La fotografia de David Fernàndez abraçant el líder de CiU i president de la Generalitat, Artur Mas, el 9-N, va trencar esquemes i va deixar una de les imatges de la primera legislatura de la CUP al Parlament. Fernàndez esdevenia representant del partit de l'esquerra independentista per primera vegada, després d'un intens debat que deixava entreveure fractures i corrents polítiques a plena llum pública. Llavors, la veu dels cupaires va aconseguir encaixar -de manera bastant natural- dins la cambra catalana, sent bandera de contundència i claredat, però també de discòrdia i personalitat.
La força dialèctica de Fernàndez, així com les seves samarretes, van convertir-se en un dels accents més representatius de la CUP. Una petjada profunda en la història del partit en aquest òrgan, que es va fer extensiva en tertúlies i mitjans de comunicació durant els propers anys. Allà, la CUP va aprofitar per normalitzar un discurs amable, tot i que d'ala dura, i el seu exdiputat va esdevenir ponent mediàtic i significatiu. Una veu que, durant els últims mesos, no ha deixat indiferent entre els primers cafès del matí. Durant aquest temps, Fernàndez ha aconseguit una cosa que pocs cupaires tenen la capacitat de fer: guanyar-se l'amor de la seva gent, i esdevenir, alhora, polític escoltat per a persones que s'allunyen de la seva ideologia. De fet, el 2014 i 2015 Fernàndez va aconseguir ser un dels líders polítics més ben valorats, fins i tot pels votants del PP, i avui dia, és una de les veus dels anticapitalistes més ben valorades.
No és estrany, doncs, que el seu aterratge en plena campanya electoral a l'acte central de Barcelona aconseguís concentrar un dels moments més emotius i èpics del míting. "Bona nit, valentes i valents", va començar, per afirmar: "Comencem pel principi, que a vegades és el final; el 155 acabarà a la paperera de la història i serà la gent qui l'hi enviarà". Fernàndez va saltar a l'escenari acompanyat de la també exdiputada Anna Gabriel, amb un parlament de força i amb diverses pujades de to, que van arrencar aplaudiments i l'emoció de molts dels que ocupaven les més de 2.000 cadires del Pavelló de la Vall d'Hebron. "El règim borda, insulta i udola, i la gent resisteix (...) som on som, i més val saber-ho i dir-ho, i insistir-ho i desobeir-ho", va iniciar.
Durant el seu discurs, on també va voler deixar constància de la ploma de Gabriel en aquest, el cupaire va denunciar la "major escala repressiva des del final de la dictadura", i davant d'aquest fet, va avisar als partits centralistes: "Seguirem dempeus sense defallir, no podran perquè al nostre poble no se'l toca, perquè mai més passaran, mai més". De Fet, Fernàndez va adreçar-se directament a un feixisme "despert", a qui va recordar que els catalans "combaten cada dia i des de fa moltes nits, potser massa anys i dècades". "I si ens voleu culpables", va avisar, "fa molt temps que hem deixat de ser innocents i, sobretot, fa molt temps que hem deixat de ser súbdits".
(a partir del minut 1:22:50)
Les perles del cupaire també van repassar l'estatus de Catalunya. "Arriben tard i malament, perquè ja som República, fa moltes nits que som República en cada passa i en cada gest, i contra tota prohibició", va afirmar. Un discurs ple d'èpica, com acostuma a fer Fern`ndez, de cites i reconeixements, en aquesta ocasió cap a Roger Español -l'home que va perdre la visió d'un ull l'1-O a causa de pilotes de goma-, les jornaleres andaluses que s'alcen a Marinaleda, la Castella "comunera", l'Astúries "rebel", un teatre del barri del Lavapiés de Madrid, els carres d'Euskal Herria "fets murs humans picant cassoles", Galícia autoorganitzada apagant "els focs de Rajoy", la Gamonal "aguantant" i Múrcia "contra tots els murs". I un record molt especial, tocant fibra de l'esquerra independentista, per a Guillem Agulló que, segons va dir, resisteix "a les cantonades del món i a cada comarca dels Països Catalans".
"Gure aurkari bakarra estatua da, Noso único adversario é o estado, nuestro único adversario es el estado, el nostre únic adversari és l'estat demofòbic que ens atonyina, el règim neoliberal que ens empobreix i la monarquia fallida i corrupta que provoca un a por ellos demencial", va voler deixar molt clar. Perquè Catalunya, va dir, és un país plural, i "hem vingut d'arreu, des de totes les perifèries, per aixecar una República antiracista, plural i mestissa, rumbera i flamenca, on hi cabem tots", que contrasta, va afirmar més endavant, amb un estat capitalista "voraç, carronyaire, senil, zombi i suïcida".
Un discurs de mà dura, d'aquells que fan grans els més petits, i que empoderen quan sembla que tot està per perdre. Fernàndez entra en acció, i ho fa amb contundència i sense mirar enrere. De ben segur que la CUP aprofitarà la seva figura i determinació durant els propers dies. Un Fernàndez que s'abandera en ell mateix. Un líder amb veu pròpia que parla clar. Alerta, però, en eclipsar els propis candidats. El seu cap de llista, Carles Riera, centra menys de la meitat dels mítings de la candidatura. Si aquesta és la seva aposta, caldrà vigilar per no pessigar-se els dits.
