Filiprim: anàlisi

«Merlí», com hi vas!

«Quina sèrie tan curiosa, capaç de deixar-te pensatiu i d'irritar-te amb el mateix grau d'intensitat»

per Toni Vall, 14 de novembre de 2017 a les 10:25 |
La sèrie «Merlí» de TV3 | TV3
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Quina sèrie tan curiosa, Merlí, capaç de deixar-te pensatiu i d’irritar-te amb el mateix grau d’intensitat. Des de sempre, des de la primera temporada a aquesta d’ara que és l’última, les situacions i els personatges han mantingut aquesta estranya dualitat. Veient ahir el capítol dedicat al filòsof Plotí i la bellesa, vaig intuir de nou quin és el problema de la sèrie. Em sembla que es tracta de la indefinició entre l’adultesa i l’infantilisme, l’ambició de transcendència i pensaments fondos que topa amb la necessitat d’arribar sobretot a un públic adolescent/juvenil. La disfunció de tons és el seu mal.


Ahir el professor de filosofia abordava un tema tan important per la joventut com són les aparences, la bellesa interior i l’exterior, les ganes d’agradar, els convencionalismes socials. Com sempre, es pretenia il·lustrar la teoria esbossada pel filòsof amb la pràctica d’allò que els passa als protagonistes. Resulta desconcertant escenes tan emocionants i adultes com la de la conversa d’amics entre Francesc Orella i Jordi Martínez –on el segon li demana al primer que l’ajudi a domesticar el caràcter del seu fill- convisquin amb d’altres que voregen el ridícul com la del Pol i el Joan absurdament tancats en una habitació escrivint amb lletra de pal els seus noms a la paret. De veritat? Home, encara si fessin un grafitti, o escrivissin una porcada o un poema existencialista, però el seu nom amb lletra de pal com si estiguessin fent la gran rebel·lia???

Bona marcianada la dels adults d’anar a ballar a un local de country per a desfogar-se i així de pas el Merlí pot enllitar-se amb la gran Mireia Ros, una cambrera vaquera ben simpàtica. Mentrestant, els joves anaven donant-li voltes a les explicacions del seu profe sobre què ens fixem abans, el físic o l’interior? Amb pinzellades de guionista observador: la crítica als anuncis de cosmètics i els seus demencials “tractaments anti-edat”. “Hi ha res més absurd que una cosa que es digui tractament anti-edat?”, exclama Merlí a la seva classe. Ben vist.
 

La sèrie «Merlí» de TV3 Foto: TV3


Vaig comptar tres o quatre “Com hi vas!” al llarg de tot el capítol. Ja sabeu, el “Com hi vas!”, la manera com els joves d’avui diuen “Com et passes!” o alguna cosa així, l’equivalent al “Ya te vale!”, castellà. Fantàstic, però tres vegades? I aquest és un símptoma del que volia dir sobre la sèrie. Fa la sensació que està tot massa pensat per agradar al públic potencial utilitzant codis que no els facin treballar gaire des de casa, adreçats a la identificació immediata amb ells mateixos i les seves vides. Això, que potser no és culpa dels responsables sinó de les necessitats que se’ls han plantejat des de la cadena, es nota molt i resulta un pèl empipador. És com si no s’atrevissin a pitjar l’accelerador, com si es pensessin que si s’hi atrevissin, els joves que miren la sèrie en desconnectarien. És obvi que la fórmula els funciona perquè els índexs d’audiència així ho indiquen, o sigui que sóc jo qui m’equivoco.


No obstant això, i sabent que aquesta és l’última temporada de la sèrie, potser per a futures produccions, algú es podria plantejar aproximacions de ficció una mica més ambicioses en el fons i en la forma. Sobretot en el fons. Es detecta poca evolució en els rols dels joves protagonistes. No pot ser que després de dos anys i mig encara s’estigui parlant de “m’agrada aquella i no em fa cas”. Bé, millor dit, és normal que passi perquè als joves de disset anys això els passa cada dos per tres, però home és que això ja es feia a Al salir de clase fa la tira d’anys!

I si anéssim cap a solucions argumentals més atrevides? I si tinguéssim menys por a l’experimentació? I si juguéssim més amb els gèneres? I que consti que Merlí té rampells lloables. Ahir, per exemple, el somni hi jugava un paper important. Però és massa tímida, massa correcta, massa complaent. No demano que es faci un Stranger Things a la catalana –els recursos tampoc hi serien- però les proves d’audiència confirmen que el públic jove i adolescent connecta de meravella amb la sèrie de Netflix. Tinc la sensació que entre tots estem menystenint la capacitat cognitiva, el judici crític, el gust i les necessitats de ficció de la població d’entre tretze i divuit anys.
 

La sèrie «Merlí» de TV3 Foto: TV3

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació