28
de novembre
del
2017
Actualitzat
el
29
de novembre
a les
6:12h
A començaments de la dècada dels 70, Buenos Aires era un polvorí social i polític. Els militars governaven amb mà de ferro un país ric però profundament desigual: Argentina. El general Perón, des de la residència de Puerta de Hierro de Madrid, cedida pel seu protector i amic Franco, preparava el retorn i donava ales a les guerrilles urbanes més poderoses d'Amèrica Llatina, que havien fet de Perón la seva bandera.
En aquest context, la Patrícia, una jove estudiant de periodisme sense cap vinculació amb Catalunya, contactava –per fer un treball de la facultat– amb un tal Fivaller Seras, membre de l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. En Fivaller era un argentí d'origen català, fill d'en Pere Seras, un dels encarregats d'introduir clandestinament l'avi Macià a Buenos Aires durant la segona dècada del segle XX, en un episodi que va servir per internacionalitzar el cas català després dels fets de Prats de Molló i els judicis a França. L'Obra Cultural Catalana era un grup d'activistes format per patriotes com el mateix Seras, Jordi Arbonès, Josep Font, Eugeni Juda, Ricard Marco, Jaume Garriga, Jordi Solé, Eudald Vidal o Blanca Lorenzo, entre d'altres. Des de 1966 fins avui, cada 15 dies fan activitats –xerrades, projecció de documentals, conferències, debats– sobre Catalunya.
La Patrícia va quedar impactada pel carisma de Seras, un llibreter de vell amb una profunda erudició sobre tot el que pugui tenir a veure amb la cultura catalana. Amb una convicció extraordinària, va inocular en la Patrícia l'amor per una terra llunyana i desconeguda, que des de sempre lluitava per les seves llibertats. Allà va entrar en contacte amb la llengua catalana, a través dels llibres que li passava en Fivaller.
La relació de la Patrícia amb l'Obra Cultural de Buenos Aires va durar molt més temps que el treball universitari. La capital argentina, però, havia esdevingut un indret perillós per a qualsevol jove amb inquietuds polítiques i de justícia social. En Fivaller va empènyer la Patrícia a fer el salt oceànic i comprovar en primera persona que el país que havia conegut a través de les activitats de l'Obra Cultural podria esdevenir un bon lloc on lluitar pels seus ideals.
La Catalunya gris dels primers anys de la dècada dels 70 del segle XX no s'assemblava gens a la que coneixem ara, per més que nostàlgics com Vargas Llosa la trobin a faltar. Tot estava per fer i tot s'havia de fer. La Patrícia es va arromangar i va treballar de forma incessant fins ahir mateix, sense descans. Va fer de Catalunya la seva pàtria d'adopció i va posar-se en primera línia de foc. Va perfeccionar el seu català fins a parlar-lo amb aquell accent dolç del Riu de la Plata, i a escriure'l amb una precisió exquisida. En la vintena d'obres publicades –a banda dels centenars d'articles, molts d'ells en aquest mateix diari– sempre hi ha uns denominadors comuns: l'amor a Catalunya, la defensa de la cultura i l'actitud propositiva vers la llibertat del país. La seva ploma era un arma de construcció massiva. I també ho era la seva empenta, que han pogut comprovar els seus companys i amics en diversos àmbits culturals i associatius, de l'ANC a l'Ateneu. Quan vaig proposar-li de formar part del Consell Editorial de NacióDigital, va acceptar de forma entusiasta, i va participar activament de totes les trobades celebrades fins avui. Invariablement, cada cop que ens trobàvem acabàvem parlant d'en Fivaller.
Molts anys després de la seva marxa a Barcelona, en Fivaller Seras va fer amb mi el mateix que va fer amb la Patrícia: inocular-me l'amor per Catalunya amb xerrades de cafè interminables. Sempre la posava com a exemple. Un exemple que haurien d'estudiar els que acusen l'independentisme i el catalanisme de ser moviments supremacistes o identitaris. La Patrícia era una porteña que havia esdevingut catalana per voluntat pròpia, i que havia estat acceptada com a tal a Catalunya sense cap entrebanc. En Fivaller se'n va anar fa 8 anys. Avui se'ns n'ha anat la Patrícia. Tots dos, abans de veure el somni acomplert. Et recordarem sempre, Patrícia, i ho farem realitat per tu i per tots els que han marxat abans de temps.
