ELECCIONS PARLAMENT 2017: anàlisi

Pugna als blocs i gestió incerta del resultat: claus d'una campanya a mig gas

La manifestació de Brussel·les, el pont, el debat de la unilateralitat i la competència -encara suau- a l'independentisme i a l'unionisme marquen el primer tram de la cursa del 21-D | La participació duu de corcoll els partits mentre ERC i Cs polaritzen la campanya i Puigdemont puja a les enquestes aliè als dubtes sobre el seu futur

per Ferran Casas , 10 de desembre de 2017 a les 21:30 |
Publicitat electoral del 21-D al metro de Barcelona. | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Són unes eleccions imposades, una campanya que ha agafat a contrapeu fins i tot els qui les van convocar. Per les dates, l'excepció, el clima advers i per l'esgotament d'una tardor intensa. Però ja hi som de ple. El pont i la manifestació de Brussel·les han fet que comencés a mig gas (falten els principals debats i només la CUP ha fet acte central), però aquesta setmana es clarificaran incògnites com l'aposta per la bilateralitat, la determinació de Puigdemont de tornar o no a risc de ser detingut, i si les tensions entre el PP i Ciutadans van a més mentre els "comuns" intenten esgarrapar vots al PSC pel seu suport al 155. Aquestes són, per ara, les claus d'una campanya que no sembla que hagi de tenir ja més novetats en el front judicial/penitenciari:

1. L'independentisme resol hegemonies i legitimitats. A la campanya del 27-S, amb la conformació de Junts pel Sí per fer president el convergent Artur Mas però amb el progressista Raül Romeva de cap de cartell, el centredreta sobiranista, que aleshores representava CDC i ara el PDECat, i el socialdemòcrata d'ERC van ajornar la pugna per l'hegemonia. Tocava aconseguir una gran majoria pel sí i aparcar tensions. Aquest cop, i malgrat que la política catalana segueix instal·lada en l'excepció, ara pel 155, ERC va rebutjar compartir llista amb els neoconvergents, que a les ordres de Carles Puigdemont van mutar el PDECat en una llista unitària. El president va prendre, des de l'exili belga, el control i ha arraconat Artur Mas i Marta Pascal, que esperen recuperar després de les eleccions el seu rol. Concorre amb una llista farcida de personalitats on de la formació demòcrata se salven els alcaldes i poc més, mentre que Oriol Junqueras va dissenyar una llista d'ampli espectre socialdemòcrata, amb aliances amb ex socialistes i Demòcrates, i una notable presència d'independents.

 

Marta Rovira i Carles Puigdemont amb altres líders sobiranistes a Brussel·les Foto: ACN


ERC i Puigdemont s'havien emplaçat a una campanya tranquil·la, i així ho van acordar Marta Rovira i el president, però les estratègies han acabat topant malgrat que s'ha evitat l'atac directe. Junts per Catalunya basa tota la seva estratègia de campanya en demanar el vot per restituir Puigdemont i la seva campanya té un aire més presidencialista encara que la que va tenir la d'Artur Mas el 2012. Vota Puigdemont i tot tornarà a lloc, és el seu reclam. I està funcionant entre els votants del sí, que el situen com el president favorit. En els primers dies de campanya, Puigdemont ha promès que tornarà i els seus demanen el vot dient que votar-lo és dir "no" al cessament que el va obligar a marxar Brussel·les per evitar la presó, per on van passar la majoria dels seus consellers i on encara hi ha Junqueras, Quim Forn i els "Jordis".


Els republicans, en canvi, tenen una estratègia diferent malgrat que si Junts per Catalunya demana el vot perquè el seu candidat "torni", ells ho fan perquè el seu "surti" de presó. Afirmen que les llistes separades (la CUP mai va contemplar una aliança amb Puigdemont) és més efectiva i permet ampliar majories. Desconfien de l'apropiació "messiànica" que Puigdemont pugui fer de la República i que aquesta quedi lligada al seu futur personal. Un futur que, com el de Junqueras, és incert i per això demanen realisme, "tocar de peus a terra per evitar la frustració". Un és a presó i l'altre amb exili amenaçat de detenció si trepitja sol espanyol. Els republicans exigeixen a Junts per Catalunya (va obrir foc Carles Mundó en una entrevista a NacióDigital després de dies d'insinuacions) que contempli aquest escenari. Ells tenen ja Rovira, fortament atacada aquestes dies per la premsa unionista, a la recàmera.

La llista de Puigdemont manté que no hi ha alternativa al "president legítim" (Pascal va dir que hauria de ser restituït en el càrrec fins i tot encara que no guanyi el 21-D) i atribueix la pressió d'ERC -a qui acusa també de buscar un tripartit d'esquerres i autonomista- als "nervis" per la seva puixança a les enquestes. De fet, amb aquest format i Puigdemont al capdavant, han millorat clarament, i en detriment dels republicans, les expectatives del PDECat, a qui s'havien arribat a atribuir només una quinzena de la setantena d'escons previstos pel bloc del sí.


Junts per Catalunya escala posicions amb l'hiperlideratge de Puigdemont però ERC li demana realisme i que contempli que, com Junqueras, pot quedar fora de joc a la investidura

La pugna pel lideratge del procés entre Junts per Catalunya i ERC, que ara fa pivotar la seva campanya també en Carme Forcadell i els consellers Raül Romeva i Carles Mundó a més de Rovira davant l'absència de Junqueras, està servida. Les esgarrinxades, i com en surti JxCat, l'espai més inestable, marcaran l'endemà de les eleccions i el camí cap a la República. La CUP s'ho mira des de l'exterior del ring i amb certa confiança en consolidar el seu espai mentre condiciona amb claredat els suports a un full de ruta clar per implementar la República.
 

Miquel Iceta amb Ramon Espadaler, Carlos Jiménez Villarejo i altres dirigents del PSC Foto: ACN


2. El PSC, tercera via i establishment (amb permís dels fiscals). I si al camp independentista es lluita per l'hegemonia des de la unitat en el l'objectiu, aquesta situació també es viu al camp unionista, on les crides a evitar les agressions són constants. Són les eleccions catalanes amb una mirada (i implicació) més intensa dels mitjans de Madrid i, per tant, el que els passi al PP, el PSOE i Cs -a més de Podem- tindrà un impacte en la percepció de l'electorat espanyol. D'entrada, hi ha un canvi de rols. El PSC és ara el partit de l'establishment i es presenta com el portador de la solució més viable entre l'independentisme i la plurinacionalitat dels "comuns" que mai acceptaran el PP i Cs. Iceta ofereix reformes suaus, lleialtat a Rajoy i donar la batalla per millorar el finançament. Sense Unió, que interpretava aquest rol, desprovistos ja del tot els neoconvergents -que competeixen només amb ERC i pel vot sobiranista- d'aquesta condició, i amb Ciutadans i el PP en posicions molt dures i involucionistes, la burgesia partidària de la tercera via i que mira Espanya com un factor d'estabilitat i un bon espai on fer negocis veu amb simpatia Miquel Iceta i Ramon Espadaler.

L'empresonament de Junqueras, Forn i els "Jordis" perjudica el candidat socialista perquè ell, en tant que avalador del 155 i les querelles que han acabat privant-los de llibertat, també és corresponsable d'una situació que el priva d'aliances. Iceta, però, juga a la carta de la pèrdua de la majoria absoluta independentista i a presentar-se després, i en competència amb Xavier Domènech, com l'únic capaç de desbloquejar la situació impedint que la legislatura embarranqui.

Iceta s'ha erigit en el candidat "d'ordre", però el seu suport al 155 l'allunya de l'independentisme i també dels "comuns" a l'hora de fer de frontissa

Rajoy sap que el seu candidat, el destraler Xavier García Albiol, no té cap possibilitat de ser president. I per això a la Moncloa estan disposats a fer costat a Iceta sense massa exigències a canvi. Un triomf del sobiranisme desautoritzaria Rajoy a ulls dels socis de la UE, molt atents al que passi el dia 21, i fins i tot podria desembocar en una petició d'assumpció de responsabilitats. No n'assumirà, però arribat el cas tampoc serà exigent per facilitar el canvi. I si passa per Iceta, millor que si ho fa per Inés Arrimadas. El procés ha premiat, si més no a les enquestes, el partit d'Albert Rivera, que per ara evita fugues cap als socialistes i creix a costa del PP, que no rendibilitza el 155, i dels "comuns" al cinturó. El president espanyol ha d'intentar que el 21-D no serveixi per enfortir el seu competidor a la dreta. En la seva darrera visita a Catalunya, Rajoy cridava a premiar el seu partit el dia 21-D per haver “desactivat” el procés i García Albiol reclama als seus adversaris que no mirin la seva bossa de votants i que intentin esgarrapar-ne algun de la dels independentistes. Ell ja ni ho prova.
 

Xavier Domènech amb Pablo Iglesias, a l'assemblea de Sant Adrià de Besòs Foto: Catalunya en Comú


3. La paradoxa de tenir la clau i a la patacada alhora. Les enquestes no preveuen un bon resultat per Xavier Domènech, víctima de la seva equisditància amb el procés, i és possible que la seva campanya, fins ara centrada en assegurar que l'independentisme perdi la majoria absoluta per entrar al joc de les majories, s'orienti a esgarrapar vot a Iceta, premiat a les enquestes, oferint una esquerra genuïna. Els "comuns", víctimes de la dinàmica de blocs, no han tret rèdit del seu trencament amb el PSC a Barcelona (la direcció no el va promoure) i sostenen que només estan disposats a entendre's amb socialistes i republicans. La campanya ha consumat l'arraconament d'ICV, que fa evident el seu malestar. Es pot produir, però, una paradoxa. Que la pèrdua de la majoria absoluta independentista deixi en mans de Domènech decidir qui governa. La pressió, a Madrid i a Barcelona, serà intensa. I la formació, fruit d'un part que ha estat complicat, pot haver d'afrontar el debat enmig d'una forta tensió interna si queda per sota dels deu escons. Preveu resoldre-ho amb una consulta interna.

