Andreu Mayayo: «Els 'comuns' encara han d'aprendre de la cultura de govern del PSUC»

- El seu article Quo vadis, Comuns?, publicat a Treball, ha generat controvèrsia.

- És un article fet a partir de la consulta que es va promoure dins de Barcelona en Comú respecte al pacte amb el PSC. Volia posar sobre la taula com i de quina manera fem política. Jo crec que el pacte amb el PSC se l'haguessin pogut estalviar, però si es fa, s'ha de fer bé. És bastant insostenible que, des de l'alcaldessa Ada Colau a la resta de regidors, no donessin la seva opinió sobre el pacte. La manera més democràtica amb què els inscrits prenguin la seva decisió és que els seus dirigents expliquin les seves raons. Quan es va fer el pacte amb els socialistes, tothom va anar a explicar els motius. 
 
- Se sent d'una altra cultura política?

- Jo vinc d'una cultura política democràtica. Que vol dir que les regles del joc han d'estar clares. Tothom ha de tenir la llibertat d'expressar les seves opinions i tothom ha d'acceptar els resultats. Cal evitar els espais de confrontació i autoconvèncer-nos tots del que anem a fer. Em sembla una banalització excessiva sotmetre la gent a una consulta permanent.     

- En l'article considera un error haver facilitat la franquícia de Podem a Catalunya.

- Sí. Jo vinc de la tradició del PSUC, que va néixer d'una suma de forces diverses, en un país com Catalunya on no es va establir el PCE. Entenc que la gent de Podem busqui una opció política de referència a Catalunya, però no entenc que això s'hagi de fer creant una franquícia. Si s'hagués entès la història de les relacions PCE-PSUC, haguessin vist que la prioritat no era organitzar Podem a Catalunya sinó fer comprendre que Catalunya és una nació i té un sistema propi de partits, i que tu mantens relacions amb els referents polítics que creus més propers. En canvi, no considero un error, al contrari, que el que no va fer ICV, incorporar les noves energies sorgides del 15-M, ho fes Podem.

Andreu Mayayo. Foto: Adrià Costa

- Afirma que la ruptura del pacte de govern a l'Ajuntament de Barcelona deixa Colau en mans de la dreta independentista. Però en ple conflicte entre Catalunya i l'Estat, no creu que és més conservador el PSC que el PDECat?

-  Jo crec que hi ha molts PSC. En clau municipal, local, les etiquetes són importants però no són definitòries. A Barcelona has de saber quin projecte de ciutat tens i qui vols tenir al costat. En clau barcelonina, costa molt entendre allò que fa la CUP a nivell nacional, per exemple, votant uns pressupostos que ells mateixos diuen que són antisocials, i negant-se a votar uns pressupostos municipals que inclouen elements de transformació reals.

"La dimensió de Barcelona és metropolitana, i en clau metropolitana, necessites el PSC per fer majories "

- Però Barcelona és diferent de Montblanc o Reus. Els pactes a l'Ajuntament de Barcelona no són només política local, tenen una transcendència nacional.

- Efectivament. La dimensió de la ciutat de Barcelona és metropolitana. Però la realitat metropolitana és diferent de la de la resta de Catalunya. L'alcaldessa va començar dient que calia dotar d'autoritat política a l'àrea metropolitana i que s'hauria d'anar a una elecció directa de l'alcaldessa metropolitana. En aquesta clau, necessites el PSC per fer majories. En aquests moments, Núria Marín, l'alcaldessa de l'Hospitalet, està actuant en una clau més metropolitana que no pas l'alcaldessa de Barcelona. I em sap greu dir-ho.

- Amb l'emergència del lideratge de Colau, es van sentir marginats a Iniciativa?

- Crec que Iniciativa va fer una aposta correcta des del punt de vista polític. ICV té al seu ADN les confluències unitàries. Amb una particularitat: aquest cop el pal de paller serien altres. I els lideratges no sorgirien d'Iniciativa exclusivament perquè el nou espai es configura al voltant del lideratge indiscutit de Colau. EI que cal demanar als nous lideratges és que siguin conscients que hi ha gent que prové d'una cultura de govern i de fer arquitectura dels moviments sindicals, que és molt important. CCOO té 141.000 afiliats, que és una dada rellevant. Les queixes que pot haver en el món d'Iniciativa és perquè no s'avança prou en la creació d'aquest nou espai.

Mayayo, en un moment de l'entrevista. Foto: Adrià Costa

- A què és degut?