En aquest context, la Patrícia, una jove estudiant de periodisme sense cap vinculació amb Catalunya, contactava –per fer un treball de la facultat– amb un tal Fivaller Seras, membre de l'Obra Cultural Catalana de Buenos Aires. En Fivaller era un argentí d'origen català, fill d'en Pere Seras, un dels encarregats d'introduir clandestinament l'avi Macià a Buenos Aires durant la segona dècada del segle XX, en un episodi que va servir per internacionalitzar el cas català després dels fets de Prats de Molló i els judicis a França. L'Obra Cultural Catalana era un grup d'activistes format per patriotes com el mateix Seras, Jordi Arbonès, Josep Font, Eugeni Juda, Ricard Marco, Jaume Garriga, Jordi Solé, Eudald Vidal o Blanca Lorenzo, entre d'altres. Des de 1966 fins avui, cada 15 dies fan activitats –xerrades, projecció de documentals, conferències, debats– sobre Catalunya.
La Patrícia va quedar impactada pel carisma de Seras, un llibreter de vell amb una profunda erudició sobre tot el que pugui tenir a veure amb la cultura catalana. Amb una convicció extraordinària, va inocular en la Patrícia l'amor per una terra llunyana i desconeguda, que des de sempre lluitava per les seves llibertats. Allà va entrar en contacte amb la llengua catalana, a través dels llibres que li passava en Fivaller.
La relació de la Patrícia amb l'Obra Cultural de Buenos Aires va durar molt més temps que el treball universitari. La capital argentina, però, havia esdevingut un indret perillós per a qualsevol jove amb inquietuds polítiques i de justícia social. En Fivaller va empènyer la Patrícia a fer el salt oceànic i comprovar en primera persona que el país que havia conegut a través de les activitats de l'Obra Cultural podria esdevenir un bon lloc on lluitar pels seus ideals.
La Catalunya gris dels primers anys de la dècada dels 70 del segle XX no s'assemblava gens a la que coneixem ara, per més que nostàlgics com Vargas Llosa la trobin a faltar. Tot estava per fer i tot s'havia de fer. La Patrícia es va arromangar i va treballar de forma incessant fins ahir mateix, sense descans. Va fer de Catalunya la seva pàtria d'adopció i va posar-se en primera línia de foc. Va perfeccionar el seu català fins a parlar-lo amb aquell accent dolç del Riu de la Plata, i a escriure'l amb una precisió exquisida. En la vintena d'obres publicades –a banda dels centenars d'articles, molts d'ells en aquest mateix diari– sempre hi ha uns denominadors comuns: l'amor a Catalunya, la defensa de la cultura i l'actitud propositiva vers la llibertat del país. La seva ploma era un arma de construcció massiva. I també ho era la seva empenta, que han pogut comprovar els seus companys i amics en diversos àmbits culturals i associatius, de l'ANC a l'Ateneu. Quan vaig proposar-li de formar part del Consell Editorial de NacióDigital, va acceptar de forma entusiasta, i va participar activament de totes les trobades celebrades fins avui. Invariablement, cada cop que ens trobàvem acabàvem parlant d'en Fivaller.
Molts anys després de la seva marxa a Barcelona, en Fivaller Seras va fer amb mi el mateix que va fer amb la Patrícia: inocular-me l'amor per Catalunya amb xerrades de cafè interminables. Sempre la posava com a exemple. Un exemple que haurien d'estudiar els que acusen l'independentisme i el catalanisme de ser moviments supremacistes o identitaris. La Patrícia era una porteña que havia esdevingut catalana per voluntat pròpia, i que havia estat acceptada com a tal a Catalunya sense cap entrebanc. En Fivaller se'n va anar fa 8 anys. Avui se'ns n'ha anat la Patrícia. Tots dos, abans de veure el somni acomplert. Et recordarem sempre, Patrícia, i ho farem realitat per tu i per tots els que han marxat abans de temps.