20
de novembre
del
2017
Actualitzat
el
21
de novembre
a les
19:05h
S'atribueix a l'escriptor Elias Canetti que "la frase més monstruosa de totes és dir que algú ha mort en el moment just". Però la defunció sobtada del fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza, a Buenos Aires, s'ha convertit en un moviment de peces en l'escaquer que ningú podia preveure i pot alhora modificar substancialment l'escenari.
La mort de José Manuel Maza ha impactat profundament la política espanyola. La ironia del destí ha volgut que la defunció -per infecció renal- es produís precisament a l'Argentina, on batega encara la polèmica sobre la fi violenta (suïcidi?, assassinat?) del fiscal Alberto Nisman, que investigava el govern de l'expresidenta Cristina Kirchner. Però més enllà d'aquestes casualitats, la mort natural de Maza planteja ara la delicada tasca de trobar-li un substitut que no doni maldecaps a l'executiu en el moment més decisiu del procés contra l'independentisme.
Si hi ha una afirmació repetida aquests darrers temps des dels àmbits governamentals, és que Espanya és una democràcia consolidada amb separació de poders. Però tot el que ha envoltat la Fiscalia i els seus titulars des que Mariano Rajoy va arribar al poder el 2011 desmenteix les afirmacions oficials. La Fiscalia General de l'Estat s'ha convertit en la prova més evident de la crisi d'autoritat de tot el sistema polític i judicial. Aquestes són cinc de les pistes que cal seguir les properes setmanes.
1. El moment més delicat
Maza desapareix just quan el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena està a l'espera que la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela li tramiti l'informe demanat sobre les seves actuacions judicials per suposats delictes de rebel·lió i sedició contra el Govern en ple i contra Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana. A partir del moment que Lamela respongui, Llarena pot dictar una interlocutòria i fer seves les causes fins ara en mans de l'Audiència. Què dirà la Fiscalia en aquest període de transició?
2. Luis Navajas, un ultraconservador al timó
Els qui coneixen el segon de Maza, el tinent fiscal Luis Navajas, asseguren que és tan conservador com el fiscal desaparegut. Andalús, va estar catorze anys al País Basc. Allí es va destacar com a acusador de l'esquerra abertzale. Però la seva carrera va destacar per ser l'autor de l'anomenat Informe Navajas, que el 1989 va denunciar suposades complicitats entre guàrdies civils i narcotraficants. El fet que investigués, en ple combat contra ETA, oficials destinats al quarter d'Intxaurrondo, que dirigia el coronel Rodríguez Galindo, va fer que Navajas rebés fortes crítiques. El seu informe va quedar arraconat.
3. L'executiu i el búnquer competeixen pel dol
Des que es va saber la mort sobtada de Maza, va començar un pols sòrdid pel control del dol. Competien el govern Rajoy, per una banda, i tot el búnquer polític i mediàtic que havia convertit el fiscal en l'abanderat dels falcons en el si de l'Estat, enfront uns suposats "coloms" governamentals. Si Mariano Rajoy i el seu ministre de Justícia, Rafael Catalá, es van apressar a expressar el seu condol, va ser el líder de Ciutadans, Albert Rivera, qui va voler escenificar el seu dolor confessant-se "commogut".
En els mitjans de Madrid, els rotatius competien per veure qui plorava més aquest "home d'Estat", com el va definir Catalá. Però va ser Pedro J. Ramírez, des d'El Español, qui va anar, com tantes vegades, més enllà, comparant Maza amb Tomas Becket, l'arquebisbe de Canterbury que, designat pel rei el segle XII perquè és amic seu, s'hi acaba enfrontant quan es pren seriosament el seu càrrec, i acaba assassinat.