- És evident que les circumstàncies polítiques no ho faciliten. Amb aquesta convocatòria d'eleccions no s'han pogut organitzar unes primàries. De cara a les municipals del 2019 caldrà dotar-se de musculatura en el territori i ens haurem de posar d'acord en anar sumant. Suposo que pot haver gent que no ve de la meva cultura política que creu que els d'Iniciativa són uns diplodocus, i per part de gent d'Iniciativa hi ha la percepció que es menysté l'aportació de persones que fa molt de temps que fan política. Quan neix el PSUC el 1936 s'apleguen personatges que no tenen res a veure: Joan Comorera, dirigent de la Unió Socialista que ha estat conseller de la Generalitat, al costat d'un joveníssim Pere Ardiaca, que ve dels Partit dels Comunistes de Catalunya, un grupuscle. I no tenen res a veure Serra i Moret i Rafael Vidiella, que havia estat de la CNT i després d'UGT. Aquesta és la gràcia i espero que sigui la fortalesa de l'espai dels "comuns". Hi ha coses bàsiques quan es tracta de construir un gran espai: una és la lleialtat, l'altra és saber aprofitar totes les aportacions.  

- Els "comuns" són l'hereu del PSUC?

- Els "comuns" intenten ser útils a la societat catalana per transformar-la. És la lluita per ser més lliures, sabent que no hi ha llibertat sense igualtat. En aquest sentit, els "comuns" s'assemblen al PSUC, que era una opció no reformadora sinó transformadora. Són també una força política profundament nacional, com el PSUC. Alhora, no és un espai independentista, però hi haurà qui ho serà. I després, els "comuns" han de tenir, com el PSUC, la voluntat de posseir una cultura de govern. La protesta està bé però la proposta és indispensable. La cultura de govern, sobretot en el món municipal, és una bona cosa.

- Els "comuns" haurien d'aprendre del PSUC?

- Sí, sí, de la seva cultura de govern. És que la societat es transforma des del carrer però també des de les institucions. Per això me n'alegro que a partir del 2011 tota la gent que va estar en el 15-M entengués que havia de fer política.     

Al seu despatx de la UB. Foto: Adrià Costa

- Quan es va formar CSQP, un dirigent d'ICV com Joan Coscubiela va ser el número tres de la llista i portaveu al Parlament. Creu que ara s'està menystenint Iniciativa dins de la confluència amb els "comuns"?

- No. CSQP era una coalició electoral entre Iniciativa i Podem. Barcelona en Comú no hi participava i fins i tot hi va haver regidors de Barcelona que van dir que votarien la CUP. Ara hi participa Catalunya en Comú, som més i, per tant, el pes numèric d'Iniciativa és menor. Tenim una alcaldessa que tanca la llista i un cap de llista molt definit.

- Creu que el votant més identificat amb el discurs de Joan Coscubiela es pot sentir temptat de votar altres forces, per exemple, la que encapçala Miquel Iceta?

- Home, sí. Clar que s'hi pot sentir. La radicalitat amb què Coscubiela s'expressa respecte a la dreta independentista d'aquest país no es veu reflectida sovint en els qui ara dirigiran la campanya. Però cal recordar que Ada Colau ha dit que li sap greu que hi hagi gent a la presó i vol que surtin, però que han de donar explicacions. Aquest votant Coscubiela també es pot sentir reflectit per aquest missatge.   

- Comparteix amb Xavier Domènech la condició d'historiador. S'han format en la mateixa escola?

- En la mateixa escola historiogràfica, segurament que sí. En la mateixa escola política, no. Però jo l'he convidat a tribunals de tesi, ell estudia períodes cronològics com els que he estudiat jo sobre franquisme i transició. I sobre aquests temes coincidim força.   
 
-  De qui se sent més a prop: de Coscubiela o de Xavier Domènech?

- De Coscubiela. Som de la mateixa escola política i he treballat més amb ell. Però jo vull que Xavier Domènech sigui president. És el millor candidat i el millor que li podria passar a aquest país. I farem "Borgen".

- Què vol dir que faran Borgen?

- Com en la sèrie televisiva danesa, qui arriba al poder no és qui queda primer, sinó qui aconsegueix la majoria de suports. En aquesta legislatura qui havia de ser president era qui anava quart per Barcelona i va acabar sent el quart per Girona.  

"El PDECat no existeix. Existeix Puigdemont"

- Diu molt això de dreta independentista. Sembla una reminiscència dels anys de Pujol. Hi ha sectors de dreta o centre dreta en el sobiranisme, però el PDECat representa exactament la dreta catalana? La dreta real no estaria més a les grans corporacions econòmiques, com pot ser Foment o entitats financeres que són contràries al procés?

- L'entenc. Però per mi, tothom que nega el conflicte social és de dretes i, per tant, el nacionalisme és de dretes. El PDECat no existeix. Existeix Puigdemont. I un dels atractius d'aquesta campanya és veure si els dirigents del PDECat estaran fent campanya i si podran dir el que pensen o no.    

