La base de la CUP, entre la il·lusió i el pragmatisme

El Palau d'Esports de Granollers, l'"Olímpic" per als granollerins, és un dels escenaris més controvertits de la història de la ciutat. Criticat amb impetuositat per ser pompós i desmesurat, arrossega l'estigma que mai no s'omple. Només s'ha vist l'excel·lència d'una graderia fervorosa, apassionada i massiva en dues ocasions. Una, la final de la lliga espanyola d'handbol del 1993, que el BM Granollers va perdre contra el Teka. L'altra, durant les visites de la mahatma Amma, cèlebre figura del misticisme new age que es dedica a repartir abraçades amb un èxit rotund. La resta de l'any, el Palau és un espantall d'allò que podria haver estat.
 
Per això, malgrat la pesarosa inèrcia de ser un recinte pràcticament inútil i desaforat, la ciutat –m'asseguren– celebra amb alegria que hi passin coses. Coses grosses, tan grosses com les que s'han decidit en aquest diumenge assolellat en què l'Assemblea Nacional de la CUP ha optat per concórrer a les eleccions del 21-D. Un dia d'agilitat sorprenent, amb els ànims en un estrany compàs d'espera, com si no hi hagués opció a fer res més del que es farà. "Ha guanyat l'opció que volia la gent. Per les altres dues, a més, no hi havia temps". Així ho diuen uns militants de la CUP que marxen, a dos quarts de sis de la tarda, de l'assemblea celebrada aquest diumenge a Granollers. Entre la il·lusió i el pragmatisme.
 
"És l'únic que podíem fer", s'acomiada una parella vinguda del Bages. Abans, les proclames havien estat unes altres. "Aquí tindràs diversió assegurada", em comentava un militant de la Garriga, pocs minuts abans de començar. O bé "serà un dia llarg", com sostenia en Pere, de Cardedeu, potser encara amb el record d'altres assemblees molt més longeves, intenses i, com hi ha món i empats, polèmiques. Però el presagi ha estat totalment erroni: la votació ha tingut un resultat precís, inequívoc, pràcticament quirúrgic.
 
En un atzucac: "Què pots fer quan no pots fer res?"

El debat del matí ha acabat abans d'hora, i això ha fet que tot anés amb una agilitat inusitada, impensable en la ment dels millors oracles.Just quan passaven tres minuts de la una del migdia, la gent comença a sortir del Palau. És l'hora de dinar i, mentre els voluntaris feinegen –avui toca fer-ho de valent als membres de la candidatura a Granollers– i els assistents fan cua per agafar l'entrepà de rigor –previ pagament de tiquet–, les converses se succeeixen i prenen el pols a la realitat d'un país i d'una realitat incerts. "La decisió que tenim per endavant és molt complexa", em comenta un dels assistents. "Som en un atzucac: i ara, què? Què pots fer quan no pots fer res?". La pregunta es converteix en la gran dificultat d'uns comicis que són "il·legítims" però, alhora, tan crucials pel futur del país.
 
Hores més tard, ja en plena negror de les set de la tarda, Anna Gabriel i Núria Gibert clouen l'acte amb uns parlaments que posen el focus en la fermesa i en la dignitat, en uns ideals que no es poden corrompre, que tenen fites lloables i absolutament irrenunciables. Un cop acabat, el tragí d'aquest esdeveniment inesperadament ràpid demostra que cadascuna de les decisions tenen una importància cabdal, que no som en un procés irrisori, que tot té un pes especial i unes conseqüències indefugibles. Que les promeses s'hauran de complir, o que més valdrà no fer-les, si és que no poden complir-se.