12
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
14:37h
El trenta-setè àlbum d'Astèrix demostra que els gals més famosos del món continuen en plena forma. I que no només mantenen el ritme, bones il·lustracions i un enginy afilat, sinó que segueixen prenent el pols a l'actualitat, amb els ulls oberts al món dels nostres dies, encara que això sigui una gran casualitat. De ben segur que no era premeditat, però la nova aventura protagonitzada per Astèrix i Obèlix furga en el tema que més preocupa els catalans en aquests dies d'alta convulsió: les relacions i les resistències que s'estableixen entre el poder central i la perifèria, amb un missatge que clama contra l'imperialisme.
A Astèrix a Itàlia, la tercera història dels herois gals signada per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad, el motiu que mou els personatges és una cursa de carros que travessarà tota la península itàlica, organitzada pels romans i oberta a tots els pobles del món conegut. El pla de Juli Cèsar passa per demostrar "l'excel·lència" de les vies romanes i desitja, per sobre de totes les coses, que la cursa sigui guanyada per un romà, per així demostrar qui és qui mana i qui té el poder. "Hi va la unitat dels pobles de la península", diu el Cèsar, a les primeres vinyetes.
Publicada simultàniament a 25 països, i també en les traduccions al català, castellà, basc, gallec i asturià, la història manté el to habitual d'Astèrix per agafar la forma d'un rally esbojarrat on en qualsevol moment podria aparèixer Pierre Nodoyuna, manllevant l'estructura clàssica de la sèrie Wacky Races. Etapa a etapa, els herois van superant trams per demostrar que, per desventura dels supòsits culturals, no tots els camins condueixen a Roma. Heus ací el quid de la qüestió, el gran marge de lectures diverses que permeten fer les lluites d'Astèrix i Obèlix.
Una cursa contra l'imperialisme romà
Aquest correlat amb l'actualitat s'ha convertit en un dels valors més preuats de les trames que van idear Uderzo i Goscinny, un binomi que va signar àlbums que també parlaven de la realitat, encara que sovint la realitat pot semblar un assumpte de ficció. De la història més recent, en són bons exemples Astèrix i els Pictes, en ple referèndum d'Escòcia, i El papir del Cèsar, amb Twitter a la diana. O el rebombori creat el 7 de setembre quan Salvat anunciava la publicació de les versions catalana i castellana amb els gals preguntant-se "Quan ens en anem?". Semblava un joc amb el procés, però només era un atzar de la publicitat.
Ara, Astèrix torna a terreny itàlic per tercera vegada, després d'Astèrix el Gladiador (1964) i Els llorers delCèsar (1972) i anirà sobre rodes per guanyar la cursa de quadrigues al fanfarró Coronavirus, un auriga emmascarat que no juga net. Els cameos tornen a ser molt presents: des d'Alain Prost –un corredor infal·lible– a Luciano Pavarotti –cambrer cantaire a Parma–, passant per Silvio Berlusconi –el magnat Cressus Lupus–. En tot cas, i per sort dels lectors més fervorosos, les aventures d'Astèrix sempre guarden connexions sucoses amb el món. Potser n'és la grandesa, allò que els fa tan populars i estimats, aquí i arreu.
A Astèrix a Itàlia, la tercera història dels herois gals signada per Jean-Yves Ferri i Didier Conrad, el motiu que mou els personatges és una cursa de carros que travessarà tota la península itàlica, organitzada pels romans i oberta a tots els pobles del món conegut. El pla de Juli Cèsar passa per demostrar "l'excel·lència" de les vies romanes i desitja, per sobre de totes les coses, que la cursa sigui guanyada per un romà, per així demostrar qui és qui mana i qui té el poder. "Hi va la unitat dels pobles de la península", diu el Cèsar, a les primeres vinyetes.
Publicada simultàniament a 25 països, i també en les traduccions al català, castellà, basc, gallec i asturià, la història manté el to habitual d'Astèrix per agafar la forma d'un rally esbojarrat on en qualsevol moment podria aparèixer Pierre Nodoyuna, manllevant l'estructura clàssica de la sèrie Wacky Races. Etapa a etapa, els herois van superant trams per demostrar que, per desventura dels supòsits culturals, no tots els camins condueixen a Roma. Heus ací el quid de la qüestió, el gran marge de lectures diverses que permeten fer les lluites d'Astèrix i Obèlix.
Una cursa contra l'imperialisme romà
Aquest correlat amb l'actualitat s'ha convertit en un dels valors més preuats de les trames que van idear Uderzo i Goscinny, un binomi que va signar àlbums que també parlaven de la realitat, encara que sovint la realitat pot semblar un assumpte de ficció. De la història més recent, en són bons exemples Astèrix i els Pictes, en ple referèndum d'Escòcia, i El papir del Cèsar, amb Twitter a la diana. O el rebombori creat el 7 de setembre quan Salvat anunciava la publicació de les versions catalana i castellana amb els gals preguntant-se "Quan ens en anem?". Semblava un joc amb el procés, però només era un atzar de la publicitat.
Ara, Astèrix torna a terreny itàlic per tercera vegada, després d'Astèrix el Gladiador (1964) i Els llorers delCèsar (1972) i anirà sobre rodes per guanyar la cursa de quadrigues al fanfarró Coronavirus, un auriga emmascarat que no juga net. Els cameos tornen a ser molt presents: des d'Alain Prost –un corredor infal·lible– a Luciano Pavarotti –cambrer cantaire a Parma–, passant per Silvio Berlusconi –el magnat Cressus Lupus–. En tot cas, i per sort dels lectors més fervorosos, les aventures d'Astèrix sempre guarden connexions sucoses amb el món. Potser n'és la grandesa, allò que els fa tan populars i estimats, aquí i arreu.