Un senyor de Barcelona: crònica

Jacinto Esteva i el cinema de Barcelona

«L'Escola de Barcelona consistia a filmar el carrer, injectar estètica pop al cel·luloide, reclutar els amics i fer-los fer d'actors, explicar que existia la moda, la seducció, el sexe i els bars»

per Toni Vall, 9 de novembre de 2017 a les 10:57 |
Jacinto Esteva en el rodatge de «Lejos de los árboles» | Daria Esteva
Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El cinèfil barceloní té estranyes obsessions. D’entre les moltes que acumulo, lògicament, hi ha la del gust per trobar Barcelona a les pel·lícules. Identificar indrets de la ciutat en films antics és un joc que m’entusiasma, especialment en produccions dels seixanta i setanta. Amb el color aquell tan característic d’anys que encara eren grisos però semblava que una mica menys. Els cotxes, els edificis, els carrers i els ciutadans s’assemblaven una mica a com som ara, però alhora res hi tenien a veure. Havien de passar-los per sobre les olimpíades que tot ho canviarien. Però bé, m’estic enrotllant massa i no dic el que vull dir.

Aquestes pel·lícules a les que em refereixo, o millor dit aquests fragments de
pel·lícules que ens deixen veure Barcelona, ja fa temps que se m’han ficat a dins. A Betevé, per cert, no paren d’emetre-les! Per exemple, sempre que vaig al mític bar Almirall del carrer Joaquim Costa penso en Noche de vino tinto (1966), perquè el gran José Maria Nunes va rodar allà una de les seves escenes. M’agrada imaginar el bar fa cinquanta anys, imaginar que el mirall de darrere la barra ja hi era, i també les ampolles de dalt de tot del prestatge, velles i empolsegades, on la vida sembla haver-s’hi detingut. Nunes moltes vegades m’explicava que tenia un amic, també cineasta, que es deia Jacinto Esteva, els dos van formar part –amb Joaquim Jordà, Vicente Aranda, Romà Gubern, Carlos Duran, Ricardo Bofill...- d’un moviment anomenat Escola de Barcelona.


Van ser un grup de cineastes que van experimentar per sobre les seves possibilitats. Sense demanar permís a ningú van ser lliures quan no s’era lliure per a fer quasi res. L’Escola de Barcelona consistia a filmar el carrer, injectar estètica pop al cel·luloide, reclutar els amics i fer-los fer d’actors, explicar que existia la moda, la seducció, el sexe i els bars. Una de les pel·lícules de Jacinto Esteva també fa molt de temps que em va deixar empremta barcelonina. Es diu Lejos de los árboles (1972) i recorre Espanya filmant tradicions arrelades i ancestrals, algunes d’elles violentes i al·lucinants.


En una de les seves escenes finals s’atura al bar Copacabana, que estava al carrer Passatge de la Banca, a baix de tot de la Rambla a l’esquerra, just al costat del Museu de Cera. Sempre he sentit fascinació per aquell carrer –també hi és el bar El bosc de les fades- i des que vaig veure el film encara més. Quina barbaritat, quina bona notícia que la Filmoteca de Catalunya i Cameo hagin editat un pack amb l’obra completa de Jacinto Esteva. Són quatre DVD que agrupen els seus llargmetratges, migmetratges, reportatges i anuncis publicitaris. Veure Metamorfosis (1970) és veure el Passeig de Gràcia, la Gran Via, la Plaça Francesc Macià, és veure Terenci Moix, Colita i Oriol Maspons fent d’actors. És veure Romy –musa de la Gauche Divine- dins d’una cort de porcs.

Veure Dante no es únicamente severo (1967), codirigida amb Joaquim Jordà, és veure un grup d’amics pijos asseguts en una terrassa de bar. Es veure les ampolles de cervesa, Coca-Cola i tònica i els paquets de tabac que s’estan fumant. Sembla una tonteria però abans el cinema no havia ensenyat mai d’aquesta manera les ampolles de cervesa, Coca-Cola i tònica. Perquè l’Escola de Barcelona –com abans havia fet la Nouvelle Vague- va començar a filmar el carrer i la vida de manera diferent a com es feia abans. En una altra escena, meravellosa, veiem les façanes d’alguns cinemes l’any 1967: el Montecarlo, l’Alexandra, el Comedia, l’Alcázar i el Cristina. Són escenes que documenten una època, que donen fe de com era la ciutat, de la seva estètica i les seves pulsions.


Gràcies als cineastes de l’Escola de Barcelona i als seus coetanis arquitectes, dissenyadors, publicistes, empresaris, historiadors, editors, escriptors, restauradors, pintors –molts d’ells integrants troncals o ocasionals de la Gauche Divine- avui Barcelona -de fet Catalunya- té una estètica i una cultura pròpies, substancials, modernes. El seu llegat va ser profund i extremadament influent. Sense ells, per exemple, avui el Museu del Disseny –el millor museu de la ciutat- no existiria. Barcelona viu a les pel·lícules que l’han retratada. Llarga vida a totes elles.
 

El bar Almirall. Foto: ND.

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació