16
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
14:23h
"És una autora extraordinària, colpidora, transcendent, esgarrifosament bona". Ho diu Marcel Riera, el traductor al català d'Aquesta és la meva carta al món (Proa), el llibre que ha resultat d'una tria al llarg dels més de 1.800 poemes que Emily Dickinson deixà escrits i que la van convertir en un mite –Harold Bloom va situar-la just darrere de William Shakespeare al seu cànon literari–. Amb clarividència i dedicació, Riera explica el recorregut que ha fet al llarg d'un any i mig per l'obra d'un dels personatges més fascinants de la literatura mundial.
Emily Dickinson (1830-1886) és un nom referencial que, a diferència de bona part dels grans autors de la història, "no té consciència d'estar creant una obra literària per a la posteritat". La seva obra és fruit de la genialitat, en una demostració que les convencions i els pressupòsits poden esclatar pels aires en qualsevol moment. "Cosa que li dona encara més valor, perquè ni ella mateixa es té per escriptora; per això mateix, per aproximar-te als seus poemes ho has de fer amb molta cura i respecte". Amb saviesa, i també amb intel·ligència, amb la distància idònia per capbussar-s'hi i mantenir, encara, una certa objectivitat lluny de la divinització.
"Ni era una erudita, ni una intel·lectual. Dickinson era una dona que per motius de salut i d'hàbits socials decideix que no sortirà de casa, que no es casarà, que cuidarà dels pares", detalla. Enigmàtica i, alhora, fascinant. Reclosa llegint els pocs llibres als quals té accés, i que són, en bona part, obres religioses i textos de metafísics anglesos i d'alguns romàntics. "Ni tan sols té coneixement de la literatura contemporània, però això no li impedeix escriure milers de poemes, que relliga amb minuciositat en àlbums i els desa en un calaix. Crea una literatura pròpia a partir d'una bombolla, en un mon personal i intransferible". Un exemple de genialitat i puresa: "Està dotada per fer això sense tenir-ne cap consciència".
Desconeguda en vida, i mite un cop morta
En vida, Emily Dickinson només publica una dotzena de poemes, a la revista de la parròquia. L'èxit li arriba després de la mort, quan la seva cunyada recull els poemes i en fa una edició a Boston. No triga gaire a córrer la veu i a popularitzar-se com una gran autora. Entre els seus mèrits, els de fer uns versos "que emanen una energia prodigiosa, amb una dimensió inhumana que els fa perdurar en el temps", com subratlla el traductor. "Dickinson té un punt magnètic, espiritual, anguniós. Qualsevol vers que fa vibra d'una manera diferent a com ho fa qualsevol vers fet abans. Quan la llegeixes, és com quan poses la mà sobre una cosa que t'enrampa. I això és molt difícil d'explicar".
Amb la traducció, Riera ha intentat que aquest voltatge no es perdés, en un repte que "era aconseguir una vibració equivalent a la que ella aconsegueix en la seva llengua original". Al capdavall, traduir una cosa immaterial. I el traductor ho fa possible, aportant les seves pròpies solucions –sense defugir la controvèrsia que se'n pugui generar–, sempre fidel a una veu poètica, a un vocabulari molt concret i a una manera de concebre els grans temes que obsessionaven l'autora: la immanència, l'amor, la natura, l'eternitat i el buit existencial.
Unes constants poètiques que queden en evidència en aquesta tria "aleatòria" que és formada per alguns dels poemes més cèlebres de l'autora –una quarantena–, i pels que més agradaven al traductor, sempre seguint la numeració canònica i procurant de posar-hi un nombre més o menys equivalent de cada centenar, de manera que l'antologia "fos representativa de les diferents èpoques de l'autora". Una feina que dignifica la bona salut d'una literatura –la catalana– i que situa Marcel Riera com un traductor de feina referencial.
Emily Dickinson (1830-1886) és un nom referencial que, a diferència de bona part dels grans autors de la història, "no té consciència d'estar creant una obra literària per a la posteritat". La seva obra és fruit de la genialitat, en una demostració que les convencions i els pressupòsits poden esclatar pels aires en qualsevol moment. "Cosa que li dona encara més valor, perquè ni ella mateixa es té per escriptora; per això mateix, per aproximar-te als seus poemes ho has de fer amb molta cura i respecte". Amb saviesa, i també amb intel·ligència, amb la distància idònia per capbussar-s'hi i mantenir, encara, una certa objectivitat lluny de la divinització.
"Ni era una erudita, ni una intel·lectual. Dickinson era una dona que per motius de salut i d'hàbits socials decideix que no sortirà de casa, que no es casarà, que cuidarà dels pares", detalla. Enigmàtica i, alhora, fascinant. Reclosa llegint els pocs llibres als quals té accés, i que són, en bona part, obres religioses i textos de metafísics anglesos i d'alguns romàntics. "Ni tan sols té coneixement de la literatura contemporània, però això no li impedeix escriure milers de poemes, que relliga amb minuciositat en àlbums i els desa en un calaix. Crea una literatura pròpia a partir d'una bombolla, en un mon personal i intransferible". Un exemple de genialitat i puresa: "Està dotada per fer això sense tenir-ne cap consciència".
Marcel Riera, traductor d'Emily Dickinson Foto: Esteve Plantada
Desconeguda en vida, i mite un cop morta
En vida, Emily Dickinson només publica una dotzena de poemes, a la revista de la parròquia. L'èxit li arriba després de la mort, quan la seva cunyada recull els poemes i en fa una edició a Boston. No triga gaire a córrer la veu i a popularitzar-se com una gran autora. Entre els seus mèrits, els de fer uns versos "que emanen una energia prodigiosa, amb una dimensió inhumana que els fa perdurar en el temps", com subratlla el traductor. "Dickinson té un punt magnètic, espiritual, anguniós. Qualsevol vers que fa vibra d'una manera diferent a com ho fa qualsevol vers fet abans. Quan la llegeixes, és com quan poses la mà sobre una cosa que t'enrampa. I això és molt difícil d'explicar".
Amb la traducció, Riera ha intentat que aquest voltatge no es perdés, en un repte que "era aconseguir una vibració equivalent a la que ella aconsegueix en la seva llengua original". Al capdavall, traduir una cosa immaterial. I el traductor ho fa possible, aportant les seves pròpies solucions –sense defugir la controvèrsia que se'n pugui generar–, sempre fidel a una veu poètica, a un vocabulari molt concret i a una manera de concebre els grans temes que obsessionaven l'autora: la immanència, l'amor, la natura, l'eternitat i el buit existencial.
Unes constants poètiques que queden en evidència en aquesta tria "aleatòria" que és formada per alguns dels poemes més cèlebres de l'autora –una quarantena–, i pels que més agradaven al traductor, sempre seguint la numeració canònica i procurant de posar-hi un nombre més o menys equivalent de cada centenar, de manera que l'antologia "fos representativa de les diferents èpoques de l'autora". Una feina que dignifica la bona salut d'una literatura –la catalana– i que situa Marcel Riera com un traductor de feina referencial.