11
de novembre
del
2017
Actualitzat
a les
21:28h
La Catalunya decebuda, aquella que l'unionisme ja veu de capa caiguda, ha tornat a exhibir múscul, constància i optimisme aquest dissabte per la llibertat dels presos i preses polítics. Això no hauria de ser notícia si no fos perquè les forces i mitjans unionistes insisteixen en repetir que l'independentisme ha perdut l'empenta, malgrat que la realitat s'entesta a negar-ho. I no poques vegades, sinó quasi setmanalment. I algunes vegades -com aquesta- fins a dos cops per setmana, omplint tot l'espai previst per a la mobilització una hora abans de la convocatòria.
"Si això continua així, m'hauré de comprar una cadireta plegable", confessa Maria Rosa, una senyora de 82 anys incansable que no es perd ni una manifestació des de fa anys. I malgrat que alguns tribunals consideren que aquestes estan plenes de tumultuosos, sediciosos i rebels, ella hi assisteix acompanyada de bona part de la família, de totes les generacions, i no en són pocs -"per Nadal, som 22 a taula", confessa-. De Barcelona, Dosrius o Cardedeu, una manifestació és un bon lloc com qualsevol altre de retrobada familiar, en aquest cas una família que té en comú que no estan "ni decebuts, ni decaiguts".
La Maria Rosa no és independentista de tota la vida, s'hi ha tornat els darrers, però ara ja està convençuda del tot, perquè assegura: "No som separatistes, ells són separadors". Sí que ha defensat sempre aquesta opció l'Isidro, fill de Santa Coloma de Gramenet i castellanoparlant, un espècimen aquest -el de l'independentisme castellanoparlant- cada cop menys rar, el català és ara menys hegemònic en manifestacions com aquesta. "Ya no hay que parar, tenemos que seguir hasta confirmar la República, sobre todo después de lo que ha hecho el Estado", proclama vehement, clar i castellà.
Per molt que es busqui, la desesperació que detecten els sectors unionistes no es veu per enlloc. O en tot cas, els 750.000 manifestants de la Catalunya sumen tant com les dues grans manifestacions que l'autodenominada "majoria silenciosa" va protagonitzar l'octubre juntes -tot segons dades de la Guàrdia Urbana-. No està gens malament, per estar de capa caiguda.
La lectura de les cartes dels presos polítics generen emoció i ganes de treure'ls al carrer. El decaïment no fa acte de presència. I això que la Unió Europea -un dels puntals en què confiava l'independentisme- s'ha mostrat per ara insensible a la repressió de l'estat espanyol, motiu pel qual nombroses pancartes anaven encarades a Brussel·les: "EU, shame on you", "Madrid, Brussels, will you accept the results of the 21D elections?" o "Europe, help us!".
Difícil, no impossible
Un suport europeu, en tot cas, que no tothom veu imprescindible. El Xavier, la Carme i el Gustavo, uns altres constants a totes les marxes, lamenten que "a Europa són tots de dretes, serà difícil però no impossible". Malgrat tot, tampoc no cauen en el pessimisme, ni de lluny. "Tu has vist algun català no optimista?", pregunten, i el cert és que per ara, aquesta tarda, la resposta és negativa. "No ens cansarem i, si no, tots a Alcalá Meco!", asseveren, per bé que admeten que només pateixen perquè l'Estat no manipuli els resultats del 21-D, ja que es tracta d'una "dictadura vestida de democràcia".
També hi veuen el got mig ple els venedors ambulants sempre preparats per fer negoci amb cada situació. Estelades en actes independentistes, banderes espanyoles en marxes unionistes i paraigües els dies que plou, sempre són allí. Igual que els propietaris de botigues d'alimentació, algun dels quals improvisen una petita parada just davant de la porta de l'establiment, amb aigües, refrescos i cerveses. Perquè després diguin que el procés perjudica les vendes i el comerç!
Uns altres que deuen haver fet l'agost deuen ser les merceries, per la compra de cintes de roba grogues per fer crespons. N'hi havia de tot tipus, i no tots de roba: petits, grans, prims, gruixuts, pins, de cartró, aixecats amb un pal, amb missatges inscrits... La indignació contra l'existència de presos polítics exhibida amb aquest símbol es fusiona amb l'anhel de sobirania nacional de les estelades, unificant el clam per a la llibertat individual i col·lectiva en un sol horitzó.
