Un senyor de Barcelona: crònica

​Les ciutats de Gay Mercader

«Visca el paper publicitari i el disseny gràfic, i que morin les superfícies netes i aquelles que només anuncien les porqueries de Zara»

per Toni Vall, 23 de novembre de 2017 a les 09:37 |
El promotor musical Gay Mercader | Gay Mercader
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Una ciutat també són els cartells que s’enganxen a les parets i als pirulís –no deu ser la paraula adient però és la que més m’agrada– dels seus carrers. Els cartells de fires i congressos, d’obres de teatre i, sobretot, de concerts. Quants anys fa que a les parets s’enganxen cartells de concerts i de discos? M’encanta veure’n a les pel·lícules velles, als documentals i a les fotos en blanc i negre. Els carrers tunejats amb els artistes que han visitat la ciutat al llarg dels anys. Una preciositat. Hi ha persones que somien amb aquests cartells, persones picades amb el verí del col·leccionista, d’aquella passió que hom anomena “memorabilia”, consistent en acumular compulsivament testimonis del passat en forma d’objectes. Sóc una d’aquestes persones.

Per sort no m’ha picat aquesta mena de verí tan concreta perquè sinó ja m’hauria hagut d’hipotecar quinze vegades. Els pòsters antics de músics, discos i concerts poden arribar a ser joies preuades. Un dia li demanaré al Gay Mercader que em deixi tornar a la seva casa de camp in the middle of nowhere –o en un indret inconcret de Girona– i que em
deixi bussejar per la seva col·lecció de cartells. S’acaba d’editar un llibre que els agrupa, més de cinc-cents. Un llibre que és un totxo, una edició limitada i exclusiva que es diu Gay Mercader Posters Tour (1971-2017). És una passejada intensa i luxosa per quaranta-sis anys d’història del pop i el rock al país per a contemplar el llegat gràfic i visual que ha deixat l’obra de l’home que va revolucionar aquesta història. Té un text del Diego Manrique que no pot ser més fabulós: “De la vida del Gay estaria bé fer-ne una pel·lícula d’art i assaig”.  


Sí, Gay Mercader, nascut Lluís Jordi, crescut a París, nebot de Maria Mercader i Vittorio de Sica, malalt de la música que va entendre primer que ningú que per airejar el país, ventilar-lo de mòmies i grisor, calia omplir-lo de música. Ell no entén per què la seva vida i la seva obra –els concerts que ha organitzat, els grups i artistes que ha convençut i estimat– poden interessar a ningú. Ja fa anys que s’ha retirat, només torna per passar-s’ho bé i per omplir uns concerts d’AC/DC. Afirma que no li interessa el passat, ni la nostàlgia i amb prou feines la memòria. Parlant amb ell per telèfon et pot dir que el que avui realment l’emociona és veure com un ànec sobrevola per sobre l’estany. 

Doncs això, Gay Mercader habita com un intangible, en clarobscurs i entre les ombres repintades que els pòsters han deixat a les parets i els murs de formigó de les ciutats que ha contribuït decisivament a fecundar fent-hi arribar els seus estimats Stones i també Police, The Cure, Roxy Music, Bob Dylan, Neil Young, Kiss, Joan Baez, Leonard Cohen, Elton John, Elvis Costello, Deep Purple, Patti Smith, Queen, The Clash, Genesis, Michael Jackson, Bruce Springsteen, Lou Reed, Supertramp, Bob Marley, Aerosmith, Santana...
 

 


Hi ha aquell concert mític dels Stones de 1976, el primer que feien a Espanya, que ell volia organitzar en un descampat de Cambrils i que després s’havia de fer a la plaça de toros Les Arenes però que al final es va fer a la Monumental. A les entrades, de color rosa i paper rugós, hi posa Les Arenes –no en van imprimir de noves amb l’escenari definitiu– i són una joia de col·leccionistes. Un dia en vaig trobar una en un mercat de vell, me la volia quedar però me’n van oferir després tanta pasta que li vaig vendre a un savi que no podia viure més temps sense tenir-la en el seu poder.


Els seus concerts han passat en llocs que avui ja no hi són o són diferents de com eren abans. Alguns tenen noms fabulosos, com el Palacio Filomatic (Antiguo Picadero) on havien d’actuar els Black Sabbath abans que suspenguessin el viatge. També a Zeleste, al Palau dels Esports, al Camp Nou i al Sant Jordi i l’Olímpic, esclar. I per tot arreu també ha estès Gay els seus tentacles, camps de futbol, sales de concerts, de festes, revetlles, farres i festes majors. “Quanta gent hi cap aquí?”, deu ser la seva pregunta preferida. Les ciutats han canviat de cara, de fesomia, són més modernes des que la música hi sona forta i valenta. 

I encara més amb els pòsters a les parets i als pirulís. Sisplau, no deixem mai d’enganxar pòsters a les parets i als pirulís. Empaperem la ciutat amb papers de rock i pop. Visca el paper publicitari i el disseny gràfic i que morin les superfícies netes i aquelles que només anuncien les porqueries de Zara. Gay, quan puc venir a casa teva a veure de prop els cartells, a passar-los un per un i a emocionar-me?
 

L'entrada d'un concert dels Rolling Stones. Foto: Gay Mercader

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació