17
de desembre
del
2017
Actualitzat
el
18
de desembre
a les
17:47h
Recta final de la campanya electoral més atípica i excepcional dels darrers decennis a Catalunya. Càrrecs governamentals, polítics i activistes socials en presó preventiva, el president i càrrecs exiliats, processos judicials en diversos àmbits i sectors, llibertats bàsiques en seriós entredit. De fet, i degut principalment a aquests motius, la campanya s’ha centrat menys que mai en el debat i l’anàlisi de les diverses propostes programàtiques dels partits. S’ha parlat massa poc de polítiques socials, de propostes de caire econòmic, d’educació, de polítiques de salut, de tot allò que conforma l’acció del Parlament i del Govern i que també preocupa als ciutadans. Tot plegat ens corrobora que l’Estat espanyol viu encara en una democràcia de baixa intensitat. Que la cultura política espanyola és encara poc exigent, erràtica, poc madura per a una democràcia avançada com la que voldríem.
La campanya conviu, com bé sabem, amb el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola. Un article constitucional mai aplicat anteriorment i sense desplegament normatiu que ha estat usat per a intervenir durament les institucions d’autogovern de Catalunya i l’administració de la Generalitat. Una aplicació brutal només matisada per la convocatòria de noves eleccions. La crua realitat d’un Parlament dissolt, d’un Govern cessat i d’una administració pública que treballa sota mínims i amb els equips directius i tècnics amb el fre de mà posat i a recés dels dictats dels càrrecs del govern central.
Les eleccions, però, són ja a tocar i de seguida ens enfrontarem a una etapa de gran complexitat i d’extrema responsabilitat política. Les enquestes preveuen un Parlament sense majories clares, amb presència de set partits que necessitaran pactar tant sí com no. Complexitat, negociació, processos ben segur llargs. Es requerirà capacitat política per prioritzar acords amb d’altres i molt probablement abandonar o aparcar punts programàtics. Caldrà fer-ho amb molt de tacte per mirar de recosir la societat civil i dibuixar un país menys polaritzat.
Des de la meva perspectiva, el nou Parlament i el nou Govern haurien de prioritzar dos aspectes irrenunciables: recuperar l’autogovern i promoure polítiques estratègiques de llarg abast. Em refereixo a totes les forces que, si més no programàticament, aspiren a majors graus d’autogovern per a Catalunya: des dels partits independentistes fins els comuns i probablement una bona part dels quadres i votants del PSC.
La prioritat número u del nou Parlament i el nou Govern de la Generalitat ha de ser recuperar les institucions d’autogovern. Per a molts (tot aquells que defensen la plena sobirania o majors quotes d’autogovern) aquesta prioritat no serà suficient, però sí és plenament necessària. Cal deixar sense efecte el desplegament de l’article 155. De fet, cal revertir un procés de recentralització de l’Estat que ve de molt més enrere, vehiculat com bé sabem amb lleis de bases, recursos constants al Tribunal Constitucional contra lleis catalanes, el control financer de la Generalitat, etc. Aquesta prioritat hauria d’anar acompanyada, per descomptat, per l’anul·lació dels processos judicials en marxa i l’excarceració dels presos actuals. Es requeriran negociacions al més alt nivell entre les institucions de l’Estat i les de Catalunya, gens senzilles però un cop més imprescindibles. I on ambdues parts hauran forçosament de cedir en els seus maximalismes. Com bé manifestava fa pocs dies el politòleg Jordi Muñoz en aquestes pàgines, “Les institucions autonòmiques, doncs, són clarament insuficients per una part molt important de la societat. Però fóra un error pensar que no són necessàries. Menysprear-ne la importància és un joc perillós” i ho reblava dient “Amb les institucions autonòmiques el marge és limitat. Però sense elles, el marge és inexistent”. Hi estic plenament d’acord. De fet, seria desitjable que aquest acord de recuperació de l’autogovern fos el més ampli i transversal possible: podria incloure sobre el paper cinc dels set partits i hauria de comptar amb el suport d’una gran majoria de la societat catalana i la societat civil organitzada.
