Procés català: anàlisi

Entre 66 i 78 diputats: els condicionants dels tres possibles acords de Govern sobiranista

Totes les negociacions passen per integrar JxCat i ERC a l'executiu, però les dues formacions poden veure potencialitats en l'intent de sumar-hi també la CUP o, fins i tot, els "comuns"

per Marc Sanjaume, 2 de gener de 2018 a les 12:40 |
Conversa entre Rovira, Domènech, Turull i Riera, abans del debat electoral a TV3. | ACN
Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de gener de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La reunió de la diputació permanent del Parlament va servir per tancar la legislatura passada, estroncada per l'aplicació de l'article 155, però també per iniciar contactes de cara a la formació del Govern. Malgrat les crítiques populars, tot apunta que la fins ara cap de l'oposició, Inés Arrimadas, haurà de cedir la iniciativa a les forces independentistes a l'hora per conformar l'executiu, ja que aquestes disposen, a priori, de la majoria absoluta de la cambra.

Catalunya és terra de coalicions (ho explica Josep Maria Reniu aquí). De fet, tots els Governs de la Generalitat ho han estat excepte els darrers mesos de la legislatura 2012-2015, quan Unió va abandonar el gabinet presidit per Artur Mas, el juny del 2015, i aleshores l'executiu català va ser excepcionalment monocolor. Ara bé, la majoria de governs han estat de coalició preelectoral: és el cas de les candidatures de CDC i Unió durant l'era CiU, però també del govern de Carles Puigdemont, amb una candidatura singular, Junts pel Sí, que ha equivalgut a una coalició de govern entre PDECat i ERC.


En la resta de casos, han estat coalicions postelectorals les que han format govern amb diversos tipus d'acords: l'entrada de Joan Hortalà al segon executiu de Jordi Pujol el 1984 formant una coalició sobredimensionada (CiU ja tenia majoria absoluta) i els dos tripartits, amb el Pacte del Tinell del 2003 i l'acord d'Entesa Nacional pel Progrés del 2006.

Majories precàries

Sovint, les coalicions governants no han disposat d'una majoria parlamentària sòlida (vegeu el següent gràfic). De fet, des del 2010, les tres últimes legislatures han donat lloc a coalicions de govern minoritàries. El president Artur Mas, amb un executiu CDC-Unió, va trobar l'estabilitat el 2012 amb el suport parlamentari d'ERC mitjançant l'"Acord per a la transició nacional i per garantir l'estabilitat parlamentària del Govern de Catalunya" (anomenat "Pacte per la Llibertat"), el qual garantia la convocatòria d'una consulta sobre la independència.

La coalició preelectoral de Junts pel Sí ho va tenir més complicat amb la CUP el 2015, de qui en va arrencar un acord d'investidura proposant la figura de Carles Puigdemont com a president. Tot i això, el cap de l'executiu no va poder garantir-ne l'estabilitat i es va haver d'enfrontar a una moció de confiança, que va superar amb l'anunci del referèndum de l'1 d'octubre, després que la CUP li tombés els pressupostos el setembre del 2016.

 
NOMBRE DE DIPUTATS DELS PARTITS QUE INTEGREN CADA GOVERN
 
Gairebé com en una relació de parella, una de les claus de qualsevol coalició és la comunicació entre els seus membres. Jordi Matas i Joan Ridao (aquí) han descrit una sèrie d'elements imprescindibles per fer funcionar un pacte de coalició, com són un programa de govern, protocols d'actuació, comunicació entre l'executiu i el suport legislatiu, o la compatibilització de l'acció de govern comuna amb el perfil propi de cada partit, així com uns mecanismes plurals de presa de decisions.

Així, doncs, les negociacions per a la formació de coalicions solen incloure la redacció d'aquests elements. Els partits acostumen a calcular, òbviament, quin rèdit en poden treure i quina necessitat tenen d'ampliar la legitimitat de l'executiu incorporant nous socis. En aquests càlculs se sol complir la llei de Gamson (proposada pel professor nord-americà William Gamson, el 1961), que diu que les carteres de cada partit en un govern de coalició solen coincidir amb el respectiu pes parlamentari (vegeu el següent gràfic).
 
DISTRIBUCIÓ DELS CONSELLERS DE CADA GOVERN PER PARTITS

 
En tot cas, si fem un cop d'ull a la dades (vegeu el següent gràfic), observem que, en el cas català, Unió estava sistemàticament sobrerepresentada als governs de CiU en relació al seu pes parlamentari, mentre que ERC va estar sobrepresentada al govern del president José Montilla en detriment del PSC.
 
DIFERÈNCIA ENTRE CONSELLERS I DIPUTATS DE CADA PARTIT EN ELS GOVERNS (EN PERCENTATGE DE DIFERÈNCIA)

 
A la pràctica, la formació i el funcionament de coalicions conté elements difícils de calcular. Les relacions personals, sobretot si els actors polítics repeteixen lloc i escenari, hi solen jugar un paper important. A més a més, les experiències prèvies d'acords entre formacions (juntament amb possibles pactes a altres nivells) condicionen força les possibilitats de signar nous acords de govern postelectorals (vegeu Ridao i Matas).

