07
de desembre
del
2017
Actualitzat
a les
20:34h
El Museu del Disseny de la Plaça de les Glòries és el millor museu de Barcelona. Val la pena que ho digui ja d’entrada. Les quatre exposicions permanents que té són d’un nivell impressionant. Estic content i orgullós que la meva ciutat tingui aquest museu. A l’edifici li diuen col·loquialment La Grapadora i trobo que junt amb la visera dels nous Encants i la Torre Agbar forma un skyline d’allò més atractiu. M’agrada anar a la Plaça de les Glòries. I si algun dia s’acaben del tot les obres encara m’agradarà més.
Doncs bé, hi he anat una vegada més perquè volia tornar a veure l’exposició de la planta quarta, la meva preferida:El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980). Extraordinària. No em pot agradar més. Per un col·leccionista que acumula tota mena de documents de paper que contenen tota mena d’històries –conegudes, desconegudes o oblidades- és un plaer extraordinari transitar pels passadissos que t’expliquen l’evolució d’un art com el disseny gràfic. És un art encara poc explicat perquè la quotidianitat costa que s’expliqui com mereix.
El disseny gràfic forma part de la nostra vida i de la vida d’una ciutat, una metròpoli més o menys gran, d’una concentració organitzada de gent que està vinculada, per exemple, als embats de la publicitat i la seves estètica, que rep visites de fires i salons comercials que s’anuncien a les parets i als fanals, que compra llibres que tenen portades atractives, que va a la farmàcia per a adquirir medicaments que venen dins de capsetes... El nostre entorn bull d’estímuls visuals als quals no sempre parem atenció, dels que ens fixem més amb el contingut que amb el continent. En el disseny gràfic, el continent explica el contingut i tots dos formen un tot harmònic que, idealment, transmet el missatge perquè ens penetri de la manera més eficient possible.
És el món inabastable i apassionant dels cartellistes, els dibuixants publicitaris, els dissenyadors de capses, bosses de comerços i grans magatzems, papers d’embolicar, pòsters, portades de llibres i de discos, postals promocionals, díptics i tríptics, felicitacions, sobres i cartes, logotips i marques, sanefes, anuncis de tota mena, dissenys corporatius, iconografia farmacèutica. L’etcètera pot arribar a ser infinit. Contemplar aquests objectes i comprendre que tenen vida és una activitat emocional, sensorial i intel·lectual de primera categoria. I això al Museu del Disseny no només és possible sinó que et donen totes les facilitats per a poder fer-ho.
Impossible quedar-se només amb una cosa. Els antics cartells de les festes de la Mercè, per exemple, precioses obres d’art, fusió de disciplines artístiques, línies i colors que signifiquen coses. Les capses cilíndriques per guardar aliments –el Cola Cao!- adornades amb formes geomètriques, que tant em recorden les lleixes de la cuina de casa la meva àvia. La capsa de cartró del Linitul, aquelles gases untades de pomada per quan et feies cremades. Fa temps que no en sento a parlar, crec que encara es comercialitza. Però em temo que la capsa ja no està geomètricament partida, meitat blanca i meitat blau elèctric.
Amb l’exposició i amb el magnífic catàleg, expliquen i contextualitzen un fenomen artístic, t’ajuden a comprendre’l amb totes les arestes. Et donen pistes per a entendre per què va créixer el disseny gràfic, quines van ser les seves influències, els seus marcs laborals, la consolidació com a professió rellevant, la creació d’empreses especialitzades ets. Contemplant la mostra, dedicant-li una estona i pensant sobre ella, arribes a algunes conclusions molt interessants. Per exemple, moltes de les obres exposades són cartells i material publicitari de fires i salons dels anys seixanta i setanta, quan Barcelona era, entre altres coses, una ciutat “de ferias y congressos”, faceta rellevant sorgida d’allò que es va anomenar “Desarrollismo” i que es va atribuir a l’”aperturismo” del franquisme.
L’exposició és un merescudíssim reconeixement i homenatge als noms fonamentals del disseny gràfic a casa nostra: Alexandre Cirici Pellicer, Josep Bagués, Ricard Giralt-Miracle, Jordi Fornas, Enric Satué, Enric Huguet, José Maria Cruz Novillo, Josep Pla-Narbona, Armand Domènech, Tomás Vellvé, Antoni Morillas i tants altres. Al seu tram final, la mostra –comissariada fabulosament per Anna Calvera i Pilar Vélez- diu “Continuarà” i avança noms més contemporanis com els de Xavier Mariscal i América Sánchez, molt vinculats, per exmple, a la botiga Vinçon del Passeig de Gràcia, una de les absències barcelonines que més em dolen. Ara és un Massimo Dutti! Quin horror, mare meva.
Estic il·lusionat amb aquest “Continuarà”. M’expliquen que es concretarà cap a finals d’aquesta temporada i donarà fe del trajecte entre 1980 i avui en dia. En tinc unes ganes boges perquè les caixes de casa meva estan plenes de documents d’aquests anys. I m’encantarà veure què tenen als fons del museu que descansa ara fora de camp i que d’aquí uns mesos serà visible rere uns vidres transparents.