La prioritat número dos hauria de ser treballar intensament per desenvolupar polítiques estratègiques de país. Tot allò que com a societat avançada i de progrés no podem deixar de considerar bàsic i per sobre dels interessos partidistes. D’altres països del nostre entorn ho han sabut blindar i allunyar de la política més immediata. El debat nacional intens dels darrers anys ha desdibuixat o ha deixat en segon terme d’altres prioritats polítiques igualment necessàries si volem consolidar un país de major progrés social i econòmic i deixar un millor llegat als nostres fills. Catalunya segueix patint (o ha vist agreujats) dèficits estructurals que llasten el seu futur. Necessitem, així, una aposta estratègica i majoritària per ampliar els horitzons col·lectius i els acords bàsics de país que de fet es podria conduir mitjançant l’anomenat procés constituent. El curt termini, d’una banda, i la manca de suficients quotes d’autogovern i l’hostilitat del govern espanyol en els darrers anys no ho ha permès.
Em referiré de forma telegràfica a les que, al meu entendre, haurien de ser polítiques estratègiques de país:
1. La millora de la gestió pública per aconseguir un sector públic català més eficaç i eficient, on el ciutadà sigui el centre de l’acció pública;
2. L’aposta per un sistema educatiu de qualitat i amb equitat, amb un creixement sostingut del finançament públic fins arribar a la mitjana europea i el reforçament del model d’escola catalana innovadora i integradora;
3. La consolidació de les polítiques universitàries, de suport a la recerca científica i a la innovació, que siguin veritables motors d’una societat més culta, més competitiva i millor preparada per la revolució tecnològica i social global a la que assistim;
4. L’aprofundiment en les polítiques socials i assistencials, que treballin per eradicar la pobresa, reduir les desigualtats i atendre els grups socials més desvalguts;
5. El foment de les infraestructures bàsiques i el suport a l’economia productiva, sota un nou paradigma de sostenibilitat i globalització;
6. Una política exterior que reforci la visibilitat del país i la seva capital, així com els seus valors i actius econòmics, socials i culturals.
De ben segur no són prioritats que generin grans relats polítics d’alta volada, però estic convençut que poden generar consensos majoritaris a la societat catalana. És el moment polític que ara toca viure i transformar. No reconèixer-ho ens pot hipotecar el país per dècades. I enlloc està escrit que, en paral·lel al desplegament d’aquestes dues prioritats transversals, les diverses forces polítiques no puguin seguir treballant pels seus objectius més estratègics i engrescadors, eixamplant la base social per assolir un major autogovern o la plena sobirania.
La campanya conviu, com bé sabem, amb el desplegament de l’article 155 de la Constitució espanyola. Un article constitucional mai aplicat anteriorment i sense desplegament normatiu que ha estat usat per a intervenir durament les institucions d’autogovern de Catalunya i l’administració de la Generalitat. Una aplicació brutal només matisada per la convocatòria de noves eleccions. La crua realitat d’un Parlament dissolt, d’un Govern cessat i d’una administració pública que treballa sota mínims i amb els equips directius i tècnics amb el fre de mà posat i a recés dels dictats dels càrrecs del govern central.
Les eleccions, però, són ja a tocar i de seguida ens enfrontarem a una etapa de gran complexitat i d’extrema responsabilitat política. Les enquestes preveuen un Parlament sense majories clares, amb presència de set partits que necessitaran pactar tant sí com no. Complexitat, negociació, processos ben segur llargs. Es requerirà capacitat política per prioritzar acords amb d’altres i molt probablement abandonar o aparcar punts programàtics. Caldrà fer-ho amb molt de tacte per mirar de recosir la societat civil i dibuixar un país menys polaritzat.
Des de la meva perspectiva, el nou Parlament i el nou Govern haurien de prioritzar dos aspectes irrenunciables: recuperar l’autogovern i promoure polítiques estratègiques de llarg abast. Em refereixo a totes les forces que, si més no programàticament, aspiren a majors graus d’autogovern per a Catalunya: des dels partits independentistes fins els comuns i probablement una bona part dels quadres i votants del PSC.
