Núria Picas, o la fi del «tabú» que els esportistes no opinen de política

"El que em mou a la vida és la família, l'esport i el país". Aquesta és la màxima amb què l'atleta campiona mundial d'ultratrails es mou i la que, de la mateixa manera, li va impedir rebutjar la proposta d'integrar-se a la candidatura d'ERC del 21-D. Ella mai no ha negat el seu independentisme, però explica a NacióDigital que volia ajudar encara més a trencar "aquest tabú conforme sembla que en l'esport no es pot parlar de política". Al PP, de fet, ho consideren propi de règims autoritaris, malgrat que les banderes espanyoles tenyeixen de dalt a baix els èxits de les seleccions. "Els esportistes tenim també capacitat d'opinar", replica Picas.

D'aquesta manera, en un "moment transcendental de país" en què estan "matxacant per tots els cantons", es proposa ajudar a recuperar "l'esperit de l'1-O", tot i que els seus vincles amb ERC ja venen d'abans. Segons detalla, ja era amiga del conseller d'Afers Exteriors, Raül Romeva, coneixia la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i tenia pendent una reunió amb el vicepresident català, Oriol Junqueras, però llavors va produir-se l'onada repressiva del 155, amb la convocatòria d'eleccions i l'empresonament del també president d'ERC. Aleshores, una persona propera a aquest se li va posar en contacte i li va plantejar que, d'acord amb el que havia parlat amb la secretària general, Marta Rovira, creien interessant que se sumés a la llista.

L'atleta ja va ser un dels noms que va tancar la candidatura de Junts pel Sí el 2015, però aquest cop li van proposar situar-se en un lloc simbòlic o de sortida. Ella tot just començava el camí de tornada d'un viatge de tres dies al País Basc per desconnectar d'aquells dies políticament tan intensos i en aquelles cinc hores al vehicle va anar guanyant força el "sí". "Vull fer el possible, no m'agrada fer les coses a mitges, vull donar-ho tot", detalla, així que la van situar en la posició 25 per Barcelona, des de la qual, si les enquestes més optimistes per a ERC es compleixen, podria accedir a l'acta de diputat.
 
Tot i això, no s'hi obsessiona ni avança si aguantaria els quatre anys. "Em fa il·lusió ajudar el país, sigui des d'on sigui", afirma, tot i que reconeix que la seva "zona de confort és la muntanya", des d'on també pot aportar i ha aportat. Per ara, vol sumar en aquesta candidatura que barreja tants independents i polítics els "valors" d'una esportista, com els de "superació", "ganes de guanyar" o "optimisme".

Sigui com sigui, com és que hi ha tants pocs esportistes que es mullin políticament? Ella assegura que mai no s'ha trobat problemes enlloc, excepte en les xarxes socials, on ha estat molt insultada, cosa habitual en molts famosos, així com admet que potser han deixat d'acostar-se-li alguns espònsors. "Segur que tindria més diners si callés la boca, però aquests espònsors que deixen de venir no m'interessen", afirma, i deixa com a colofó un símil esportiu que usa sovint per deixar clar que, si l'independentisme s'ho creu, vencerà: "Arriba un moment en cada cursa en què te n'adones que el teu únic oponent ets tu mateix".