4. Una Fiscalia socarrimada
Maza ha estat el tercer fiscal general de Rajoy. Tots tres han acabat malament. Eduardo Torres-Dulce, qui va estar més temps (2011-14), va acabar dimitint al ser ignorat pel govern, que només li exigia una actuació accelerada contra el 9-N. L'executiu mai va perdonar a Torres-Dulce que facilités l'ingrés a presó de Luis Bárcenas i va ignorar-lo des del primer moment, mostrant indiferència davant les reivindicacions del fiscal, que reclamava la creació de més places i més mitjans. La discrepància sobre com afrontar el procés català, en què l'executiu exigia un paper més actiu, va provocar la ruptura.
Consuelo Madrigal, la seva successora, semblava més vinculada al govern, però va durar un any. Des de l'executiu es pressionava Madrigal perquè designés fiscals de confiança en llocs sensibles i Madrigal es resistia. Finalment, Catalá va proposar al govern el cessament de la fiscal i la seva substitució per Maza, qui va arribar al càrrec amb una imatge de jutge arxiconservador disposat a mullar-se. Era un perfil ideal en un moment en què calia una mà de ferro contra la fase definitiva del procés.
5. Més control de l'executiu
Paradoxalment, la mort de Maza pot reforçar el control de la Fiscalia per part de l'executiu espanyol. El fiscal general no havia tingut problemes per marcar una línia molt agressiva contra el Govern i els presidents de l'ANC i d'Òmnium, i va actuar de braç executor contra els dirigents independentistes acusant-los de rebel·lió i sedició, en una estratègia que va ser rebutjada per un ampli sector de la judicatura. Tant és així que s'ha arribat a especular si a la Moncloa li convenia una direcció com la que assenyalaven Maza i la jutgessa Lamela, o era millor un enfocament més conservador, com el que insinuava el Suprem.
Ara, en poques setmanes, a les portes de la campanya electoral catalana, s'hauran de prendre decisions des de la Fiscalia i la judicatura. Això coincidirà amb l'inici del procés de designació del nou fiscal general, el nom del qual serà proposat pel consell de ministres, però que abans de ser efectiu, ha de passar pel dictamen preceptiu del Consell General del Poder Judicial i per una sessió d'examen de la comissió de Justícia del Congrés. Quan el nou fiscal prengui possessió, pot ser que ja hi hagin decisions preses sobre la llibertat del Govern i els "Jordis". La Fiscalia, però, continuarà a l'ull de l'huracà.
La mort de José Manuel Maza ha impactat profundament la política espanyola. La ironia del destí ha volgut que la defunció -per infecció renal- es produís precisament a l'Argentina, on batega encara la polèmica sobre la fi violenta (suïcidi?, assassinat?) del fiscal Alberto Nisman, que investigava el govern de l'expresidenta Cristina Kirchner. Però més enllà d'aquestes casualitats, la mort natural de Maza planteja ara la delicada tasca de trobar-li un substitut que no doni maldecaps a l'executiu en el moment més decisiu del procés contra l'independentisme.
Si hi ha una afirmació repetida aquests darrers temps des dels àmbits governamentals, és que Espanya és una democràcia consolidada amb separació de poders. Però tot el que ha envoltat la Fiscalia i els seus titulars des que Mariano Rajoy va arribar al poder el 2011 desmenteix les afirmacions oficials. La Fiscalia General de l'Estat s'ha convertit en la prova més evident de la crisi d'autoritat de tot el sistema polític i judicial. Aquestes són cinc de les pistes que cal seguir les properes setmanes.
1. El moment més delicat
Maza desapareix just quan el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena està a l'espera que la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela li tramiti l'informe demanat sobre les seves actuacions judicials per suposats delictes de rebel·lió i sedició contra el Govern en ple i contra Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, el major dels Mossos Josep Lluís Trapero i la intendent Teresa Laplana. A partir del moment que Lamela respongui, Llarena pot dictar una interlocutòria i fer seves les causes fins ara en mans de l'Audiència. Què dirà la Fiscalia en aquest període de transició?
2. Luis Navajas, un ultraconservador al timó
Els qui coneixen el segon de Maza, el tinent fiscal Luis Navajas, asseguren que és tan conservador com el fiscal desaparegut. Andalús, va estar catorze anys al País Basc. Allí es va destacar com a acusador de l'esquerra abertzale. Però la seva carrera va destacar per ser l'autor de l'anomenat Informe Navajas, que el 1989 va denunciar suposades complicitats entre guàrdies civils i narcotraficants. El fet que investigués, en ple combat contra ETA, oficials destinats al quarter d'Intxaurrondo, que dirigia el coronel Rodríguez Galindo, va fer que Navajas rebés fortes crítiques. El seu informe va quedar arraconat.
3. L'executiu i el búnquer competeixen pel dol
Des que es va saber la mort sobtada de Maza, va començar un pols sòrdid pel control del dol. Competien el govern Rajoy, per una banda, i tot el búnquer polític i mediàtic que havia convertit el fiscal en l'abanderat dels falcons en el si de l'Estat, enfront uns suposats "coloms" governamentals. Si Mariano Rajoy i el seu ministre de Justícia, Rafael Catalá, es van apressar a expressar el seu condol, va ser el líder de Ciutadans, Albert Rivera, qui va voler escenificar el seu dolor confessant-se "commogut".
En els mitjans de Madrid, els rotatius competien per veure qui plorava més aquest "home d'Estat", com el va definir Catalá. Però va ser Pedro J. Ramírez, des d'El Español, qui va anar, com tantes vegades, més enllà, comparant Maza amb Tomas Becket, l'arquebisbe de Canterbury que, designat pel rei el segle XII perquè és amic seu, s'hi acaba enfrontant quan es pren seriosament el seu càrrec, i acaba assassinat.
4. Una Fiscalia socarrimada
Maza ha estat el tercer fiscal general de Rajoy. Tots tres han acabat malament. Eduardo Torres-Dulce, qui va estar més temps (2011-14), va acabar dimitint al ser ignorat pel govern, que només li exigia una actuació accelerada contra el 9-N. L'executiu mai va perdonar a Torres-Dulce que facilités l'ingrés a presó de Luis Bárcenas i va ignorar-lo des del primer moment, mostrant indiferència davant les reivindicacions del fiscal, que reclamava la creació de més places i més mitjans. La discrepància sobre com afrontar el procés català, en què l'executiu exigia un paper més actiu, va provocar la ruptura.
Consuelo Madrigal, la seva successora, semblava més vinculada al govern, però va durar un any. Des de l'executiu es pressionava Madrigal perquè designés fiscals de confiança en llocs sensibles i Madrigal es resistia. Finalment, Catalá va proposar al govern el cessament de la fiscal i la seva substitució per Maza, qui va arribar al càrrec amb una imatge de jutge arxiconservador disposat a mullar-se. Era un perfil ideal en un moment en què calia una mà de ferro contra la fase definitiva del procés.
5. Més control de l'executiu
Paradoxalment, la mort de Maza pot reforçar el control de la Fiscalia per part de l'executiu espanyol. El fiscal general no havia tingut problemes per marcar una línia molt agressiva contra el Govern i els presidents de l'ANC i d'Òmnium, i va actuar de braç executor contra els dirigents independentistes acusant-los de rebel·lió i sedició, en una estratègia que va ser rebutjada per un ampli sector de la judicatura. Tant és així que s'ha arribat a especular si a la Moncloa li convenia una direcció com la que assenyalaven Maza i la jutgessa Lamela, o era millor un enfocament més conservador, com el que insinuava el Suprem.
Ara, en poques setmanes, a les portes de la campanya electoral catalana, s'hauran de prendre decisions des de la Fiscalia i la judicatura. Això coincidirà amb l'inici del procés de designació del nou fiscal general, el nom del qual serà proposat pel consell de ministres, però que abans de ser efectiu, ha de passar pel dictamen preceptiu del Consell General del Poder Judicial i per una sessió d'examen de la comissió de Justícia del Congrés. Quan el nou fiscal prengui possessió, pot ser que ja hi hagin decisions preses sobre la llibertat del Govern i els "Jordis". La Fiscalia, però, continuarà a l'ull de l'huracà.