Literatura juvenil: entrevista

Maite Carranza: «Les guerres ningú les desitja, però es produeixen»

L'autora publica "Una bala per al record", llibre on relata el viatge d'un noi de tretze anys a la recerca d'un pare que creia mort, en plena Guerra Civil | "L'absència de diàleg deriva en violència, agressivitat i desencontre", afirma en aquesta entrevista

per Esteve Plantada , 29 de novembre de 2017 a les 19:55 |
Maite Carranza publica nou llibre, amb la Guerra Civil de teló de fons | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 29 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
En el camp de la novel·la infantil i juvenil, Maite Carranza (1958) és tota una autoritat que compta amb l'aval d'una trajectòria reconeguda amb el Premi Nacional de Literatura 2010, el Premi de la Critica 2011 o el Premi Cervantes Chico 2014. La trilogia de La guerra de les bruixes, traduïda a més de vint-i-cinc llengües, i Paraules emmetzinades, són les seves obres més reconegudes i aplaudides, a les quals l'autora hi afegeix ara Una bala per al record (Jollibre), història que explica el viatge d'un noi de tretze anys a la recerca d'un pare que creia mort, mentre la Guerra Civil fa estralls i s'obre un horitzó d'incertesa.

En Miquel Serna, acompanyat de la gossa Greta, recorrerà centenars de quilometres amb la incertesa d'un conflicte bèl·lic fratricida al clatell, deixant de banda l'horror i amb el somni que els seus pares es retrobin. "La història és real, extreta d'un llibre que havia escrit Eduardo Pons Prades, un anarquista molt peculiar", explica l'autora. "Em va impressionar. L'afusellament és de veritat, com ho és que els disparaven a les cames per fer-los morir dessagnats", relata, encara astorada. "L'última part del llibre és l'únic que m'he permès inventar". Potser, perquè la història acaba malament i no era necessari fer patir els lectors més del compte. "Però la resta, encara que no ho sembli, és ben certa".

 
L'aventura de viure, malgrat la tragèdia


Tot i la voluntat de fer més amable una història que és prou tràgica per si mateixa, Una bala per al record no defuig el fet de prendre partit, sobretot en la barbàrie del falangisme. "Em posiciono claríssimament a favor dels vençuts, del bàndol republicà, que va ser desplaçat del govern legítim per les armes. I tinc clar que el falangisme no ha marxat", rebla Carranza. "Nazisme, feixisme i falangisme són moviments germans que van tenir èxit a les urnes en dos països i en l'altre, per les armes. Curiosament, qui va vèncer per les armes, no ha desaparegut. A l'Estat hem passat quaranta anys de dictadura i quaranta d'una Transició pactada amb el silenci dels oprimits".
 

Maite Carranza Foto: Adrià Costa

 

És la cruesa de no vèncer, quan aprens que el destí de la vida dels vençuts "no depèn d'ells, sinó dels vencedors", com bé remarca la mateixa autora. Amb tot, el llibre no furga en aquelles nafres que parlen per si soles, sinó que vol ser una lliçó i un recorregut vital en forma d'aventura, de descoberta. "M'he permès incloure moments de gaudi. De fet, en un passatge, el protagonista afirma que si, no fos per la guerra, mai hagués pogut intimar amb el pare, ni hagués viscut la situació d'estar units rere un filferro, o la de fugir plegats. La vida normal d'un miner no ho permetia". La peripècia, per molt tràgica que sigui, acaba sent l'aventura de la vida. El pas d'un nen fins a convertir-se en un home.
 
Un present amb paral·lelismes i "dos fronts molt separats"
 
Tal com explica, Carranza ha suavitzat el final de la història, però això no ha impedit que el missatge que volia transmetre arribi amb claredat. "Volia explicar què suposa ser vençut en una guerra i, també, com és la coexistència de dues classes, vençuts i vencedors. L'arrogància d'aquests envers la indignitat absoluta dels vençuts. I que això es va viure en quaranta anys de dictadura". Per desgràcia, el present ens demostra que hi ha coses que encara són latents i que hi ha ferides que no hem sabut cicatritzar: "aquests dies hem vist dos fronts molt separats, amb tots els ponts de comunicació tallats". I això que, quan l'autora va escriure el llibre, el procés encara no patia la tensió del "xoc de trens".
 
Des de l'inici, però, l'autora tenia una cosa ben clara: "volia advertir que les guerres ningú les desitja, però que es produeixen. Hem de ser conscients que poden reproduir-se, encara que no vulguis". Per això és tan necessari no tancar els ulls a la pròpia història. "Al 36 hi havia moltes condicions que van crear un clima d'intransigència i intolerància". Factors que han tornat a aflorar darrerament. "L'absència de diàleg deriva en violència, agressivitat i desencontre, i això pot portar a una situació irreversible". Com en aquell 1938, convertit en una lliçó per a joves que vulguin aprendre que amb la pau no es juga. I que depèn de tots, i cada dia, que les guerres segueixin sent cosa del passat.
 

Maite Carranza Foto: Adrià Costa

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació