Joan Lluís Bozzo: «Pepe Rubianes agradava perquè sempre deia el que pensava»

Fa vuit anys i mig que va morir Pepe Rubianes, però la seva presència segueix sent molt intensa. De fet, en temps d'agitació política com els que passa el país actualment, molta gent es pregunta "Què diria en Pepe?". "No caurem en l'error de dir-ho", contesta Joan Lluís Bozzo, amic i company de viatge de l'actor, que presenta Pepe i jo (Pòrtic), un llibre sobre les experiències i records d'una amistat de llarg recorregut. "Ningú pot dir què pensaria i ningú no té dret a posar-li paraules o a fer-ne suposicions". Perquè, simplement, Pepe Rubianes era imprevisible, un gran doll de sorpreses contínues.
 
Potser va ser això el que va fer tan i tan popular, una personalitat estimada, valorada i respectada, amb una connexió molt especial amb el públic català. "Només has de veure la quantitat de ressò a Internet que té en Pepe encara avui, és increïble", subratlla Bozzo en la presentació del llibre als mitjans. "Hi ha vídeos d'actuacions seves o fragments d'entrevistes amb milions de visites. La gent el troba molt a faltar, perquè gaudim molt imaginant-nos-el amb el paladar calent". Caldria de veure com reaccionaria avui a tot el viscut en aquests darrers mesos. "Personalment, tinc la sensació que he tornat a la meva joventut, vivint el mateix que quan clamàvem pel Procés de Burgos".
 
El retrat d'una amistat a dues bandes
 
Pepe i jo és un retrat íntim d'una amistat i d'uns dies compartits, no només d'un personatge. Vuit anys després de la seva mort, ha passat temps suficient com per veure la dimensió que tenia –i encara té– la figura de Pepe Rubianes. Prou de temps com perquè un amic com Bozzo en pugui fer un bon retrat fet amb prou perspectiva, ric i interessant. "He hagut d'esperar un temps per escriure aquesta història d'amistat, la més intensa que he viscut mai amb ningú. Hi havia una primera època on no fluïa prou bé l'exteriorització d'allò que sentia. Només pots fer-ho quan et sents capaç". I el desencadenant per poder-ho fer va ser un somni.

"Vaig somiar que ens tornàvem a trobar", explica Bozzo. "Era en situació tranquil·la, amb ell tornant a actuar al Capitol, que era pleníssim". Un cop va començar el seus curs, la maquinària d'explicar i escriure ja no va tenir aturador. "La redacció del llibre ha trigat un any. No he volgut fer una biografia del Pepe, no dono pràcticament referències de caire biogràfic, i això fa que no sigui un llibre gaire objectiu. Ni ho pretén ser", subratlla. "És una història molt subjectiva: la història de la meva amistat amb ell i la d'ell amb mi. També explico moltes coses meves, per això el llibre es diu Pepe i jo".
 
Els dos artistes es van conèixer quan Bozzo tenia 16 anys. "Ell era quatre anys més gran i ja estudiava econòmiques i feia teatre universitari. Ens vam conèixer en un recital de poesia i ens vam retrobar temps després a Dagoll Dagom". Malgrat que Rubianes va deixar la companyia per anar en solitari, l'amistat va seguir al llarg del temps. "Si no tens cura de les amistats, acaben assecant-se. I, en aquest sentit, jo sempre he estat molt deixat. Però en Pepe no. Ell va ser molt curós durant molt de temps, em seguia telefonant, anàvem a sopar, fèiem algun viatge. Era una persona que oferia molt de temps al cultiu de l'amistat. I això és una prova d'una grandíssima generositat".
 
Un home de talent, gràcia i compromís
 
Un dels grans valors de Rubianes era la generositat. Però destacava, també per ser una persona amb una gràcia immensa. "Tenia una gran vis còmica. Era un dels millors comunicadors que he conegut –assegura Bozzo–. En Pepe establia un lligam fortíssim amb el públic, a qui agradava pel fet que semblava que sempre deia el que pensava, molt més enllà de la correcció política. També va patir molt, justament per això". Cal destacar com li va afectar tot el procés mediàtic després de la cèlebre intervenció al programa d'Albert Om. "Allò que va dir era un passatge del seu espectacle. Hi havia molt de ficcionat. Ell es referia a l'Espanya reaccionària, de dretes, franquista, com bé va explicar. Si els seus referents eren Garcia Lorca i Machado!", exclama.
 
"En Pepe no entenia que diguessin que es reprimís l'expressió en castellà a Catalunya", prossegueix. "Ell ho veia en el seu cas. Va ser la tercera persona més entrevistada de TV3, després de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Sempre es preguntava, alarmat i entristit, per què deien que aquí no es podia parlar o actuar en castellà. A ell, ningú li va dir res mai, ben al contrari. Tenia un amor molt gran cap a la cultura espanyola i els ancestres gallecs, però s'adonava amb total claredat que hi havia una manipulació de la realitat amb finalitats molt perverses", puntualitza Bozzo, mentre recorda que, ben aviat, a Barcelona hi haurà un carrer Pepe Rubianes, "bonic, gran, ventilat", aprovat pel ple de l'Ajuntament. Una mostra física de l'estima que li té, encara, la seva ciutat. I, encara més important, la gent que hi viu.