Andreu Mayayo sempre té a prop la memòria del PSUC. Foto: Adrià Costa

"L'error del procés ha estat no entendre que necessita àmplies aliances"

- I què creu que el procés hauria d'aprendre del PSUC?  

- Saber que Catalunya és com és i no com vols que sigui. L'estratègia del PSUC dels anys seixanta i setanta es va dissenyar per assolir àmplies majories. Molta gent s'ha fet independentista, però quan constates que et mous entre el 40 i el 50%, has de tenir clar quin és l'objectiu. És arribar al 50,01? No seria millor arribar a més sectors, per trobar més complicitats a Espanya i a la UE? L'error del procés ha estat no entendre que necessita àmplies aliances.  

-Ha estudiat la Transició del franquisme a la democràcia. El sistema polític nascut el 1977 està qüestionat. Determinats sectors mitifiquen la Transició, d'altres la consideren una estafa. Per vostè, què és?

- La Transició va ser passar de la dictadura a la democràcia. Si per alguns era passar a la república, o a la independència, o al socialisme, encara estem en trànsit. La cronologia és important. Acadèmicament diem que la Transició acaba el 1982, amb la victòria socialista, i a Catalunya el 1980, amb el triomf de Jordi Pujol, quan comença a governar la gent sorgida de l'antifranquisme. Si tanquem aquí, aleshores moltes coses que ara critiquem són fruit de les mancances de la democràcia. Per exemple, la reparació moral de les víctimes de la dictadura. Potser era complicat els anys 1978 o 1979, però ni Jordi Pujol ni Felipe González van anar a Mauthausen a homenatjar els catalans i els espanyols morts allí.   

"Del 23-F no en sabem de la missa la meitat, per exemple sobre el paper del rei "

- Què és el que encara no sabem de la Transició?

- Com a tots els països hi ha temes pendents. Als EUA és qui va matar Kennedy. A Itàlia és l'assassinat d'Aldo Moro. Nosaltres tenim el 23-F. No en sabem de la missa la meitat. Per exemple, sobre el paper del rei no ho sabem tot. El 1993, el rei encarrega una biografia a José Luis de Vilallonga perquè digui que ha salvat la democràcia. Aquest llibre apareix abans en una edició francesa. En l'edició espanyola ja desapareixen alguns paràgrafs. Un és quan Joan Carles explica que els colpistes van cometre un error quan no van anar a detenir-lo.

- Per què s'elimina això?

- Sabino Fernández Campo, cap de la Casa Reial, ho va fer suprimir. Quedava massa explícit que el cop d'estat no anava contra el cap de l'Estat.

Andreu Mayayo. Foto: Adrià Costa

- L'exministre franquista Fernández de la Mora deia que el que va passar el 23-F se sabria el dia del judici final a la tarda.

- En aquest tema hi ha hagut molta tinta de calamar. Aquí el gran tema són les gravacions d'aquella nit. Francisco Laína, secretari d'Estat de Seguretat, va ordenar intervenir molts telèfons. Aquestes cintes les escolta Adolfo Suárez quan surt. Escoltar-les és el que li permet exigir al cap de l'estat major, general Gabeiras, de detenir el general Alfonso Armada. Els historiadors tenien molt d'interès de conèixer-les.

- I on són?

- El que ara es diu és que no existeixen. Des del 1975 hi ha hagut una destrucció greu del patrimoni, començant per la dels arxius del Movimiento per ordre del ministre Martín Villa.       

"No vaig entendre que el Memorial Democràtic no fes cap celebració dels 40 anys de la recuperació de la Generalitat"

- Forma part de la junta de govern del Memorial Democràtic. Manté alguna discrepància amb les commemoracions històriques fetes per la Generalitat? Quins canvis hi faria?

- Cal injectar-hi més diners. S'havia arribat a un pressupost de sis milions i ara disposem d'1.800.000. La meva discrepància bàsica és que el memorial va néixer per reparar moralment les víctimes -cosa que s'ha fet- però també explicar la construcció de la democràcia i els moviments socials sorgits durant el franquisme. Aquesta part està molt menystinguda. Està molt bé parlar de la Guerra Civil, la postguerra i la República, però hem de començar a parlar dels anys seixanta i setanta. Perquè la cultura democràtica deu molt a la gent que va combatre la dictadura. Aquí hi ha col·lectius molt rellevants, des del grup Rosa Sensat al moviment dels cineclubs i els capellans obrers. Ara ens caldria gent com aquella, com els capellans obrers, que no és que cedissin els locals, és que eren els qui ho organitzaven tot. Del Memorial no vaig entendre que no preparés cap celebració sobre els 40 anys del retorn del president Tarradellas i la recuperació de la Generalitat. Estem encallats en el Patufet i en si érem independents durant la Guerra Civil.