Domènech no té bones perspectives i si l'independentisme perd la majoria pot veure's obligat a decidir en un context intern molt convuls

La proposta dels "comuns", la del referèndum pactat, va per llarg perquè s'assumeix que el PP i Cs són els que estan sortint més ben parats de la crisi catalana. Pablo Iglesias, a més, no aporta el que aportava i les seves aparicions en la campanya catalana, com ja va passar el 27-S, quan va ser omnipresent, resten més que no pas sumen. La darrera, culpant l'independentisme d'haver despertat “la bèstia” de l'extrema dreta, va ser sonada.

4. I quin és el projecte per a Catalunya? La campanya del 21-D és més retrospectiva que evocadora. Els discursos i els debats televisats, que l'unionisme ha tingut més interès a fer que mai, se centren més en analitzar l'acció desproporcionada de l'Estat o les expectatives incomplertes del sobiranisme que no pas en donar certeses sobre què passarà. L'emotivitat de desallotjar els independentistes o la de revertir el 155 i restituir el Govern (cosa que no depèn del Parlament) ha vençut la racionalitat.

El problema de l'independentisme en aquesta campanya, després de no haver fet efectiva la República proclamada el 27 d'octubre i que el govern espanyol apliqués el 155 i convoqués eleccions, és explicar què farà i com ho farà. Pocs electors dubten del compromís independentista de les tres llistes del sí, però només la CUP dibuixa, amb la desobediència i la unilateralitat, un camí que és costós. Junts per Catalunya i ERC parlen de donar continuïtat a la legislatura o fer República, però fins ara eviten les concrecions. És evident que la situació processal dels seus dirigents, amenaçats si "reincideixen", els condiciona. ERC ha començat a virar i aquest diumenge, tant Toni Castellà com Marta Rovira, han garantit que si l'Estat torna a no assumir el resultat de les eleccions miraran de nou cap a la unilateralitat. El desinterès de Junts per Catalunya, que volia un acord sobre la llista i no sobre els programes, va frustrar pactar punts comuns.

Els programes de Junts per Catalunya i ERC són ambigus sobre com fer efectiva la república, però els republicans van assumint en públic la via unilateral que fins ara defensava la CUP

Els programes unionistes no són, precisament, per tirar coets. El PP el va presentar quan la campanya feia tres dies que estava en marxa i amb la prohibició de les estelades de l'espai públic com a mesura estrella, el PSC admet que la reforma constitucional (fins i tot si és suau) va per llarg i no està garantida i Cs està més pendent de desmuntar el que ha funcionat, com la immersió, que de proposar noves solucions.
 

Banderoles de Ciutadans al costat d'una estelada. Foto: Adrià Costa


5. La incerta gestió de l'endemà. El gran dubte de la campanya, i que encara no s'ha resolt, és -al marge de com quedin els partits- la gestió del resultat. La victòria unionista representa, en aquest sentit, l'escenari que plantejaria menys dubtes. Seria la fi del procés, s'entraria en un període més cooperatiu amb el govern espanyol i es rebobinarien polítiques com les lingüístiques o les educatives. El triomf sobiranista plantejaria un debat, pendent per la manca de programa comú, sobre quin ha de ser el full de ruta. La pèrdua o no de la majoria absoluta i el llindar del 50% del suport ho condicionaran tot. El govern espanyol ni s'ha compromès a acceptar el resultat fent les reformes necessàries per fer possible la voluntat dels catalans ni descarta respostes violentes com les de l'1-O i les setmanes posteriors amb l'empresonament de líders polítics.

El govern espanyol no emet signes ni d'acceptació del resultat ni de renúncia a la violència cas que l'independentisme obtingui la majoria i vulgui desplegar la Republica

A banda del resultat a les urnes queda per resoldre el dubte de la participació. El 27-S va ser del 77%. Mai des de l'any 1980 s'havia votat tant en unes eleccions al Parlament. Ara, les enquestes la situen per damunt del 80%. Si anés més enllà del 82% o el 83% es mobilitzaria abstencionistes estructurals que el govern espanyol tem que tinguin un perfil “antisistema” que esberli la teoria -que jutgen vàlida fins al 80% o una mica més enllà- de que l'augment de l'afluència de votants premia els unionistes. La campanya va plena de retrets i emocions però té encara moltes incògnites per resoldre i més ulls al damunt que mai.
 

Una urna de l'1-O a l'acte central de la CUP a la Vall d'Hebron Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació