Baixar al carrer, caminar, arribar al col·legi, agafar la papereta i votar

La ciutat és un subjecte polític. S’ha d’admetre. Prefereixo pensar en ella com a focus de cultura, com a viver d’existències que neixen i que marxen, com a teranyina de vides encreuades, com a realitat de creixement i de civilització. Diuen que la política ho travessa tot, que tot és política. Discrepo. No m’interessa concebre el món d’aquesta manera, no vull pensar que tot el que fem, tot el que ens envolta depèn de la política i les polítiques. Portem mesos immersos en un sense fi de política en el sentit menys edificant de la paraula. Per això tenim l’estat mental inconquistable, per decidir que ja en tenim prou, per dedicar la intimitat del nostre interior a ser apolítics.

Sigui com sigui, repeteixo, admetem que la ciutat –en el sentit més ampli i integrador de la paraula- és en si mateixa un subjecte polític. Sempre el carrer dona fe de tots els malestars, les reivindicacions, les protestes, la propaganda i les celebracions. El carrer sempre és acollidor amb aquell que vol expressar-se. És la millor de les plataformes, el més efectiu dels megàfons. Discrimina poc, no li agrada marginar, fins i tot aquell que no coneix el respecte, que no sap què vol dir la concòrdia ni la convivència, hi té espai per fer les proclames que vulgui.
Avui són les eleccions. Durant quinze dies els carrers han estat empaperats de cares somrients, per norma general d’una alegria poc creïble. Uns primers plans que ressalten els pèls al nas i les dents esgrogueïdes, els porus de la pell oberts. Aquell eslògan de la revolta dels somriures va fer fortuna. M’estranyen els que tenen ganes de riure, els que es creuen que rient s’aconsegueix alguna cosa i encara avui ho van repetint. Sigui com sigui, serà bo avui anar a votar. 

Me’n recordo de les vegades que he votat. L’anada al col·legi electoral del meu barri és un ritual que m’agrada. Em sento apolític però em sembla que no puc prescindir de l’acció de baixar al carrer, transitar uns metres pel carrer Balmes fins quasi arribar a Rosselló, entrar, agafar la papereta, fer la cua pertinent i complir. Anava a escriure “complir amb el meu deure”, que deu estar ben dit però que no és exactament el que em mou. Votar potser té més a veure amb el civisme, la convivència, el criteri i la personalitat que no pas amb la política en el sentit més estricte. 
 
No m’agraden els polítics però com que em fascina el cartellisme, m’agrada que la meva ciutat estigui encartellada amb els rostres d’aquells que se suposa que han de ser els nostres representants. Una ciutat encartellada –ja ho he escrit en altres ocasions- és una ciutat viva, bategant, creïble. Una ciutat viva, bategant i creïble és doncs un subjecte polític. Encara que no puguem amb ells, encara que no ens els creiem, encara que n’estiguem farts, encara que ens hagin decebut, encara que ens semblin uns irresponsables, uns immorals i uns cretins –depenent de a quins ens referim- val la pena avui baixar al carrer. I és que em sembla que a votar sempre hi he anat expressament. Per fer-ho sempre he dit o he pensat “Vaig a votar”. Mai hi he anat aprofitant que ja era al carrer i tenia un moment lliure. Potser ha sigut sempre així perquè, fins ara, sempre que he votat era diumenge.

Avui, que és dijous, potser ho faig diferent. Però ho faré.