El Museu del Disseny de la Plaça de les Glòries és el millor museu de Barcelona
Doncs bé, hi he anat una vegada més perquè volia tornar a veure l’exposició de la planta quarta, la meva preferida:El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980). Extraordinària. No em pot agradar més. Per un col·leccionista que acumula tota mena de documents de paper que contenen tota mena d’històries –conegudes, desconegudes o oblidades- és un plaer extraordinari transitar pels passadissos que t’expliquen l’evolució d’un art com el disseny gràfic. És un art encara poc explicat perquè la quotidianitat costa que s’expliqui com mereix.
El disseny gràfic forma part de la nostra vida i de la vida d’una ciutat, una metròpoli més o menys gran, d’una concentració organitzada de gent que està vinculada, per exemple, als embats de la publicitat i la seves estètica, que rep visites de fires i salons comercials que s’anuncien a les parets i als fanals, que compra llibres que tenen portades atractives, que va a la farmàcia per a adquirir medicaments que venen dins de capsetes... El nostre entorn bull d’estímuls visuals als quals no sempre parem atenció, dels que ens fixem més amb el contingut que amb el continent. En el disseny gràfic, el continent explica el contingut i tots dos formen un tot harmònic que, idealment, transmet el missatge perquè ens penetri de la manera més eficient possible.
L'exposició «Disseny gràfic. D’ofici a professió». Foto: Mariona Batllés
És el món inabastable i apassionant dels cartellistes, els dibuixants publicitaris, els dissenyadors de capses, bosses de comerços i grans magatzems, papers d’embolicar, pòsters, portades de llibres i de discos, postals promocionals, díptics i tríptics, felicitacions, sobres i cartes, logotips i marques, sanefes, anuncis de tota mena, dissenys corporatius, iconografia farmacèutica. L’etcètera pot arribar a ser infinit. Contemplar aquests objectes i comprendre que tenen vida és una activitat emocional, sensorial i intel·lectual de primera categoria. I això al Museu del Disseny no només és possible sinó que et donen totes les facilitats per a poder fer-ho.
Impossible quedar-se només amb una cosa. Els antics cartells de les festes de la Mercè, per exemple, precioses obres d’art, fusió de disciplines artístiques, línies i colors que signifiquen coses. Les capses cilíndriques per guardar aliments –el Cola Cao!- adornades amb formes geomètriques, que tant em recorden les lleixes de la cuina de casa la meva àvia. La capsa de cartró del Linitul, aquelles gases untades de pomada per quan et feies cremades. Fa temps que no en sento a parlar, crec que encara es comercialitza. Però em temo que la capsa ja no està geomètricament partida, meitat blanca i meitat blau elèctric.
L'exposició «Disseny gràfic. D’ofici a professió». Foto: Mariona Batllés
Amb l’exposició i amb el magnífic catàleg, expliquen i contextualitzen un fenomen artístic, t’ajuden a comprendre’l amb totes les arestes. Et donen pistes per a entendre per què va créixer el disseny gràfic, quines van ser les seves influències, els seus marcs laborals, la consolidació com a professió rellevant, la creació d’empreses especialitzades ets. Contemplant la mostra, dedicant-li una estona i pensant sobre ella, arribes a algunes conclusions molt interessants. Per exemple, moltes de les obres exposades són cartells i material publicitari de fires i salons dels anys seixanta i setanta, quan Barcelona era, entre altres coses, una ciutat “de ferias y congressos”, faceta rellevant sorgida d’allò que es va anomenar “Desarrollismo” i que es va atribuir a l’”aperturismo” del franquisme.
L’exposició és un merescudíssim reconeixement i homenatge als noms fonamentals del disseny gràfic a casa nostra
L’exposició és un merescudíssim reconeixement i homenatge als noms fonamentals del disseny gràfic a casa nostra: Alexandre Cirici Pellicer, Josep Bagués, Ricard Giralt-Miracle, Jordi Fornas, Enric Satué, Enric Huguet, José Maria Cruz Novillo, Josep Pla-Narbona, Armand Domènech, Tomás Vellvé, Antoni Morillas i tants altres. Al seu tram final, la mostra –comissariada fabulosament per Anna Calvera i Pilar Vélez- diu “Continuarà” i avança noms més contemporanis com els de Xavier Mariscal i América Sánchez, molt vinculats, per exmple, a la botiga Vinçon del Passeig de Gràcia, una de les absències barcelonines que més em dolen. Ara és un Massimo Dutti! Quin horror, mare meva.
Estic il·lusionat amb aquest “Continuarà”. M’expliquen que es concretarà cap a finals d’aquesta temporada i donarà fe del trajecte entre 1980 i avui en dia. En tinc unes ganes boges perquè les caixes de casa meva estan plenes de documents d’aquests anys. I m’encantarà veure què tenen als fons del museu que descansa ara fora de camp i que d’aquí uns mesos serà visible rere uns vidres transparents.
Pots de cuina a l'exposició «Disseny gràfic. D’ofici a professió». Foto: Mariona Batllés