Dos exemples antitètics podrien ser l'entrada d’ERC a l'executiu format el 1984, promoguda pel president Pujol com un gest d'agraïment a la formació republicana pel suport rebut a la investidura de la primera legislatura sota el lideratge d'Heribert Barrera. L'antítesi la trobaríem en l'expulsió d'ERC del govern Maragall, el 2006, arran del rebuig a l'Estatut retallat, que comportaria passar d'una coalició majoritària a una de minoritària, però també un canvi de lideratges polítics.

Les relacions entre les forces independentistes

Si anem al cas que ens ocupa, la campanya electoral ha evidenciat crítiques creuades entre els antics membres de la coalició preelectoral de Junts pel Sí que ni el context advers ha pogut eliminar del tot. D'altra banda, des la breu experiència del 1984 i fins el 2016, l'espai polític de CDC i ERC no havien governat mai conjuntament i ara ja disposen d'experiència prèvia (2016-2017). Tot i això, queda per definir la relació real entre el PDECat i la candidatura de Junts per Catalunya (quin paper jugarà el partit i la candidatura en una eventual negociació per formar Govern?).

Finalment, pel que fa la CUP, tant el PDECat com ERC han tastat la duresa de les negociacions parlamentàries a la recerca d'estabilitat i la formació anticapitalista ha jugat fort amb un pes parlamentari que ara es veu molt reduït i menys rellevant aritmèticament (tot i que els republicans reclamen que aquest cop entrin a l'executiu, i la CUP es mostra predisposada a negociar-ho).

Tres possibles escenaris

L'anàlisi esbossada més amunt ens permet dibuixar tres possibles escenaris per a la formació de govern. Òbviament, es tracta de teoritzacions, ja que la situació dels candidats a la presidència de Junts per Catalunya i ERC (i de diversos diputats) inclou elements imponderables ara mateix que estan marcant l'inici de les converses.

El primer escenari passa per restablir el Govern i tornar a investir el president Puigdemont. L'executiu anterior tindria ara, més enllà de l'escull de la presidència, com a mínim dues característiques diferents. Primer, que es tractaria d'una coalició postelectoral i, per tant, requeriria de mecanismes nous, potser més sofisticats que els anteriors, per assegurar-ne l'estabilitat.

Per tant, caldria incloure una proposta d'acord similar a algunes iniciatives vistes en campanya, però també òrgans de decisió públics i privats. Segon, el pes dels membres de coalició seria diferent: Junts per Catalunya disposa de 34 escons i ERC té 32 diputats. El Govern tornaria a ser una coalició minoritària, tot i que, a només 2 diputats de la majoria absoluta i sense una oposició homogènia, es podria considerar com a més estable que l'anterior.

Sumar-hi la CUP o els "comuns"

El segon escenari seria una coalició majoritària. La recerca de més legitimitat podria dur als actors polítics independentistes a formar una coalició majoritària (Junts per Catalunya, ERC i CUP o Catalunya en Comú). L'escull principal d'una coalició d'aquesta naturalesa seria l'acord de govern. La CUP ja ha anunciat en campanya que la seva política passa per la unilateralitat i ja s'ha vist com ha rebutjat votar favorablement a impugnar l'article 155 al Tribunal Constitucional en la diputació del Parlament. D'altra banda, un acord d'aquest tipus permetria traslladar al Consell de Govern, o als òrgans pertinents les dissensions dins del bloc independentista i donar més solidesa a l'activitat parlamentària.

Pel que fa Catalunya en Comú, Xavier Domènech ja va anunciar en campanya que no estava disposat a governar amb l'espai polític hereu de CDC. No obstant, la posició allunyada de la unilateralitat de Catalunya en Comú i més propera a la idea del dret a decidir podria encaixar amb un canvi tàctic de l'independentisme per mirar de trencar la política de blocs. L'acord obriria un flanc parlamentari a la crítica independentista de la CUP que podria deixar un sector de l'independentisme orfe de govern, però també oportunitats en política municipal, especialment a l'Ajuntament de Barcelona, on Ada Colau podria recuperar l'estabilitat en una mena d'intercanvi de suports multi-nivell.

Tot el sobiranisme a l'executiu

Finalment, la tercera opció seria una coalició sobredimensionada, és a dir, un govern ampli amb Junts per Catalunya i ERC, però també la CUP i Catalunya en Comú. El "quatripartit" disposaria de 78 diputats i es convertiria en l'executiu més sòlid de la història autonòmica de Catalunya. Ara bé, la seva estabilitat podria quedar compromesa per la distància ideològica dels socis.

La dificultat per acordar un programa de govern per les raons esmentades més amunt fa que la viabilitat d'aquest escenari depengui en gran mesura de l'habilitat dels actors polítics per fer-la efectiva. A més a més, els beneficis electorals a llarg termini (especialment per a la CUP i Catalunya en Comú) podrien ser percebuts com a negatius i ja hem vist que això és un element clau per a la formació de governs de coalició. 

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació