«El Papus», «El Jueves» i la plaça Castella

Hi ha un lloc lleig de Barcelona pel qual tinc una especial debilitat. És la plaça Castella, que interromp el carrer Tallers amb una església estranyíssima que sembla caiguda del cel i un edifici de metall i metacrilat que en si mateix és un atemptat urbanístic. Segurament per això m’agrada tant, perquè s’ha fet vell i gastat i sobreviu al pas del temps. Fa unes setmanes just al davant de la porteria d’aquest edifici l’ajuntament hi ha instal·lat una placa amb text i fotos. Una placa d’aquelles que es posen als llocs on s’han esdevingut coses importants, històries que val la pena explicar.

Aquesta placa explica la historia de la bomba d’El Papus. Si, ja sabeu, aquella bomba que va explotar el 20 de setembre de 1977 perquè la ultradreta no estava d’acord amb la mirada crítica de la revista i va decidir que era una gran idea combatre les seves idees enviant-los una màquina de matar. Van matar, en efecte. Van matar el conserge de l’edifici, Joan Peñalver i la revista va quedar tocada però es va mantenir amb vida fins al 1986. Hi ha un documental fantàstic de David Fernández de Castro que explica aquesta historia. El meu passatge favorit és l’entrevista al Royuela, mafiós dels baixos fons de Barcelona, relacionat amb la ultradreta i suposadament implicat en la bomba. L’entrevista sembla feta en un soterrani rònec i sense il·luminar que retrata a la perfecció les ombres del personatge. Sensacional!

Del Royuela me’n parlava sovint el gran Tunet Vila, etern dibuixant del Tumbita, quan me’l trobava cada diumenge al Mercat de Sant Antoni. El Tunet ja fa uns mesos que no és en aquest món i no sabeu el greu que em sap que la seva impressionant memòria se n’hagi anat amb ell. Coneixia històries de cine, de còmic, de militars, de la Barcelona oculta que tant m’agrada. Les històries d’El Papus i de revistes d’aquest tipus han d’esdevenir-se per nassos en llocs com la plaça Castella. A tallers, locals de reunió, centres veïnals, segons pisos amb redaccions improvisades i baixos amb la persiana a mig baixar.

Estic content perquè s’acaba de publicar un llibre que commemora els quaranta anys d’una d’aquestes revistes.El Jueves compleix quaranta anys i ho celebra amb un llibre de títol poc original però inequívoc: El Jueves. 40 años (RBA) que passa revista a molts dels personatges apareguts a les seves pàgines al llarg de quatre dècades d’humor, sarcasme, erotisme, mala bava, subversió, atreviment i sobretot molta valentia per a retratar la gent normal i corrent. Aquesta gent que tant troben a faltar –o això diuen- avui en dia individus com aquest que prefereixo no mencionar i que dirigeix el PP català. Perquè El Jueves se’n fot de tothom i el millor de tot és que potser a vegades ni ho notes. El sentit de l’humor i la intel·ligència són patrimoni de les persones amb sentit de l’humor i amb intel·ligència. Heus aquí perquè hi ha tantes persones que ni tant sols ho ensumen.

Clara de noche, Manolo e Irene, ¡Diós mío!, Martínez el Facha, Grouñidos en el desierto, Historias de la Puta Mili, Makinavaja, El Profesor Cojonciano, Ortega y Pacheco, Historias Fermosas, Niña Pija, Los mendrugos, Kafre, Orgasmos cotidianos, Goomer... Tots ells es donen cita en aquest llibre que celebra com es mereix tant bona notícia. Perquè les bones notícies es celebren així, amb una gran festa. I un llibre com aquest és una festa. Perquè és un llibre que ens parla de la nostra història, de com riem i de com estimem, de com som de nit i de dia, de com dormim i com ens posem calents. De com som, vaja. La veu d’Ivá, Bernet, Martín, Fer, Òscar, Kim, Lluïsot, Ventura, Bernal i tants altres és la veu que retrata els pensaments i coneixements del cervell, el cor i baix ventre.

A les ciutats vives aquestes revistes neixen, creixen i bateguen. A Barcelona, ciutat viva, El jueves va ser durant anys “La revista que sale los miércoles”. I la revista que van segrestar perquè treia a la portada els reis cardant i a algú això li va semblar inoportú. Ja s’ho faran, siguin qui siguin aquests. Les històries de les revistes són també les històries de les ciutats. I si les revistes fan riure les ciutats riuen.

Passo sovint per la plaça Castella i sempre em miro l’edifici lleig. Per anar al CCCB i al Macba passo per allà. Si vull anar cap a Sant Antoni faig drecera per aquells carrers. Igual si el Raval és el meu destí. Quan baixo a plaça Catalunya per anar al teatre Goya, sempre, sempre, sempre, torço per Gravina, arribo fins a Tallers i enfilo el carrer de l’església estranya. M’apassiona aquest racó de món on un dia hi van fer esclatar una bomba fastigosa.