11
de desembre
del
2017
Actualitzat
a les
17:46h
El darrer 7 de novembre quedarà registrat a la memòria catalana com una data molt especial de la història moderna del país. D'emocions intenses i molta fortalesa col·lectiva. Així ho expressava el conseller de Salut i candidat d'ERC Toni Comín durant els parlaments que van cloure la manifestació que va omplir el cor de Brussel·les, amb un to abrandat i contundent, just quan admetia que "necessitaven" parlar amb la ciutadania. "Per dir-vos gràcies, perquè necessitem molta força". Perquè, és en aquesta distància obligada per l'acció anorreadora del 155, que els consellers necessiten sentir, ara més que mai, l'escalf d'un poble que hi és, que continua i que no es cansa de ser-hi.
Instal·lats en la més desconcertant de les anormalitats, el president i els consellers que són a Bèlgica intenten no perdre mai el fil directe amb el país, per molt que el temps i la distància siguin entrebancs cada vegada més poderosos. Bona prova d'això n'ha estat les diverses –i molt sovintejades– mostres de suport dels treballadors de les diverses conselleries. Una empatia o solidaritat que traspassa fronteres i que ha esdevingut l'ADN d'un procés ple d'aquesta mena de petits grans gestos. Cadenes humanes, manifestacions, cartes, comunicats i clams diversos han estat habituals des que la presó i l'exili s'han convertit en part de l'escenografia de la nostra quotidianitat política.
A banda d'aquestes mostres de suport, les visites amb destí a Bèlgica també s'han convertit en recurrents. Un peatge de transacció europeista per la llibertat. Fa pocs dies, Puigdemont rebia antics companys de classe. Poc després, el conseller de Salut i número set d'ERC rebia la visita del seu marit i la seva filla, que passaven la setmana amb ell. Però Comín també rebia l'escalf de qui millor el pot jutjar per la feina feta i per la inquietud mostrada: la seva "família política", representada per una significativa delegació dels treballadors del departament que ha encapçalat i que li han volgut mostrar una adhesió total a través d'un comunicat oficial signat per l'Assemblea de Defensa de les Institucions Catalanes en l'àmbit de Salut.
"Et volem fer partícip, com a cap visible de la institució que representes, que seguim treballant per a tota la ciutadania", resa el document. "Tot i que estem sotmesos a l'aplicació de l'article 155, nosaltres no defallim. Tot al contrari. La nostra és una resistència pacífica, conscient, solidària i unitària", per afegir que "avui, 7 de desembre, omplim Brussel·les per denunciar la manca de democràcia de l'estat espanyol i per reivindicar la llibertat d'expressió. Volem que l'escalf d'aquesta jornada sigui el preludi de la vostra tornada, de l'alliberament dels presos polítics i de la fi del període en què les nostres institucions han estat il·legítimament arrabassades".
Amb càrrecs electes i líders socials a la presó, la més petita mostra de suport i confiança és la millor notícia que poden tenir els damnificats per l'acció del 155. És, també, la constatació que la família és molt més que allò que hi ha en la intimitat de la llar. Prou bé que ho va poder comprovar Toni Comín, somrient i decidit en companyia dels seus companys de taula, de despatx, de departament.
Instal·lats en la més desconcertant de les anormalitats, el president i els consellers que són a Bèlgica intenten no perdre mai el fil directe amb el país, per molt que el temps i la distància siguin entrebancs cada vegada més poderosos. Bona prova d'això n'ha estat les diverses –i molt sovintejades– mostres de suport dels treballadors de les diverses conselleries. Una empatia o solidaritat que traspassa fronteres i que ha esdevingut l'ADN d'un procés ple d'aquesta mena de petits grans gestos. Cadenes humanes, manifestacions, cartes, comunicats i clams diversos han estat habituals des que la presó i l'exili s'han convertit en part de l'escenografia de la nostra quotidianitat política.
A banda d'aquestes mostres de suport, les visites amb destí a Bèlgica també s'han convertit en recurrents. Un peatge de transacció europeista per la llibertat. Fa pocs dies, Puigdemont rebia antics companys de classe. Poc després, el conseller de Salut i número set d'ERC rebia la visita del seu marit i la seva filla, que passaven la setmana amb ell. Però Comín també rebia l'escalf de qui millor el pot jutjar per la feina feta i per la inquietud mostrada: la seva "família política", representada per una significativa delegació dels treballadors del departament que ha encapçalat i que li han volgut mostrar una adhesió total a través d'un comunicat oficial signat per l'Assemblea de Defensa de les Institucions Catalanes en l'àmbit de Salut.
"Et volem fer partícip, com a cap visible de la institució que representes, que seguim treballant per a tota la ciutadania", resa el document. "Tot i que estem sotmesos a l'aplicació de l'article 155, nosaltres no defallim. Tot al contrari. La nostra és una resistència pacífica, conscient, solidària i unitària", per afegir que "avui, 7 de desembre, omplim Brussel·les per denunciar la manca de democràcia de l'estat espanyol i per reivindicar la llibertat d'expressió. Volem que l'escalf d'aquesta jornada sigui el preludi de la vostra tornada, de l'alliberament dels presos polítics i de la fi del període en què les nostres institucions han estat il·legítimament arrabassades".
Amb càrrecs electes i líders socials a la presó, la més petita mostra de suport i confiança és la millor notícia que poden tenir els damnificats per l'acció del 155. És, també, la constatació que la família és molt més que allò que hi ha en la intimitat de la llar. Prou bé que ho va poder comprovar Toni Comín, somrient i decidit en companyia dels seus companys de taula, de despatx, de departament.