I per si no n'hi hagués prou en un poble avesat a les performances, les llanternes del mòbil fan brillar el carrer Marina quan la capçalera de familiars dels presos arribaven a l'escenari i, de nou, escoltant el mític missatge de Pau Casals a l'ONU del 1971, encara durant el franquisme en què va reivindicar el seu país. Un silenci sepulcral i solemne que s'ha convertit en la imatge de la jornada i que fa emmudir tot l'espai i que contrasta amb els càntics que havien protagonitzat els instants abans de l'acte.
De fet, una hora abans de les 17h -quan estava convocada la manifestació- el carrer ja estava quasi ple. Una mostra ben evident -de nou- de la decepció que envaeix el moviment independentista. I durant aquesta estona es van combinar lemes clàssics com l'"in-inde-independència" amb novetats en el repertori, més conjunturals, com "llibertat presos polítics", "Puigdemont, el nostre president" o "som República". Amb xiulets ben sonors quan alguna televisió d'àmbit estatal connectava en directe.
"Serà difícil, costarà, no es pot esperar res d'Europa, però si no estiguéssim animades, no estaríem aquí", expliquen realistes l'Esther i la Lourdes, que venen de Tarragona i Valls i confessen que combinen l'esperança amb els dubtes de les properes setmanes, amb el 21-D a l'horitzó. Com quasi tothom a qui se li preguntava, aposten per la llista unitària, tot i que tampoc no en fan un casus belli. "No som polítiques tampoc", reconeixen.
Ara bé, que hi hagi qui mai falla, ja sigui per fer vaga, tallar carreteres, portar espelmes o manifestar-se, no implica que les forces sigui infinites. És per això que Marina es comença a buidar cap a les 18.30, després de l'emotiva lectura de les cartes dels presos i preses -estona durant la qual, de forma intencionada o no, l'helicòpter de la policia resta just damunt de l'escenari, torpedinant l'audició i crispant els concentrats-. Els vídeos dels consellers exiliats i de Carles Puigdemont ja no els veu tothom, i menys els parlaments dels actuals líders de l'ANC i Òmnium, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri. Demanar restar tres hores dempeus, en una temporada en què això s'ha de fer cada dos per tres és una mica massa.
En tot cas, el carrer torna a ser un clam quan Alcoberro cita tothom el 7 de desembre a Brussel·les per manifestar-se i donar suport a l'executiu que es troba a la capital belga. La "Catalunya decebuda" demana mambo i tornarà a complir.
"Si això continua així, m'hauré de comprar una cadireta plegable", confessa Maria Rosa, una senyora de 82 anys incansable que no es perd ni una manifestació des de fa anys. I malgrat que alguns tribunals consideren que aquestes estan plenes de tumultuosos, sediciosos i rebels, ella hi assisteix acompanyada de bona part de la família, de totes les generacions, i no en són pocs -"per Nadal, som 22 a taula", confessa-. De Barcelona, Dosrius o Cardedeu, una manifestació és un bon lloc com qualsevol altre de retrobada familiar, en aquest cas una família que té en comú que no estan "ni decebuts, ni decaiguts".
La Maria Rosa no és independentista de tota la vida, s'hi ha tornat els darrers, però ara ja està convençuda del tot, perquè assegura: "No som separatistes, ells són separadors". Sí que ha defensat sempre aquesta opció l'Isidro, fill de Santa Coloma de Gramenet i castellanoparlant, un espècimen aquest -el de l'independentisme castellanoparlant- cada cop menys rar, el català és ara menys hegemònic en manifestacions com aquesta. "Ya no hay que parar, tenemos que seguir hasta confirmar la República, sobre todo después de lo que ha hecho el Estado", proclama vehement, clar i castellà.
Manifestació per la llibertat dels presos polítics. Foto: Adrià Costa
Per molt que es busqui, la desesperació que detecten els sectors unionistes no es veu per enlloc. O en tot cas, els 750.000 manifestants de la Catalunya sumen tant com les dues grans manifestacions que l'autodenominada "majoria silenciosa" va protagonitzar l'octubre juntes -tot segons dades de la Guàrdia Urbana-. No està gens malament, per estar de capa caiguda.
La lectura de les cartes dels presos polítics generen emoció i ganes de treure'ls al carrer. El decaïment no fa acte de presència. I això que la Unió Europea -un dels puntals en què confiava l'independentisme- s'ha mostrat per ara insensible a la repressió de l'estat espanyol, motiu pel qual nombroses pancartes anaven encarades a Brussel·les: "EU, shame on you", "Madrid, Brussels, will you accept the results of the 21D elections?" o "Europe, help us!".
Difícil, no impossible
Un suport europeu, en tot cas, que no tothom veu imprescindible. El Xavier, la Carme i el Gustavo, uns altres constants a totes les marxes, lamenten que "a Europa són tots de dretes, serà difícil però no impossible". Malgrat tot, tampoc no cauen en el pessimisme, ni de lluny. "Tu has vist algun català no optimista?", pregunten, i el cert és que per ara, aquesta tarda, la resposta és negativa. "No ens cansarem i, si no, tots a Alcalá Meco!", asseveren, per bé que admeten que només pateixen perquè l'Estat no manipuli els resultats del 21-D, ja que es tracta d'una "dictadura vestida de democràcia".
També hi veuen el got mig ple els venedors ambulants sempre preparats per fer negoci amb cada situació. Estelades en actes independentistes, banderes espanyoles en marxes unionistes i paraigües els dies que plou, sempre són allí. Igual que els propietaris de botigues d'alimentació, algun dels quals improvisen una petita parada just davant de la porta de l'establiment, amb aigües, refrescos i cerveses. Perquè després diguin que el procés perjudica les vendes i el comerç!
Manifestants en la marxa per la llibertat dels presos polítics, amb el crespó groc com a símbol protagonista. Foto: Adrià Costa
Uns altres que deuen haver fet l'agost deuen ser les merceries, per la compra de cintes de roba grogues per fer crespons. N'hi havia de tot tipus, i no tots de roba: petits, grans, prims, gruixuts, pins, de cartró, aixecats amb un pal, amb missatges inscrits... La indignació contra l'existència de presos polítics exhibida amb aquest símbol es fusiona amb l'anhel de sobirania nacional de les estelades, unificant el clam per a la llibertat individual i col·lectiva en un sol horitzó.
I per si no n'hi hagués prou en un poble avesat a les performances, les llanternes del mòbil fan brillar el carrer Marina quan la capçalera de familiars dels presos arribaven a l'escenari i, de nou, escoltant el mític missatge de Pau Casals a l'ONU del 1971, encara durant el franquisme en què va reivindicar el seu país. Un silenci sepulcral i solemne que s'ha convertit en la imatge de la jornada i que fa emmudir tot l'espai i que contrasta amb els càntics que havien protagonitzat els instants abans de l'acte.
Manifestants en la marxa d'aquest dissabte, amb amb la llanterna del mòbil encesa. Foto: Sergi Camara
De fet, una hora abans de les 17h -quan estava convocada la manifestació- el carrer ja estava quasi ple. Una mostra ben evident -de nou- de la decepció que envaeix el moviment independentista. I durant aquesta estona es van combinar lemes clàssics com l'"in-inde-independència" amb novetats en el repertori, més conjunturals, com "llibertat presos polítics", "Puigdemont, el nostre president" o "som República". Amb xiulets ben sonors quan alguna televisió d'àmbit estatal connectava en directe.
"Serà difícil, costarà, no es pot esperar res d'Europa, però si no estiguéssim animades, no estaríem aquí", expliquen realistes l'Esther i la Lourdes, que venen de Tarragona i Valls i confessen que combinen l'esperança amb els dubtes de les properes setmanes, amb el 21-D a l'horitzó. Com quasi tothom a qui se li preguntava, aposten per la llista unitària, tot i que tampoc no en fan un casus belli. "No som polítiques tampoc", reconeixen.
Manifestants amb una bandera i un amplificador, en la marxa d'aquest dissabte. Foto: Adrià Costa
Ara bé, que hi hagi qui mai falla, ja sigui per fer vaga, tallar carreteres, portar espelmes o manifestar-se, no implica que les forces sigui infinites. És per això que Marina es comença a buidar cap a les 18.30, després de l'emotiva lectura de les cartes dels presos i preses -estona durant la qual, de forma intencionada o no, l'helicòpter de la policia resta just damunt de l'escenari, torpedinant l'audició i crispant els concentrats-. Els vídeos dels consellers exiliats i de Carles Puigdemont ja no els veu tothom, i menys els parlaments dels actuals líders de l'ANC i Òmnium, Agustí Alcoberro i Marcel Mauri. Demanar restar tres hores dempeus, en una temporada en què això s'ha de fer cada dos per tres és una mica massa.
En tot cas, el carrer torna a ser un clam quan Alcoberro cita tothom el 7 de desembre a Brussel·les per manifestar-se i donar suport a l'executiu que es troba a la capital belga. La "Catalunya decebuda" demana mambo i tornarà a complir.