25
de desembre
del
2017
Actualitzat
el
26
de desembre
a les
20:47h
La CUP no és un partit convencional. Els anticapitalistes sempre ho han assumit i n'han fet bandera, tant a nivell polític com organitzatiu. Aquests van néixer com a projecte polític el 2009, sorgits de l'àmbit municipal i dins del marc d'uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals. A la motxilla, tot un conjunt de conceptes teòrics i ideals i, en molts dels casos, poc realistes a curt termini, que configuren una candidatura encotillada i amb un votant, habitualment molt polític i militant, però que pot anar de la més pura coherència, fins a la inexplicable cortina de fum.
El municipalisme ha estat, durant anys, l'àmbit natural de la CUP. I fer el salt a la institució parlamentària va ser, el 2012, un debat que es va fer extensiu a la ciutadania. Com es pot formar part del sistema institucional que es critica per vertical i poc representatiu? Això significa relegar a un segon terme la defensada democràcia directa per avançar cap a la democràcia representativa? Si el poder el té el poble i aquest és al carrer, per què jugar al joc del Parlament? I en última instància, per què participar en unes eleccions que es consideren il·legítimes?
Preguntes que, en temps de bonança, es poden amagar en un obvi afirmatiu. Durant aquesta última legislatura, la CUP havia arribat a aconseguir fins a 10 parlamentaris i representació amb diputats a totes les demarcacions. El descens en aquestes últimes eleccions, però, obliga a replantejar-se moltes coses. Els cupaires han fet gala de coherència política durant anys. Han defensat l'essència d'un partit minoritari, que treballa diferent en tots els àmbits de la seva vida, que s'allunya de la verticalitat i que pren les decisions en assemblea. Però, quines són les conseqüències d'aquesta institucionalitat crítica, que no deixa de ser institucionalitat?
- Ser-hi o no, la primera pregunta
Ser o no ser dins de les institucions és, per a la CUP, el primer debat intern que es torna a plantejar en tots els comicis. El carrer és el seu hàbitat natural, o així ho defensen des de la unitat popular. Però en aquest escenari es tornen a plantejar preguntes que desmunten determinades afirmacions de coherència, com ara si la CUP ha de ser el pal de paller de l'esquerra independentista, o bé un element més d'aquesta unitat popular. Aquí, Endavant, Poble Lliure o altres corrents de militància presenten propostes diferents, amb una visió també allunyada en el sí de la territorialitat.
- Eleccions il·legítimes
La CUP pot haver perdut discurs, en aquests comicis, per defensar una postura crítica, però còmplice, a l'hora de decidir anar a unes eleccions que, durant tota la campanya, han criticat per il·legítimes i imposades pel 155. Aquesta decisió, que va tornar a tensar internament, es va prendre amb temps rècord, i es va veure des de la incoherència des d'alguns sectors. En una entrevista a NacióDigital, de fet, l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, afirmava que s'haguessin pogut tenir en compte altres vies, com ara la implicació de més de 700 ajuntaments, que podrien haver apostat per la desobediència. En una altra entrevista, l'exdiputada Eulàlia Reguant també considerava que els independentistes no s'haurien de presentar a les eleccions per no legitimar-les.
- No continuïtat de diputats
Que els diputats de la CUP no puguin allargar-se més d'una legislatura és un dels principals motius que més juga a la contra dels anticapitalistes en el marc electoral. Cares visibles com David Fernández, Quim Arrufat o Anna Gabriel poden encoratjar un vot confiat, un elector que ja coneix dinàmiques i discursos, i que se sent còmode amb el que es podria anomenar la línia editorial parlamentària del partit. El fet d'introduir noves cares i de no repetir diputats més enllà d'una legislatura complica l'escena, i el partit de l'esquerra independentista es veu obligat a defensar la seva aposta contrària als liderats i per una horitzontalitat poc mediàtica i visible.
- Organització interna
L'organització interna de la CUP és coherent en ella mateixa, però a vegades poc funcional. El fet de no tenir una estructura piramidal també la desmarca. Aquesta s'organitza de forma assembleària amb un Secretariat Nacional que és l'òrgan encarregat de gestionar el dia a dia de la CUP, compost per 15 militants i que es canvia cada quatre anys. A nivell de país, ho fa en Assemblees Locals i Territorials i una Assemblea Nacional formada per tota la militància, que és qui aprova aspectes generals o línies estratègiques i tàctiques amb una periodicitat mínima anual. L'horitzontalitat del partit obliga a treballar amb un tempo distant, que sovint no segueix la línia d'actualitat política o la de la resta de partits.
- Presa de decisions lenta
La presa de decisions lenta, pausada i pactada, moltes vegades per unanimitat o en votació entre militants, demora els discursos i posa el partit contra les cordes de l'actualitat. Aquest retard es va fer evident en cas de la no investidura d'Artur Mas o l'aprovació dels pressupostos d'aquesta darrera legislatura.
- Discurs de màxims que els allunya de la majoria
La CUP no és un partit majoritari, però té la pretensió de ser un element polític influent i determinant en la presa de decisions. Si més no, això és el que buscaven en l'anterior legislatura, amb un context parlamentari molt més favorable. El seu discurs de radicalitat en favor d'un canvi nacional, però també social, el trencament del capitalisme i l'avançament cap a un model socialista, allunyen el partit de bona part de la societat. Aconseguir aprofundir en el teixit social no polititzat i conforme amb el sistema econòmic i polític és, per als cupaires, un dels reptes. Però la radicalitat en el discurs, utilitzant termes com "desobediència" o "unilateralitat", allunyen l'electorat.