Per a molts aquesta prioritat no serà suficient, però sí que és plenament necessària. Cal deixar sense efecte el desplegament de l’article 155
La prioritat número u del nou Parlament i el nou Govern de la Generalitat ha de ser recuperar les institucions d’autogovern. Per a molts (tot aquells que defensen la plena sobirania o majors quotes d’autogovern) aquesta prioritat no serà suficient, però sí és plenament necessària. Cal deixar sense efecte el desplegament de l’article 155. De fet, cal revertir un procés de recentralització de l’Estat que ve de molt més enrere, vehiculat com bé sabem amb lleis de bases, recursos constants al Tribunal Constitucional contra lleis catalanes, el control financer de la Generalitat, etc. Aquesta prioritat hauria d’anar acompanyada, per descomptat, per l’anul·lació dels processos judicials en marxa i l’excarceració dels presos actuals. Es requeriran negociacions al més alt nivell entre les institucions de l’Estat i les de Catalunya, gens senzilles però un cop més imprescindibles. I on ambdues parts hauran forçosament de cedir en els seus maximalismes. Com bé manifestava fa pocs dies el politòleg Jordi Muñoz en aquestes pàgines, “Les institucions autonòmiques, doncs, són clarament insuficients per una part molt important de la societat. Però fóra un error pensar que no són necessàries. Menysprear-ne la importància és un joc perillós” i ho reblava dient “Amb les institucions autonòmiques el marge és limitat. Però sense elles, el marge és inexistent”. Hi estic plenament d’acord. De fet, seria desitjable que aquest acord de recuperació de l’autogovern fos el més ampli i transversal possible: podria incloure sobre el paper cinc dels set partits i hauria de comptar amb el suport d’una gran majoria de la societat catalana i la societat civil organitzada.
El debat nacional intens dels darrers anys ha desdibuixat o ha deixat en segon terme d’altres prioritats polítiques igualment necessàries si volem consolidar un país de major progrés social i econòmic
La prioritat número dos hauria de ser treballar intensament per desenvolupar polítiques estratègiques de país. Tot allò que com a societat avançada i de progrés no podem deixar de considerar bàsic i per sobre dels interessos partidistes. D’altres països del nostre entorn ho han sabut blindar i allunyar de la política més immediata. El debat nacional intens dels darrers anys ha desdibuixat o ha deixat en segon terme d’altres prioritats polítiques igualment necessàries si volem consolidar un país de major progrés social i econòmic i deixar un millor llegat als nostres fills. Catalunya segueix patint (o ha vist agreujats) dèficits estructurals que llasten el seu futur. Necessitem, així, una aposta estratègica i majoritària per ampliar els horitzons col·lectius i els acords bàsics de país que de fet es podria conduir mitjançant l’anomenat procés constituent. El curt termini, d’una banda, i la manca de suficients quotes d’autogovern i l’hostilitat del govern espanyol en els darrers anys no ho ha permès.
Em referiré de forma telegràfica a les que, al meu entendre, haurien de ser polítiques estratègiques de país:
1. La millora de la gestió pública per aconseguir un sector públic català més eficaç i eficient, on el ciutadà sigui el centre de l’acció pública;
2. L’aposta per un sistema educatiu de qualitat i amb equitat, amb un creixement sostingut del finançament públic fins arribar a la mitjana europea i el reforçament del model d’escola catalana innovadora i integradora;
3. La consolidació de les polítiques universitàries, de suport a la recerca científica i a la innovació, que siguin veritables motors d’una societat més culta, més competitiva i millor preparada per la revolució tecnològica i social global a la que assistim;
4. L’aprofundiment en les polítiques socials i assistencials, que treballin per eradicar la pobresa, reduir les desigualtats i atendre els grups socials més desvalguts;
5. El foment de les infraestructures bàsiques i el suport a l’economia productiva, sota un nou paradigma de sostenibilitat i globalització;
6. Una política exterior que reforci la visibilitat del país i la seva capital, així com els seus valors i actius econòmics, socials i culturals.
No són prioritats que generin grans relats polítics d’alta volada, però estic convençut que poden generar consensos majoritaris a la societat catalana
De ben segur no són prioritats que generin grans relats polítics d’alta volada, però estic convençut que poden generar consensos majoritaris a la societat catalana. És el moment polític que ara toca viure i transformar. No reconèixer-ho ens pot hipotecar el país per dècades. I enlloc està escrit que, en paral·lel al desplegament d’aquestes dues prioritats transversals, les diverses forces polítiques no puguin seguir treballant pels seus objectius més estratègics i engrescadors, eixamplant la base social per assolir un major autogovern o la plena sobirania.