Junts fem més Nació     FES-TE SUBSCRIPTOR

Literatura catalana

Maria Guasch i la immersió del lector en «un món de sensacions físiques»

La jove autora publica "Els fills de Llacuna Park", un llibre amb una atmosfera que no ens deixa, de la primera a la darrera pàgina

per Esteve Plantada , 12 de desembre de 2017 a les 16:23 |
Maria Guasch, autora d'«Els fills de Llacuna Park» | Esteve Plantada
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de desembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Maria Guasch era documentalista, ha tornat a la universitat i treballa en una escola. Llicenciada en Comunicació Audiovisual, la vida l'ha portat per diversos camins –vitals i laborals– fins que ha trobat el seu lloc, que compagina amb una vocació literària que va esclatar ben d'hora. Nascuda a Begues l'any 1983, va publicar la seva primera novel·la, La neu fosa (El Toll), l'any 2013, just quan tenia vint anys. Un any després, li va seguir Olor de clor sota la roba (RBA-La Magrana), amb què va ser triada Nou Talent FNAC 2014. Ara, torna a la càrrega amb Els fills de Llacuna Park, publicada per L'Altra Editorial.
 

La Clara té trenta-dos anys i no fa gaire que ha començat a treballar de professora a la presó. Quan hi entra, oblida tot allò que té a fora, al mateix temps que una interna se la comença a mirar com si es coneguessin. Una nit, seguint el rastre del Gabriel, la Clara agafa el tren de rodalia que la retorna a Canyars, la ciutat de l'adolescència. El llibre compta amb una escenografia molt concreta, que acompanya el lector a través d'una atmosfera que no ens deixa, de la primera a la darrera pàgina. "Vaig estar fent unes pràctiques a la presó –detalla–. El llibre neix d'aquesta sensació d'estranyesa davant del món, present a les tres novel·les que he fet i més accentuada en l'instant de fer el llibre".
 

Guasch confessa que hi va haver un moment en què ja no sabia què era més estrany: si el món de dins o el de fora. "Curiosament, el món de fora es reprodueix a l'interior de manera molt més intensa. Vius com un moment en suspens. I, a mi, aquell parèntesi em feia respirar". L'autora no percebia una violència especial a la presó, però sí l'absurditat de tenir-hi els reclusos "com si fossin nens de parvulari". La bombolla que representava la presó va fer que anés sortint la necessitat de crear una atmosfera amb un personatge com la Clara, desconcertat i molt misteriós, ple de llacunes i d'el·lipsis, que diu molt "no ho sé" i que s'excusa en una certa idea de fatalisme i predestinació quan fa servir expressions com "ja sabia que havia de passar".

Una escenografia inspirada en Gavà

 

Podria semblar que a Els fills de Llacuna Park no hi ha acció, però sí una atmosfera i una escenografia, inspirada en Gavà. "També hi ha una idea de descens als inferns, amb un corrent subterrani –la trama secundària–, on ella va descobrint coses del passat dels personatges". El fet de no tenir una trama claríssima obliga l'autora a treballar més l'escriptura. "Tinc certa tendència a ser molt preciosista i, després, quan em rellegeixo, no m'agrado. El fet de tenir una trama secundària frenava aquest impuls, perquè no podia estar per gaire floriments. Les atmosferes m'ajuden a submergir el lector en un món molt intens de sensacions físiques. Per a mi, aquestes sensacions són més importants que els sentiments".
 
Com a les novel·les –Raymond Chandler o Ross MacDonald– i al cinema negre dels anys 30 o 40, obres que t'introdueix en una atmosfera de malson, de somni, de melancolia, de personatges que es retroben amb el passat. "Escrivint pensava en El extraño amor de Martha Ivers, en uns personatges marginats que tenen més tendresa i passió de la que sembla". Una idea que lliga amb la tria lingüística i la combinació de registres. "Jo mateixa no controlo el meu propi llenguatge i en una mateixa frase puc fer servir paraules cultes i, de cop, passar a un registre massa baix. Aquesta vacil·lació em ve d'haver passat per tants ambients diferents. Néixer a Gavà m'ha enriquit moltíssim i si això no surt a la novel·la em sento molt falsa". La paraula precisa, com a exemple de la pulcritud en els detalls i de saber embolcallar el lector des de la més addictiva de les inquietuds.
 

Maria Guasch, autora d'«Els fills de Llacuna Park» Foto: Esteve Plantada

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació