13
de desembre
del
2017
Actualitzat
a les
12:28h
Constel·lacions de satèl·lits ens faciliten la vida. Viatjant en cotxe, volant en avió, navegant en vaixells, i fins i tot anant a peu depenem en major o menor mesura de la navegació per satèl·lit. La Comissió Europea estima que en depèn entre el sis i el set per-cent del PIB europeu (uns vuit-cents mil milions d’euros). I, fins ara, era pràcticament un monopoli en mans del sistema GPS.
Com internet, el sistema GPS va començar per a ús militar. El Departament de Defensa dels Estats Units l’utilitza des del 1978; el 1993 el va fer d’ús públic, tot i que a baixa precisió. El primer satèl·lit GLONASS va ser llançat per la Unió Soviètica el 1982; la caiguda de la nació va aturar el projecte, fins al 2001. El sistema xinès BeiCou, operatiu des del 2000 per a usos militars, dóna cobertura oberta des de 2006 amb una precisió de deu metres.
Galileo és el sistema de satèl·lits de navegació més jove i el d’aplicació més lenta. És desenvolupat per la Unió Europea i l’ESA, justament per esquivar el monopoli del GPS d’Estats Units. Entre 2000 i 2003 va tenir lloc la primera fase de definició del projecte. Entre 2004 i 2012 es van llançar els satèl·lits que van validar les òrbites i la capacitat de geoposicionar. Tot un lapse de temps.
Successives crisis van fer perillar el projecte Galileo. Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, el govern dels Estats Units s’hi oposava argumentant que, en cas d’operacions militars, no podria clausurar l’accés via satèl·lit al seu territori. D’una altra banda, el 2006 es va trencar el consorci publico-privat de finançament, i ben aviat s’hi va associar la crisi econòmica.
La convicció de la importància d’una xarxa pròpia de posicionament va ser clau perquè els estats membres de la UE n’assumissin el finançament. I es va cercar l’associació d’estats extracomunitaris; la Xina (2003-2010), Israel (2004), Ucraïna (2005), Marroc (2005), Corea del Sud (2006), Noruega (2009) i Suïssa (2013). El projecte, pressupostat inicialment en tres mil milions d’euros i previst pel 2008, haurà costat set mil milions d’euros i acabarà el 2020.
Des del 15 de desembre de 2016 ja hi havia divuit satèl·lits en òrbita, que permetien ja de donar servei a autoritats, empreses i ciutadans en combinació amb el sistema GPS. Dimarts 12 de desembre es van llançar quatre satèl·lits més des del Port Espacial de Kourou (Guaiana Francesa) a bord d'un coet Ariane 5. S’han acostat a l’òrbita prevista, tot i que encara hauran de passar uns mesos fins que estiguin completament sincronitzats per a la ser operatius en el conjunt.
La constel·lació final de Galileo constarà de trenta satèl·lits distribuïts uniformement en tres plans orbitals a una distància mitjana de la Terra de 23.222 km, una inclinació de 56° respecte l’equador i una freqüència d’òrbita de catorze hores. La posició més pròxima als pols els fa més precisos que el GPS. Cada satèl·lit té una vida útil de més de dotze anys, una massa de 715 kg i el cos mesura 2,7 x 1,2 x 1,1 metres; els panells solars desplegats, 18,7 metres.
A cada pla orbital hi haurà vuit satèl·lits operatius i dos de reserva. La geolocalització es basa en la recepció de senyal de tres satèl·lits alhora. El sistema calcula l’espai a partir del temps. Amb l’hora rebuda, l’aparell receptor calcula el temps que triga a arribar-li de nou el senyal. Amb el senyals de tres satèl·lits simultàniament determina la distància a que és de cada un d’ells i extrapola la seva posició relativa en la Terra.
Galileo donarà servei de localització, navegació i rescat. D’una banda, qualsevol persona amb l’instrumental necessari podrà utilitzar la localització i navegació amb una precisió d’un metre; com ara, al nostre smartphone o al cotxe. Oferirà a més un servei de pagament amb una precisió de centímetres, per a la navegació comercial aèria, ferroviària, per carretera o naval, o per la cartografia. Podran ser aplicats en sectors del transport, mediambiental, agrícola i energètic.
El servei de cerca i rescat marca una diferència amb el sistema actual. Ara, des que s’envia un missatge de socors fins que no es rep pot passar fins a una hora; quan Galileo estigui desplegat la recepció podrà ser pràcticament en temps real i l’emissor sabrà que el seu missatge ha estat detectat. Amb Galileo el rescat disminuirà l’actual radi de cerca cinc quilòmetres fins a pocs metres, precisió que convertirà deu minuts les dues hores de mitjana que ara es triga a trobar una persona perduda al mar.