El municipalisme ha estat, durant anys, l'àmbit natural de la CUP. I fer el salt a la institució parlamentària va ser, el 2012, un debat que es va fer extensiu a la ciutadania. Com es pot formar part del sistema institucional que es critica per vertical i poc representatiu? Això significa relegar a un segon terme la defensada democràcia directa per avançar cap a la democràcia representativa? Si el poder el té el poble i aquest és al carrer, per què jugar al joc del Parlament? I en última instància, per què participar en unes eleccions que es consideren il·legítimes?
Preguntes que, en temps de bonança, es poden amagar en un obvi afirmatiu. Durant aquesta última legislatura, la CUP havia arribat a aconseguir fins a 10 parlamentaris i representació amb diputats a totes les demarcacions. El descens en aquestes últimes eleccions, però, obliga a replantejar-se moltes coses. Els cupaires han fet gala de coherència política durant anys. Han defensat l'essència d'un partit minoritari, que treballa diferent en tots els àmbits de la seva vida, que s'allunya de la verticalitat i que pren les decisions en assemblea. Però, quines són les conseqüències d'aquesta institucionalitat crítica, que no deixa de ser institucionalitat?
Simpatitzants de la CUP en un acte polític Foto: Adrià Costa
- Ser-hi o no, la primera pregunta
Ser o no ser dins de les institucions és, per a la CUP, el primer debat intern que es torna a plantejar en tots els comicis. El carrer és el seu hàbitat natural, o així ho defensen des de la unitat popular. Però en aquest escenari es tornen a plantejar preguntes que desmunten determinades afirmacions de coherència, com ara si la CUP ha de ser el pal de paller de l'esquerra independentista, o bé un element més d'aquesta unitat popular. Aquí, Endavant, Poble Lliure o altres corrents de militància presenten propostes diferents, amb una visió també allunyada en el sí de la territorialitat.
- Eleccions il·legítimes
La CUP pot haver perdut discurs, en aquests comicis, per defensar una postura crítica, però còmplice, a l'hora de decidir anar a unes eleccions que, durant tota la campanya, han criticat per il·legítimes i imposades pel 155. Aquesta decisió, que va tornar a tensar internament, es va prendre amb temps rècord, i es va veure des de la incoherència des d'alguns sectors. En una entrevista a NacióDigital, de fet, l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, afirmava que s'haguessin pogut tenir en compte altres vies, com ara la implicació de més de 700 ajuntaments, que podrien haver apostat per la desobediència. En una altra entrevista, l'exdiputada Eulàlia Reguant també considerava que els independentistes no s'haurien de presentar a les eleccions per no legitimar-les.
- No continuïtat de diputats
Que els diputats de la CUP no puguin allargar-se més d'una legislatura és un dels principals motius que més juga a la contra dels anticapitalistes en el marc electoral. Cares visibles com David Fernández, Quim Arrufat o Anna Gabriel poden encoratjar un vot confiat, un elector que ja coneix dinàmiques i discursos, i que se sent còmode amb el que es podria anomenar la línia editorial parlamentària del partit. El fet d'introduir noves cares i de no repetir diputats més enllà d'una legislatura complica l'escena, i el partit de l'esquerra independentista es veu obligat a defensar la seva aposta contrària als liderats i per una horitzontalitat poc mediàtica i visible.
David Fernàndez. Foto: José M. Guiérrez.
- Organització interna
L'organització interna de la CUP és coherent en ella mateixa, però a vegades poc funcional. El fet de no tenir una estructura piramidal també la desmarca. Aquesta s'organitza de forma assembleària amb un Secretariat Nacional que és l'òrgan encarregat de gestionar el dia a dia de la CUP, compost per 15 militants i que es canvia cada quatre anys. A nivell de país, ho fa en Assemblees Locals i Territorials i una Assemblea Nacional formada per tota la militància, que és qui aprova aspectes generals o línies estratègiques i tàctiques amb una periodicitat mínima anual. L'horitzontalitat del partit obliga a treballar amb un tempo distant, que sovint no segueix la línia d'actualitat política o la de la resta de partits.
- Presa de decisions lenta
La presa de decisions lenta, pausada i pactada, moltes vegades per unanimitat o en votació entre militants, demora els discursos i posa el partit contra les cordes de l'actualitat. Aquest retard es va fer evident en cas de la no investidura d'Artur Mas o l'aprovació dels pressupostos d'aquesta darrera legislatura.
- Discurs de màxims que els allunya de la majoria
La CUP no és un partit majoritari, però té la pretensió de ser un element polític influent i determinant en la presa de decisions. Si més no, això és el que buscaven en l'anterior legislatura, amb un context parlamentari molt més favorable. El seu discurs de radicalitat en favor d'un canvi nacional, però també social, el trencament del capitalisme i l'avançament cap a un model socialista, allunyen el partit de bona part de la societat. Aconseguir aprofundir en el teixit social no polititzat i conforme amb el sistema econòmic i polític és, per als cupaires, un dels reptes. Però la radicalitat en el discurs, utilitzant termes com "desobediència" o "unilateralitat", allunyen l'electorat.
Diputats de la CUP al ple del Parlament Foto: Adrià Costa