«La pell escrita», l'obra que mostra la lluita transgènere en primera persona

El 82% dels transexuals ha sofert alguna agressió al llarg de la seva vida. És una dada esfereïdora, però prou determinant de com és la situació que viu i pateix el col·lectiu en ple segle XXI. A la dada, s'hi afegeix que a la majoria de països del món les persones transgènere són encara perseguides, vexades o bé assassinades. Malgrat tot, hi ha llocs on han aconseguit fer-se més visibles, traçant una connexió amb la lluita que van desenvolupar –no fa pas gaire– les persones homosexuals pels seus drets.

A través d'un espectacle de petit format i amb un sol personatge femení, La pell escrita posa llum a aquesta problemàtica. Es val d'uns pocs elements de vestuari i escenografia, d'un espai sonor intens i d'un tractament de llums que perfila l’escenari per evocar diferents entorns i emocions. A escena, una dona transgènere ha quedat confinada en un indret al marge de tot, abocada a l’oblit. D'ànima lluitadora, s’aferra a les sensacions i al record dels moments i de les persones que l’han ensenyat a sentir, i que, contra tots els obstacles, l’han ajudat a construir-se com la persona que sempre ha somiat.

De vegades, però, l'aïllament, encara que sigui desitjat, no evita el pitjor. Fins i tot en aquest indret tan allunyat de tot, el seu cos és perseguit pels qui no l’accepten. Els amics del seu jove amant han vingut decidits a despullar el seu últim secret, "si és o no és una dona", en un monòleg extrem que es fonamenta en el text i la interpretació per visibilitzar les ferides de la lluita i dels costos de ser un mateix. Una obra que és reforçada en tot moment pels elements visuals i la coreografia, motius que van perfilant els moviments de la protagonista.

Signada per Manel Bonany, la peça centra l'atenció en un personatge transgènere, "fronterer entre l'home i la dona, però també entre la vida i la mort, entre la llum i la foscor, entre la joventut i la maduresa, entre la plenitud i la pèrdua". Una figura que s'erigeix en metàfora de la lluita "que tots mantenim per ser acceptats i percebuts tal com nosaltres mateixos ens veiem", tal com explica la pròpia companyia. Míriam Marcet protagonitza l'obra, que compta amb la direcció de Manuel Dueso i que es pot veure a la Sala Atrium fins al 19 de novembre.