirar de nou l’espai de la Biblioteca en una proposta estètica de pocs elements i una icona poderosa, el cavall Juguetón. La veritable protagonista, però,  és la Paraula, sobretot en femení pels magnífics treballs de Nora Navas i Clara Segura.

Femení, singular i autèntic és Perra de nadie, del Sismògraf al Grec i La Seca Espai Brossa, el darrer espectacle de Marta Carrasco. Darrer perquè la ballarina i coreògrafa posa el punt i final com a intèrpret. Res més lluny del comiat nostàlgic. Tota l’emoció lliure de la dama de la dansa-teatre catalana s’encarna en Lili, aquesta perra que sintetitza la Violeta d’Aiguardent, la inoblidable Camille Claudel de Blanc d’Ombra i aporta traces de Ga-gà i altres espectacles. Colofó de la trajectòria d’una artista que ha unit com ningú bellesa i fragilitat des de la racionalitat i l’estomac.

La productora Sixto Paz va néixer el 2013 amb la intenció “d’arribar per quedar-se” i quatre anys més tard són garantia de compromís amb l’espectador, fixeu-vos en la seva lliga. Han tingut un 2017 intens: al gener presentaven Història a l’Espai Lliure, un text de Jan Vilanova Claudín estrenat l’any anterior. El febrer arribà a Barcelona Dybbuk després d’haver-se estrenat al Temporada Alta. L’espectacle dirigit per Pau Roca juga amb la realitat i la ficció, amb quina vida tenim i la que voldríem. Pocs elements escènics per potenciar un personatge real, l’escriptor Romain Gary, el camaleó impecable a mans de Víctor Pi. El pas següent, Tender napalm del britànic Philip Ridley, es va estrenar al Grec i ha fet el desembre a la Beckett. Text dolorós que trenca convencions gràcies al llenguatge del circ amb la complicitat de la companyia PSiRC. Història d’amor que parteix d’una pèrdua, cicle que s’obre i es tanca des del dolor.

Crec que l’univers escènic encara no és conscient del buit que ha deixat el mestre Carles Santos després de baixar la tapa del piano. Òrfena de referent artístic acabo l’any amb el record inesborrable de la gran pantera. I un desig: salut i bons espectacles per al 2018!