Des del 2004, es convoca el Concurs Europeu de Navegació per Satèl·lit, que busca idees i models empresarials avantguardistes especialment d’empreses emergents, pimes i joves emprenedors. També s’afavoreix la recerca en aquest camp amb els programes marc de recerca de la UE. De Barcelona i Catalunya hi han participat diversos equips. Gràcies a tots els participants cada cop Galileo serà més present en la nostra quotidianitat.
Com internet, el sistema GPS va començar per a ús militar. El Departament de Defensa dels Estats Units l’utilitza des del 1978; el 1993 el va fer d’ús públic, tot i que a baixa precisió. El primer satèl·lit GLONASS va ser llançat per la Unió Soviètica el 1982; la caiguda de la nació va aturar el projecte, fins al 2001. El sistema xinès BeiCou, operatiu des del 2000 per a usos militars, dóna cobertura oberta des de 2006 amb una precisió de deu metres.
Galileo és el sistema de satèl·lits de navegació més jove i el d’aplicació més lenta. És desenvolupat per la Unió Europea i l’ESA, justament per esquivar el monopoli del GPS d’Estats Units. Entre 2000 i 2003 va tenir lloc la primera fase de definició del projecte. Entre 2004 i 2012 es van llançar els satèl·lits que van validar les òrbites i la capacitat de geoposicionar. Tot un lapse de temps.
Successives crisis van fer perillar el projecte Galileo. Després dels atemptats de l’onze de setembre de 2001, el govern dels Estats Units s’hi oposava argumentant que, en cas d’operacions militars, no podria clausurar l’accés via satèl·lit al seu territori. D’una altra banda, el 2006 es va trencar el consorci publico-privat de finançament, i ben aviat s’hi va associar la crisi econòmica.
La convicció de la importància d’una xarxa pròpia de posicionament va ser clau perquè els estats membres de la UE n’assumissin el finançament. I es va cercar l’associació d’estats extracomunitaris; la Xina (2003-2010), Israel (2004), Ucraïna (2005), Marroc (2005), Corea del Sud (2006), Noruega (2009) i Suïssa (2013). El projecte, pressupostat inicialment en tres mil milions d’euros i previst pel 2008, haurà costat set mil milions d’euros i acabarà el 2020.
Des del 15 de desembre de 2016 ja hi havia divuit satèl·lits en òrbita, que permetien ja de donar servei a autoritats, empreses i ciutadans en combinació amb el sistema GPS. Dimarts 12 de desembre es van llançar quatre satèl·lits més des del Port Espacial de Kourou (Guaiana Francesa) a bord d'un coet Ariane 5. S’han acostat a l’òrbita prevista, tot i que encara hauran de passar uns mesos fins que estiguin completament sincronitzats per a la ser operatius en el conjunt.
La constel·lació final de Galileo constarà de trenta satèl·lits distribuïts uniformement en tres plans orbitals a una distància mitjana de la Terra de 23.222 km, una inclinació de 56° respecte l’equador i una freqüència d’òrbita de catorze hores. La posició més pròxima als pols els fa més precisos que el GPS. Cada satèl·lit té una vida útil de més de dotze anys, una massa de 715 kg i el cos mesura 2,7 x 1,2 x 1,1 metres; els panells solars desplegats, 18,7 metres.
A cada pla orbital hi haurà vuit satèl·lits operatius i dos de reserva. La geolocalització es basa en la recepció de senyal de tres satèl·lits alhora. El sistema calcula l’espai a partir del temps. Amb l’hora rebuda, l’aparell receptor calcula el temps que triga a arribar-li de nou el senyal. Amb el senyals de tres satèl·lits simultàniament determina la distància a que és de cada un d’ells i extrapola la seva posició relativa en la Terra.
Galileo donarà servei de localització, navegació i rescat. D’una banda, qualsevol persona amb l’instrumental necessari podrà utilitzar la localització i navegació amb una precisió d’un metre; com ara, al nostre smartphone o al cotxe. Oferirà a més un servei de pagament amb una precisió de centímetres, per a la navegació comercial aèria, ferroviària, per carretera o naval, o per la cartografia. Podran ser aplicats en sectors del transport, mediambiental, agrícola i energètic.
El servei de cerca i rescat marca una diferència amb el sistema actual. Ara, des que s’envia un missatge de socors fins que no es rep pot passar fins a una hora; quan Galileo estigui desplegat la recepció podrà ser pràcticament en temps real i l’emissor sabrà que el seu missatge ha estat detectat. Amb Galileo el rescat disminuirà l’actual radi de cerca cinc quilòmetres fins a pocs metres, precisió que convertirà deu minuts les dues hores de mitjana que ara es triga a trobar una persona perduda al mar.
Des del 2004, es convoca el Concurs Europeu de Navegació per Satèl·lit, que busca idees i models empresarials avantguardistes especialment d’empreses emergents, pimes i joves emprenedors. També s’afavoreix la recerca en aquest camp amb els programes marc de recerca de la UE. De Barcelona i Catalunya hi han participat diversos equips. Gràcies a tots els participants cada cop Galileo serà més present en la nostra quotidianitat.