22
de desembre
del
2017
Actualitzat
a les
17:30h
Si em demanessin que definís la paraula “omnipresència” tindria claríssim què hauria de dir: Ernesto Ekaizer. És a tot arreu, tothom el vol, ràdios, teles i diaris. És apassionant escoltar-lo parlar, entusiasmar-se amb les seves informacions, els seus contactes privilegiats i les seves exclusives estratosfèriques. Entusiasme, sí, aquesta és la paraula que millor el descriu. És un periodista entregat a la seva feina i li agrada demostrar-ho amb fets i amb paraules. El seu fraseig argentí, els èmfasis que sap disposar al llarg de les argumentacions, les pauses dramàtiques. Ekaizer no es deu poder acabar la quantitat de feina que té però si un dia n’hi falta es podría fer monologuista. “El primer periodista monologuista” es podría vendre així. Bé, potser n’hi ha algun altre, però com ell segur que no.
Ahir Ekaizer formava part de la taula d’anàlisi que des de les set de la tarda fins abans dels resultats de les eleccions va informar i entretenir els espectadors de TV3. Va ser una tertúlia impecable, de molt bon nivell. Ekaizer, Josep Cuní i Toni Soler van injectar un excel·lent calat periodístic i analític a tot allò que anava passant. Era interessant, però exemple, veure Cuní en un rol que no fos el de presentador de nit electoral. Tants anys d’experiència li han proporcionat intuïció i cintura flexible per a avançar-se a certs raonaments i exposar-los amb tranquil·litat i notable seguretat. També se li escapaven de tant en tant preguntes al politòleg que els acompanyava però en general va saber combinar els moments de protagonisme amb la discreció d’un col·laborador. Tant Lídia Heredia com Toni Cruanyes –els presentadors- es notava que estaven encantats de tenir Cuní assegut amb ells.
Era interessant també veure Toni Soler abandonant per un dia el registre de l’Està passant i enfundar-se el d’analista. No li costava gens, esclar, va ser periodista polític uns quants anys i l’humor per ell no és cap cotilla molesta. Al llarg del programa hi va haver uns quants moments àlgids. Com quan Ekaizer va dir que acabava de parlar amb un ministre del govern espanyol que li havia confirmat la patacada descomunal del PP i el triomf de Ciutadans. Estava radiant, molt content de poder relatar els seus contactes. I ben fet que feia, jo hauria fet el mateix.
També va donar de si l’anècdota esdevinguda al col·legi electoral del centre cívic Pere IV de Barcelona. El periodista David Melgarejo relatava que dins d’un sobre s’hi van trobar cent euros i que s’havia avisat la Guàrdia Urbana per saber què calia fer amb ells. Fascinant oi? Qui devia ser el generós mecenes? A qui van adreçats aquestes diners? Als polítics en general? A algun partit en particular? Signifiquen una burla? Una almoina? Els vol donar a beneficència? Es va confondre i enlloc de la papereta de Ciutadans va posar dos bitllets de cinquanta dins del sobre? Li van caure? De què li serveix aquesta acció si està desproveïda de notorietat personal? Qui sap, potser avui o demà surt a la palestra per a reclamar atenció.
Parlant de sobres, em va agradar el moment en què es van obrir els que els caps de llista van omplir amb les seves porres respectives. Dos coses a destacar. Miquel Iceta no es va atrevir a fer cap aposta, no li va semblar oportú. Jo diria que potser va tenir un atac d’ego. Admetre, des del realisme, la impossibilitat de guanyar no deu ser plat fàcil de digerir. El costat oposat va ser el de Xavier García Albiol que, sense dubtar-ho, va pronosticar una folgada majoria absoluta independentista. Sensacional!
El que no vaig acabar d’entendre van ser les connexions amb el pobre Carles Castellnou, que estava fora de la presó d’Estremera i de tant en tant i connectaven. No hi havia gran cosa a explicar allà fora més enllà d’especular sobre com devien estar vivint la nit electoral Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Més enllà de recalcar i emfasitzar l’empresonament en si mateix i l’anomalia democràtica que suposa no li vaig veure cap altre explicació.
Ahir Ekaizer formava part de la taula d’anàlisi que des de les set de la tarda fins abans dels resultats de les eleccions va informar i entretenir els espectadors de TV3. Va ser una tertúlia impecable, de molt bon nivell. Ekaizer, Josep Cuní i Toni Soler van injectar un excel·lent calat periodístic i analític a tot allò que anava passant. Era interessant, però exemple, veure Cuní en un rol que no fos el de presentador de nit electoral. Tants anys d’experiència li han proporcionat intuïció i cintura flexible per a avançar-se a certs raonaments i exposar-los amb tranquil·litat i notable seguretat. També se li escapaven de tant en tant preguntes al politòleg que els acompanyava però en general va saber combinar els moments de protagonisme amb la discreció d’un col·laborador. Tant Lídia Heredia com Toni Cruanyes –els presentadors- es notava que estaven encantats de tenir Cuní assegut amb ells.
Era interessant també veure Toni Soler abandonant per un dia el registre de l’Està passant i enfundar-se el d’analista. No li costava gens, esclar, va ser periodista polític uns quants anys i l’humor per ell no és cap cotilla molesta. Al llarg del programa hi va haver uns quants moments àlgids. Com quan Ekaizer va dir que acabava de parlar amb un ministre del govern espanyol que li havia confirmat la patacada descomunal del PP i el triomf de Ciutadans. Estava radiant, molt content de poder relatar els seus contactes. I ben fet que feia, jo hauria fet el mateix.
També va donar de si l’anècdota esdevinguda al col·legi electoral del centre cívic Pere IV de Barcelona. El periodista David Melgarejo relatava que dins d’un sobre s’hi van trobar cent euros i que s’havia avisat la Guàrdia Urbana per saber què calia fer amb ells. Fascinant oi? Qui devia ser el generós mecenes? A qui van adreçats aquestes diners? Als polítics en general? A algun partit en particular? Signifiquen una burla? Una almoina? Els vol donar a beneficència? Es va confondre i enlloc de la papereta de Ciutadans va posar dos bitllets de cinquanta dins del sobre? Li van caure? De què li serveix aquesta acció si està desproveïda de notorietat personal? Qui sap, potser avui o demà surt a la palestra per a reclamar atenció.
La porra dels candidats. Foto: TV3.
Parlant de sobres, em va agradar el moment en què es van obrir els que els caps de llista van omplir amb les seves porres respectives. Dos coses a destacar. Miquel Iceta no es va atrevir a fer cap aposta, no li va semblar oportú. Jo diria que potser va tenir un atac d’ego. Admetre, des del realisme, la impossibilitat de guanyar no deu ser plat fàcil de digerir. El costat oposat va ser el de Xavier García Albiol que, sense dubtar-ho, va pronosticar una folgada majoria absoluta independentista. Sensacional!
El que no vaig acabar d’entendre van ser les connexions amb el pobre Carles Castellnou, que estava fora de la presó d’Estremera i de tant en tant i connectaven. No hi havia gran cosa a explicar allà fora més enllà d’especular sobre com devien estar vivint la nit electoral Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Més enllà de recalcar i emfasitzar l’empresonament en si mateix i l’anomalia democràtica que suposa no li vaig veure cap altre explicació.