Brossa al MACBA i a la butaca vermella

Un dels cinemes de Barcelona que més m’han agradat i sens dubte al que més vegades he anat és la Filmoteca de l’Avinguda de Sarrià, al vell cine Aquitània. Ja fa uns quants anys que es va traslladar al Raval. Hi vaig ser l’últim dia de la seva historia, a la projecció de The Last Picture Show, de Peter Bogdanovich, un comiat poètic i evocador. Impecable. Un dels espectadors que més vegades havia vist dins d’aquella sala, aquell dia no hi era. De fet, ja feia anys que no habitava en aquest món. Però n’estic convençut que, a la seva manera, Joan Brossa, també va anar aquell dia a acomiadar-se de la vella Filmo i a brindar per la nova seu. 

El veia molt sovint, fent cua com jo, esperant per a ocupar alguna de les butaques que més li agradaven: a la fila just davant del passadís que partia la sala en dos, mirant la pantalla a ma esquerra. Era un home de costums i això m’agradava. Mai vaig dir-li gran cosa més que un “Hola” cordial ni que fos per a donar fe de les moltes vegades que m’hi creuava. Sabia qui era, un poeta important, però el que més m’agradava d’ell, sens dubte, era que fos tant i tant cinèfil. El veia de tant en tant als diaris o a la tele, al seu pis, envoltat de muntanyes de diaris i de papers. I pensava en la quantitat de meravelles que devia haver-hi. En la quantitat de poemes visuals que hi devia haver camuflats i el la quantitat que podien brollar-ne.
 
Brossa feia art amb un paper i un retall de diari. Explicava històries amb un cal·ligrama, un collage i una lletra penjada d’un fil. Posseïa el do de la suggerència, estava renyit amb l’evidència. Sabia emocionar amb tan sols una intuïció, un traç inacabat i un vers críptic. Aquests dies al MACBA hi ha l’exposició Poesia Brossa, immensa, inabastable, orgànica. Amb poques explicacions, pocs “cartellets” que expliquin i precisin allò que veus. Deu tenir la seva lògica. És lògic que la poesia es deixi a la lliure interpretació de cadascú. Entendre-ho tot per obligació està sobrevalorat. L’obligació d’entendre-ho tot és una aberració. 

Pots caminar entre cartes i correspondències, portades de revistes, quadres de companys de camí de Dau al Set com Tàpies, Ponç i Cuixart. També de Miró. “Això sí que és una obra d’art!”, exclama una nena de deu anys en passar per davant d’un quadre. En efecte, és de Miró. Pots entendre la importància de la Guerra Civil en la seva obra. Pots contemplar les seves al·lucinants escultures. Un ou al que se li pot donar corda. Un tros de cel·luloide que porta ulleres. Uns llavis dins d’una copa de vidre. Un cabdell de llana del que surt una aixeta. Una manilla que porta com a company de viatge un braçalet de brillants. I un barret de copa, company inseparable que dona fe de la passió de Brossa per l’il·lusionisme, la màgia, el circ, les varietats. Veiem fotos dels espectacles que al llarg dels anys han posat en imatges les paraules que ell va imaginar. Veiem fotos de la gran Christa Leem. El cabaret i l’striptease li encantaven al poeta. Tant com la declamació i les frases a mig acabar.

Va cultivar també el noble art del cartellisme, professió preciosa. De la instal·lació artística, sempre punyent i xocant. Va donar-li unes quantes rebolcades a la poètica experimental, va convertir objectes en poemes. Ell mateix li va explicar a Lluís Permanyer: “Va ser en aquella època, el 1943, quan vaig fer el primer poema objecte. Anava pel carrer i vaig veure en un cubell d’escombraries una mena d’escorça d’arbre. La forma em va cridar l’atenció. La vaig posar dreta i em va agradar encara més. Vivia a prop d’un fuster i li vaig demanar que m’hi posés un peu perquè em semblava interessant, i em va comentar: “Així es tracta ja de collir-ho tot...”. 
 
Dimarts a la tarda al MACBA hi van fer una celebració, una vetllada Brossa de portes obertes per homenatjar el poeta i també a Carles Santos, que fa molt poc ha abandonat també aquest món. Brossa i Santos van encreuar moltes vegades els camins creatius, les músiques i paraules respectives van explotar plegades per donar forma a universos visuals i auditius fenomenals. Caminant per les sales del MACBA em vaig trobar amb dos altres comparses imprescindibles dels camins de Brossa, Pere Portabella i Josep Maria Mestres Quadreny. És bonic quan perceps que un artista és estimat. Quan en un museu costa donar dues passes seguides perquè està ple a rebentar –encara que siguin portes obertes, és igual- vol dir que queda un bri d’esperança entre tanta foscor. 

I la poesia té moltes arestes. Moltes vides viscudes i per viure. Existeix la poesia llegida, la parlada, la visual, l’experimental, la quotidiana, la fàcil, la que s’entén, la que és impossible entendre, la que et deixa fred, la que t’escalfa, la que portes a la butxaca, la que inspira i la que t’inspira, la combativa, la d’amor, la que rima, la que et fa rimar, la seductora, la punxeguda, la bonica, la que fa formes o cal·ligrama, la curta i la llarga, els alexandrins, el vers lliure, la sincera, la que s’envia per correu, la que viu sola, la que fa poemaris i la que et fa emocionar.

A la nova Filmoteca, la del Raval, les butaques són fosques. Totes menys una, que és vermella. Sabeu a qui està dedicada oi? Sí, a aquell espectador que hi anava uns quants dies a la setmana. L’espectador que sempre volia seure a la mateixa butaca. Ara en té una de vermella.