Un senyor de Barcelona: crònica

El gran Cesc: vida, renaixement i posteritat

«En les seves vinyetes s'hi concentra una manera de veure i d'entendre el món en què la intel·ligència sempre triomfa»

| 16/11/2017 a les 10:58h
Especial: Les cròniques de NacióDigital
Arxivat a: Societat, Francesc Vila Rufas, Un senyor de Barcelona, Barcelona, crònica
Francesc Vila Rufas, en una imatge d'arxiu | Família Vila
Francesc Vila Rufas, per sempre Cesc, gran dibuixant, humorista, ninotaire, interpretador de la vida, artista extraordinari, era veí meu a la casa on he viscut sempre, al carrer Còrsega de Barcelona. Vivia a l’àtic i jo al principal. Me’l trobava molt sovint esperant l’ascensor. Jo només havia de pujar un pis però a vegades m’esperava només pel goig de la seva companyia. Sempre em saludava i em donava conversa, em preguntava com m’anava tot i s’acomiadava amb un somriure. Quin home tan encantador. Jo, de petit, no tenia ni idea de qui era, tan sols el considerava un veí, però la meva mare m’ho explicava. Em deia que era dibuixant i m’ho demostrava amb un dibuix seu sobre fons negre que teníem penjat a casa.

Amb els anys vaig anar assabentant-me millor de qui era i què feia exactament. Vaig anar admirant la seva feina, la seva impressionant feina d’humorista gràfic a la premsa, de cronista de l’evolució del país. Vaig aprendre que en una vinyeta d’en Cesc s’hi concentra una manera de veure i d’entendre el món en què la intel·ligència sempre triomfa.
 
Crític i mordaç sense perdre mai de vista la humanitat, sensacional humor el seu, dotat d’un sisè sentit per la lucidesa i pel criteri encertat, precís, mai esbiaixat ni tendenciós. El seu traç clar, la línia neta, el color ben posat i el blanc i negre encara més ben posat.

La seva mirada sobre les ciutats, també sobre la seva, és especial. Va retratar-la en tots els seus estrats. Des de la pobresa i la indefensió dels que més patien, la grisor de la dictadura, l’auge del “desarrollismo”, les noves necessitats tecnològiques i arquitectòniques, la revolució de la democràcia i la Barcelona que es posa guapa perquè arriben els Jocs. Els seus quadres, dibuixos, ninots i personatges són maneres d’entendre la ciutat que s’estimava.

A mitjans de 2006, quan escrivia a l’Avui –el diari on tantes vinyetes ell havia publicat- li vaig fer una entrevista que si no m’erro és l’última que li van fer, pocs mesos abans que abandonés aquest món. Em va rebre al seu estudi, a l’àtic de sempre, ple de pinzells, papers i llenços plens i buits. Em va explicar la seva vida, em va rebre i acomiadar amb el mateix somriure que sempre em regalava quan esperàvem l’ascensor. Va publicar milers de dibuixos, va fer dotzenes d’exposicions, va participar en quantitat de projectes individuals i col·lectius i també va fer alguns llibres. Uns dels que més m’agraden són la sèrie Els nostres tipus, uns llibrets preciosos que Lumen va publicar el 1962 i que estic feliç perquè acabo de descobrir que la fantàstica editorial Kalandraka –que és gallega i té una molt activa sucursal catalana- acaba de reeditar amb una fidelitat absoluta a la seva edició original. Són unes obres d’art que fan honor a les obres d’art que ja eren fa més de cinquanta anys.

Són El peó de camins, La florista i L’escombracarrers, històries precioses de tres professions populars que Cesc retrata amb una estimació, poesia i humanitat senzillament emocionants. “L’escombracarrers procedeix d’altres indrets del país. Ha vingut per estar amb nosaltres i treballar. Ell sap que si no es treballa no es pot viure. Estima els
seus fills i li plau veure’ls menjar grans trossos de pa”. “La florista ven flors perquè se les estima i li agraden els colors que tenen i la flaire que exhalen”. Quina preciositat. Ja fa temps que els tinc a casa i és bonica la història d’aquest renaixement que tanta il·lusió em fa tenir entre les mans.

El Xosé Ballesteros, l’editor de Kalandraka, va visitar un dia el Mercat de Sant
Antoni, indret on cada diumenge s’hi oficien infinits números de màgia. Va trobar els llibres d’en Cesc en una de les parades, se’n va enamorar i els va comprar. Els va dir a la Cristina i l’Helena, les seves companyes catalanes de l’editorial, que a veure si fos possible reeditar aquella meravella. Gràcies a la família de l’artista van anar fent passos endavant. Van descobrir, per exemple, que el projecte original va néixer gràcies a l’olfacte d’Esther Tusquets, ànima de Lumen. Primer li va voler encarregar la idea a Miguel Delibes, una de les seves firmes més potents, però ell no sabia dibuixar. Cesc era la persona ideal. I així van néixer.

I així han persistit, així han passat a la posteritat i així han renascut ara, amb aquesta edició tan exacta, tan perfecta. Quina meravella quan hi ha tan bones notícies, quan et trobes amb regals inesperats de tan alta categoria. Quan tens la certesa que continua existint el bon gust. Perquè per sobre de tot reeditar aquests llibres és una demostració de bon gust, d’encert, de criteri, de saber veure què és bonic, de tenir clar què és l’art. Ja fa temps que no me’l trobo esperant l’ascensor però ara el peó de camins, l’escombracarrers i la florista me’l recorden. L’art d’en Cesc viurà per sempre.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
La seu d'Òmnium aquest matí | Joan Serra Carné
01/01/1970
L'institut armat també ha entrat a la seu del CTTI
Mariano Rajoy, durant l'entrevista a Onda Cero | Onda Cero
01/01/1970
El president del govern espanyol insisteix que farà tot el possible perquè es compleixi la llei i Puigdemont no sigui president
La Meridiana, en una foto d'arxiu | Adrià Costa
01/01/1970
Les obres costaran 11 miions d'euros i englobaran el tram entre Glòries i el carrer Mallorca
David Saldoni, nou president de l'ACM, durant l'entrevista amb NacióDigital | Adrià Costa
Oriol March | 3 comentaris
01/01/1970
El nou president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) avala que el president governi des de Brussel·les amb un conseller que porti el dia a dia des de Palau | Manté, com la presidenta de l'AMI, que cal "recalcular" el full de ruta i "repensar" les estratègies per implantar el mandat de l'1-O
Carles Puigdemont, aquest dilluns a Copenhaguen | ACN
Sara González | 1 comentari
01/01/1970
L'agenda del president cessat per internacionalitzar el cas català ha tingut ressò però ha topat sempre amb reticències diplomàtiques instigades per Rajoy | El viatge anul·lat al Marroc o la carta enviada pel PP a eurodiputats per boicotejar una conferència al Parlament Europeu en són exemples
Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Jordi Turull, l'endemà de l'1-O. | Martí Albesa
Roger Tugas | 11 comentaris
01/01/1970
Els republicans temen que, si el TC anul·la el ple que ratifica el president a l'exili, no hi hagi marge per fer-ne un segon i això doni ales a Rajoy per allargar i endurir el 155 | Rovira, que reclama a JxCat que s'obri a negociar un candidat alternatiu, ha treballat l'estratègia a Estremera amb Junqueras
Les milícies enviades a Ifni, una de les imatges de l'exposició del Museu Etnològic | Museu Etnològic
Esteve Plantada | 2 comentaris
01/01/1970
El Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona acull l'exposició "IFNI. La mili africana dels catalans", que explora l’experiència viscuda pels joves milicians destinats al Marroc